EL LLEGAT
DEL NADAL
Bado
el sac o la motxilla, tant se val, i ben esbatanats, miro d’escodrinyar què hi
ha dins, abans d’emprendre novament el camí que ens ha de portar fins a la
Pasqua i a la Parusia. El camí és llarg i sens dubte hi haurà moments de
cansament i de fatigues i cal anar ben proveït de tot el necessari per fer
camins enllà. Havíem fet parada -llarga i esplendorosa per cert!- per
“recuperar” forces i il·lusions noves, per poder descobrir camins i paratges
nous, potser fins i tot “sorprenents”. Hem celebrat les “festes” de Nadal i després d’adorar Jesús Infant, com
i amb els Reis o Savis –diguem-ho com vulguem- ara, a punt de “marxa”, expressió
aquesta recuperada pel papa Francesc (“Església en marxa”) que, gràcies a
l’Esperit que l’inspira, està rejovenint el caminar més ardent de l’evangeli.
Què hi ha al sarró de nadalenc? Què, de substanciós, n’hem tret d’aquests dies
sants? Què ens acompanyarà pel camí, tornats al quefer del dia a dia? Miro i
remeno. Vaig ple de bons records, de vivències; centrem-nos en les familiars,
sobretot: Molt bé, sens dubte! En la “mesura humana” maragalliana, reblerts,
sadolls. Bé, molt bé, però no ho trobo suficient, busco més endins. No sé en
principi què busco i que no trobo. Així, no es pot trobar res, si no saps què
cerques? Aleshores, recordo que ara fa uns moments en l’Eucaristia meva de cada
dia acabo de llegir: “Rabí, on us allotgeu? que fan uns cercadors de pura sang,
Joan i Pere. Jesús els diu sense afegitó: “Veniu
i veureu”. I de seguida entren en la fascinació del Crist! Hi restaren
només un dia memorable i canvien de mestre, tan imperiosa senten l’atracció! Se
senten cridats. De Joan el Baptista
es passen- amb la connivència mateixa d’aquest: “Convé que Ell creixi i
que jo disminueixi”- a fer l’experiència vital definitivament plena, amb Crist.
I què hi veuen i què hi descobreixen? Les meravelles de l’encarnació, Déu fet profundament humà, proper, renovador de tot el viure i conviure humà-diví. Ho diran, bo
i meravellats i corpresos tots dos, feta per primer cop l’experiència radical de
la seva vida: (“veniu i vegeu!”).
Van estrenar tot l’any litúrgic al viu, “avant la lettre”. Què és si no,
l’any litúrgic; sinó la vivència dels misteris de Crist viscuts en la mateixa
persona de Crist? És entrar en la intimitat de comunió amb el misteri de
l’Encarnació, a tocar-lo de mans, d’ulls, de tots els sentits i potències!
Oh goig permanent! Això és Nadal. Aquest és el seu llegat perdurable, pou fondal
i inestroncable de les riqueses de Déu ofertes a badar, a mans i cor
oberts. Jesús vingut, per quedar-se per sempre! Atents.
Testimoni
del primer deixeble, Joan: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò
que hem sentit, que hem vist amb els propis ulls, que hem contemplat, que hem
tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que
la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us
anunciem el qui és la Vida Eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem
vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres,
que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això, perquè la vostra joia sigui completa. (I Jn,
1, 1-4)
Testimoni
del company d’experiència privilegiada, Pere: “Beneït sigui el Déu i Pare de
nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou
gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Ell ha volgut que
tinguéssiu una esperança viva i que
posseíssiu una heretat incorruptible,
indestructible, immarcescible, reservada dalt del cel per a vosaltres, que ara en virtut de la FE, sou defensats pel
poder de Déu. Ell ha volgut també que arribéssiu a la salvació, preparada per a revelar-se a la fi dels temps. Tot això
us dóna una gran alegria, ni que ara necessàriament us hagin
d’entristir per poc temps proves de tota mena, perquè si l’or, que es fa
malbé, és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser
provada, i així es farà mereixedora de lloança, glòria i honor, el dia que
Jesucrist es revelarà. Vosaltres l’estimeu sense haver-lo vist, i ara,
sense veure’l, creieu en Ell. I
teniu una alegria tan gloriosa que no
hi ha paraules per a expressar-la, ja que heu assolit el terme de la FE: la vostra salvació” (I Pe 1, 3-9)
Aquest
és el vertader llegat nadalenc,
aquest és l’autèntic viàtic o aliment “energètic” que se’ns ofereix i no volem pas
ni donar una passa sense posar-lo a la motxilla. Ja ho veus: Nadal és Jesús;
Nadal ets tu amb una vivència gloriosa de estar permanentment en comunió amb
Crist. Re-novat enguany, d’una
manera nova, forta, persistent. És entendre que tota la vida és inclosa en
aquesta expressió que diem al final de totes les oracions litúrgiques: Per Crist Senyor nostre. Expressió que
l’hem de rescatar de les nostres endormides rutines i posar-la a l’entremig de
tot el que fem: “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en
nom de Jesús, el Senyor, adreçant per
Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies” (Col 3, 17)
I si us digués, portat per la
lectura aprofundida de la Primera Carta
de san Joan, lectura d’allò més consistent que es pugui llegir, on es diuen
del Nadal les mil meravelles “ignorades”; que ens haurien d’enrojolar el rostre
i estremir el cor de les inconsciències i oblidades lectures de la Paraula de Déu...
Deixeu-m’ho dir a cor proper: Hauríem de “deslletar-nos” de tanta fe infantil,
d’oïdes tan sols, sense una recerca de les fonts, i en les fonts, cosa que fem ja en tants d’altres
aspectes de la vida cultural o professional. FE no sols il·lustrada de saber-ne
més, sinó viscuda, experimentada,
contemplada, orada, revelada personalment. Hem de créixer, hem de cercar.
No és (solament) la fe del pare o de la mare... Sóc jo, Senyor; sóc jo, que
voldria amb Vós parlar. Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot al llarg del meu
viatge/ vull que Jesús vingui sempre amb mi. Ja ho veieu: Nadal és més del que
solem viure, si ho féssim amb els ulls entelats pel goig de la FE. Quant de
tresor que ens queda pel camí!
Nadal
és el mateix Jesucrist que se les ingenia per entrar dintre del sentit del nostre viure cristià i
evangèlic. Nadal no és una festa de “trànsit”. Té tota la potencialitat d’una
experiència fundant per a que,
després d’una adoració de Jesús,
sortim lloant el Senyor, com ho feren els pastors i anunciant que Jesús és la
veritat essencial per entendre el qui,
què, com, perquè i per a què de tota l’existència vista des de la FE. Hi
tenim treball per tota una vida per anar des-revelant-la i explicitant-ne tots
el implícits, tots els quotidians “misteris” amb que Déu ens fa l’ullet en tot
i per tot.
Sintetitzem-ho:
el que ens porta el Nadal és la possibilitat de cristificar la nostra vida. Deixar que Ell vagi essent el tot de la
nostra vida. Que hi posem i que hi trobem en tot la suavitat i la tendresa d’un
amor que es va redescobrint, ara ací, ara allà, com un joc d’enamorats. I em
revenen les metàfores més ardides del Càntic dels Càntics i dels nostres
místics: Teresa, Joan, Agustí i altres enamorats vertaders, profunds com “d’elegits” que han entès l’entusiasmant,
ver i últim sentit de tota existència: els Pere, Joan, Maria Magdalena,
Pau, Maria, la Mare de Jesús i tants altres “vidents” -quina expressió més pregonament humana, aquesta. “Si el
món ja és tan formós, Senyor, si es mira/ amb la Pau vostra dins de l’ull
nostre/ què més ens podeu dar en una altra vida?” Ai, Maragall, no és pas en
l’altra vida, sinó en aquesta, en la de cada dia, si la sabem i podem mirar
amb ulls
clucs de la FE. Tot canvia, tot és ple d’esplendors noves. T’ho ben dic: ho
crec, ho espero, ho desitjo en el cada dia, envoltats pe foc somiador de
l’Esperit Sant, que tot ho empara i ho magnifica i ho sotilitza des de dins del
misteri. Maragall ha d’afirmar a gairebé al final del seu Cant espiritual: “Ja
ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla
en mi.../ Deixeu-me creure, doncs que sou aquí. És la FE, la vertadera
revolució d’aquest món renovellat per l’Encarnació activada en tu!. Ho creus
això? Ho sents això, ho cerques això?
Em
ve a tomb ara una entrevista amb l’escultor Jaume Plensa. És a La Contra de La
Vanguardia de fa ben pocs dies -la recomano vivíssimament per les coses que hi diu
i les que s’hi intueixen i també
recomano l’exposició d’ell, oberta a Barcelona aquests dies-. Entreu-hi i
entendreu perquè dic això ara: Per valorar el contingut cal primer definir molt bé el contenidor que dóna
forma, volum i aire al contingut.
I oh, la resposta que dóna l’escultor a un que li diu com és que les seves
delicioses, encalmades “Testes” sempre tenen els ulls tancats: “Per què miren
cap endins”. El vas sagrat, el “contenidor” som nosaltres i el contingut és, ni
més ni menys, que el “Misteri de Nadal, entranyat dins, dins, dins nostre...
L’experiència brolladora de Déu en, amb mi.
Aquest Amor que ens té, un veritable esponsalici. Cristificació oberta. Ho creus això? Sí; però però, però augmenteu
la meva pobra FE. Un clinc, clinc de
cristall!
Avui
tirarem pel camí més llarg, però també més ple d’afirmacions, no pròpies, sinó
honorables. Comencem pel Vaticà II: “L’Església nascuda de l’amor del Pare
Etern, fundada en el temps pel Crist Redemptor, aplegada en l’Esperit Sant,
l’Església té una finalitat escatològica i de salvació, una finalitat que no
pot ser assolida, sinó en l’altre món. Tanmateix, l’Església és ja present aquí
a la terra. Cridada a formar dins la mateixa història de la humanitat la família dels fills de Déu, que ha de
créixer constantment fins a la vinguda del Senyor, fins a la plena manifestació
gloriosa del fills de Déu. Però, l’Església, en perseguir el seu propi fi de
salvació, no sols comparteix la vida divina amb l’home, sinó que escampa la
seva llum, reverberant, per dir-ho així, damunt de tot el món, sobretot perquè repara
i eleva la dignitat de la persona humana, consolida l’estructuració de la
societat i impregna l’activitat quotidiana dels homes d’un sentit i d’una
intenció més pregons. Així l’Església a
través de cada un dels seus membres i de tota la seva comunitat en pes,
creu poder contribuir molt a fer més humana la família dels homes i de la
seva història. L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament
de la seva personalitat i d’una més clara descoberta i afirmació dels seus
drets. Com sigui, però, que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el
misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix temps revela a l’home el sentit de la seva pròpia existència, és a saber, la
veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna
resposta als anhels més profunds del cor humà, que mai se sacia plenament amb
les menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per
l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes
religiosos, com ho demostren no sols l’experiència dels segles passats, sinó
encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber
sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del
seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església
en el món li recorda aquests problemes. Només Déu, però, que ha creat l’home a
imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta
ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu
Fill, que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte,
esdevé també ell més home. Cert,
la missió pròpia que el Crist va confiar a la seva Església no és d’ordre
polític, econòmic i social”. Donem
també la paraula a Francesc: Tothom té crida i missió: un projecte de
santedat accessible: “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i
només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els
misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del
Senyor, d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb
Ell. Però també pot implicar reproduir en la pròpia existència distints
aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva vida oculta, la seva vida
comunitària, la proximitat als darrers, la seva pobresa i altres manifestacions
del seu lliurament per amor. La contemplació d’aquests misteris ens orienta a
fer-los carn en les nostres opcions i actituds. Perquè “tot en la vida de Jesús
és signe del seu misteri”, tota la vida de Crist és “Revelació del Pare”, tota
la vida de Crist és “misteri de Redempció”, tota la vida de Crist és misteri de
Recapitulació”, i “tot el que Crist visqué fa que puguem viure-ho amb Ell i que
Ell ho visqui en nosaltres” (Gaudete et exultate: Alegreu-vos-en i celebreu-ho.
Núm 19, 20). Escrit pensant en cadascú de nosaltres, sense que s’exclogui cap
creient. Tots, tots...
Aquesta
és la nostra fe i la FE de l’Església. Siguem humilment conscients de la nostra
dignitat de fills de Déu. Sense pors ni urcs, ni pretensions!
Nadal, testimonis que hauríem de ser
dels misteris del Déu Humanat en Jesucrist i en tots els homes, en siguin
conscients o no. En tots, tots, tots. A
Ell sigui donada la glòria pels segles. Amén.
P. Josep Mª Balcells
Solemnitat
de l’Epifania -revelació- del Senyor. 6 de gener del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada