EXULTA! EXULTA
ISRAEL!
Aquesta
cançó vibrant l’haurem cantat més d’una i més encara aquests dies d’Advent. Té
el seu misteri o la seva màgia. Endinsem-nos-hi.
Us
heu fixat –ben segur que sí- que el gènere profètic és essencialment poètic.
És exaltant! No els podem llegir, els profetes, com si fos un relat pla,
simplement narratiu. Sempre s’excedeixen. Diu allò que vol dir, però usa
expressions magnificants. Llegia no fa gaire que “al principi fou la metàfora”,
que vol dir que la realitat és sempre vista emotivament. I que la traïció,
davant d’una realitat embarassada sempre de misteri, seria no tenir uns ulls que
no sabessin llegir-la amb un cor de poeta,
en el sentit més pregonament humà d’aquesta expressió. La realitat cantada –sí,
cantada!- pels profetes té ressonàncies bé líriques, bé èpiques. I, ai!, avui
aquestes maneres de dir ens són molt alienes. Hem perdut la capacitat de llegir
la realitat fonda a través de termes com són: alliberament, el retorn
de l’exili, de promeses de Déu acomplertes, la possessió culminant de desitjos que
van més enllà dels paràmetres del tocar i comptar, del més o menys, de
constatacions fredes, eixorques d’un i un fan dos.
Aquests
dies també els feiners a més dels diumenges Isaíes, Baruc, Sofonies ens sorprenen
amb expressions vibrants, radiants, exaltants, exultants com són: “Crida,
aclama, alegra’t, celebra-ho. Treu-te els vestits de dol. El Senyor ve, no
tinguis por, exclama’t, vesteix-te de festa, posa’t per diadema la glòria de
l’Etern”; serrats que s’aplanen, rius que planegen pels deserts, fruiterars
perennes... Ens sobten aquestes aclamacions, aquest dibuix d’una realitat
desbordada, fora límits de constriccions; veus alades que s’envolen líricament
o bé amb retrunys de gestes excelses, que les vivim al viu i són promeses
acomplertes, són meravelles mai somiades. Només és poden llegir com a
descripcions de paisatges interiors, sempre marcats per la sorpresa i la
possessió entranyable, que la tenim dins i que prorromp amb expressions que les
sentim com ben nostres, gairebé com a exclusivament nostres i que esclaten dins
de la nostra poquesa: “Jo sóc el teu Déu, et dono la mà, no tinguis por: jo
t’ajudo, pobret cuquet meu...”
És
en aquests termes irradiants en què es presenta una vinguda anhelada, sorprenent, un encontre amb un Déu fet a mida que no mesura humana, que et pren i
et porta a una experiència de possessió mútua, de comunió, d’un “no saber
sabido...” Direu que m’he begut l’enteniment. I us diré que possiblement deu
ser veritat. Que veig el que no hi ha. Però també pot ser que sí que jo ho veig
i que em faig creus de que tu no ho vegis, perquè la veritat s’ha transcendit a
ella mateixa i dóna veus i visions que amaguen un misteri que ens fa l’ullet. I
que ser-hi, hi són radicalment.
Amb
aquests pressupòsits per davant, avui us voldria parlar del goig, d’aquest goig diferent, un
goig que esclata cor endins, que no es pot comprar ni vendre, que és infós,
donat sense preu, perquè és impagable, que té les seves arrels en un cor a cor
amb Déu, que per fer-se estimar ha pres “veu i rostre” humà, d’un Déu que només
es pot veure-viure des del misteri, des d’una presència-potència que la sents
endins, entranyada –aquesta seria la paraula: estem “embarassats de Déu” com un
nuvieig que fa contenir la paraula, perquè és inefable. Maria va viure el Nadal
en un Advent de nou mesos, esperant poder veure amb els seus ulls de Mare única
d’un Fill únic. Donar a llum d’una nova versió de Déu, del Déu Emmanuel, del
Déu en més que amb nosaltres. L’Advent és Nadal i el Nadal és
sempre Advent. Mai l’experiència s’esgota en ella mateixa. Sempre en Déu hi ha
un més i millor. Mai passem del llindar de la porta del misteri. Veieu com els
primers misteris de Madonna Verge i Mare de Déu són sempre misteris de GOIG. En Maria les alegries de la maternitat queden
transfigurades per un goig, fruit de l’Esperit Sant, l’ombra del qual
permanentment era en Maria: maternitat com atribut per sempre per a Maria i en
ella i per ella en nosaltres. El Nadal de Maria és el Nadal de l’Esglèsia.
Núpcies i invitats a un Canà per sempre. “Feu el que Ell us digui! “Quedéme y olvidéme, / El rostro recliné
sobre el Amado./ Cesó todo y dejéme, dejando mi cuidado, / entre las azucenas
olvidado. Aquesta estrofa no la va comentar mai sant Joan de la Creu. És una
llàstima perquè ara per Nadal ens ajudaria a donar profund sentit a la nostra
adoració al Fill de Maria...
Diumenge
Gaudete. Quantes vegades surt la paraula lluminosa en les seves infinites
varietats: goig, alegria, content, joia, aclamació, exultació, júbil, gaudi,
gaubança, entusiasme. De la Col·lecta en endavant trobem en aquesta súplica: “Mireu, oh Déu, el vostre
poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill, concediu-li
d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i celebrar-les amb el goig de
l’Esperit”. Sofonies s’obre amb un “Crida de goig. Aclama. Alegra’t i celebreu-ho
de tot cor. El teu Déu el tens a dins, com a Salvador; per tu s’ha transportat
d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies
d’aplec. S’ajunta a la festa el salm responsorial: “Cantant de goig sortirem a
buscar l’aigua de les fonts de salvació”. Sant Pau irromp amb un “Germans,
viviu sempre contents; ho repeteixo, viviu contents... El Senyor és a prop. No
us inquieteu per res”. I el mateix Joan Baptista posa la cirereta al pastís:
“Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava la Bona Nova.
Els últims papes, han parlat molt sobre la joia, valgui la citació dels
documents bàsics de Francesc: La joia de
l’Evangeli, Laudato síi, L’alegria de
l’amor i recentment amb Gaudete et exultate: Alegreu-voos-en i celebreu-ho. Les primeres paraules que enceten la primera
Exhortació Apostòlica: Evangelii Gaudium són aquestes: “La joia de l’Evangeli
omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar
per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de
l’aïllament. Amb Jesús sempre neix i reneix la joia”. Des del primer moment diu
amb èmfasi: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi,
a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a
prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense
descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell,
perquè ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. Afegeix: “Omple
de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enimg de tu, et renova amb el seu
amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les
petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del
nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé. No
et privis de passar un bon dia. Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes
paraules”. “Us he dit aquestes coses perquè
la meva joia estigui en vosaltres, i la vostra joia sigui completa” (Jn
15, 11) Sentenciarà Francesc: “La nostra joia cristiana beu de la font del seu
cor sobreabundant... Després de parlar de com vivien els primers cristians,
acaba dient: “Per què no entrar també nosaltres en aquest riu de joia? “La joia de l’Evangeli que omple la vida de
la comunitat dels deixebles és una joia missionera. Aquesta joia és un signe
que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit. Però sempre té la
dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i
sembrar sempre de nou, sempre més enllà”.
No
puc acabar de cap altra manera: La JOIA és un fruit de l’Esperit Sant. I va de
bracet amb els altres dons, uns suposen els altres i , la veritat, units fan
goig de valent: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,
dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos
d’acord amb l’Esperit”. (Ga 5, 22- 23a, 25)
Setmana
III d’Advent, 16 – 22 de desembre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada