QUARESMA, CAMÍ VERS LA PASQUA
“Vell
pelegrí jo vaig fent via, com foraster arreu del món”. Ja ens ho digué Pau,
diumenge passat: “La nostra vertadera ciutadania” la tenim a recer del Pare,
esperant la culminació d’un projecte que inclou una transformació
progressiva, ara de la visió interior, és a dir en el veure i viure tot
esdeveniment per petit que sigui des de les actituds evangèliques que ens llegà
Crist, i després en la contemplació de la vostra Glòria. Actituds
de servei, de justícia i de pau, i un pregar sostingut, anticipatiu.
Avui
la primera lectura ens presenta el començament de l’Èxode com a mirall del
nostre pelegrinatge vers la Terra Promesa, és a dir, vers el nostre “retorn” al
Pare, ja que en Ell va començar el nostre camí de la vida en cerca esperançada
de plenituds promeses. És el projecte mancomunat (Déu i nosaltres) que
ens dona ales, cel amunt... Com amb Jesús diem: de Déu venim a Déu tornem.
Moisés
traspassarà el “testimoni” en la seva plenitud de significacions. Elies passa
la mà a Moisés i aquest a Jesús, i Jesús portarà a compliment totes les
successives aliances pactades per Déu al seu poble. No hem de perdre la
continuïtat entre l’AT en el NT que serà, aquest, la “Nova i Eterna Aliança”, quan
per Jesús seran vençuts el pecat i la mort i ens “retornarà” a la prístina
puresa inicial, després de ser
conscients de que en el nostre caminar vers el Pare hi ha hagut
defallences, negacions i també, afortunadament “represes”, reenfocaments de camí,
vençuts els miratges que obscurien el fi i terme del nostre caminar. Pau
ens alerta perquè no ens passi per alt
la lliçó de la història narrada avui a l’Escriptura. Tot i ser benvolguts i
benamats, la gran majoria no foren agradables a Déu i es perderen entre les
dunes del desert. El relat de l’Èxode conté incomplecions i deslleialtats. “Tot això que els succeïa era
un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els
segles passats s’encaminaven cap els temps que vivim” I quins són els temps que
vivim? On rauen els esdeveniments dels que nosaltres en som protagonistes?
Acaba Pau amb aquest “per tant” conclusiu. Els qui creuen estar fems; els
creguts que siguin conscients de que la temptació la tenim més a prop, dins
nostre i caldrà estar atents a les premonicions de Pau, que són la rèplica de
les del mateix Crist.
Avui
cobra altra vegada la veu i crida a convertir-nos.
Així llegim a l’aclamació: “Convertir-vos, diu el Senyor, que el Regne del
Cel és a prop”. Refem el desplegament conceptual al fet que es conté en la
Conversió. Inicialment som creatures estimades de Déu que ens posa en camí de
salvació. Creats per la benevolència de Déu Pare Creador, no serem redimits
sense un curós lliurar-nos a la lluita del cada dia per anar progressant
en el “coneixement” intensiu (d’aquí el “més i més” de la col·lecta del Primer
diumenge) que bíblicament argüeix experiència vital, atansament de persona a
Persona amb Crist i amb Déu el Pare. El Misteri
del Crist.
La
col·lecta d’avui ens dona la tonalitat d’un Déu “comprensiu i benigne, lent per
al càstig, ric en l’amor. Efectivament “El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra. Quina beatitud encalmada no es respira salmejant
a poc a poc! Moisés campeja en el salm responsorial d’avui, 102. Ens hi apressa
a seguir amb pas ferm pel camí de la Quaresma que és Pasqual. Aquesta mateixa
tonalitat es respira en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Pare de misericòrdia i
font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina són remei per a les nostres culpes;
escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la
nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia”. La
tonalitat benigna i entranyable de Déu Pare ens és crida a repensar -a estil
d’avui- el tríptic quaresmal de “dejuni, oració i almoina”. Jo hi veig un ressò
de la crida que hem sentit aquests darrers dies treta del corpus del Sermó de
la Muntanya: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu i truqueu i Déu us
obrirà” (Mt 7, 1-5). Paraula de Déu!
Dejunar: estem ignominiosament tips de
tot; i de “res” en definitiva. Apetitius compulsivament; no sabem el que és la
parquedat. Tot és un reclam per a la desmesura. Cadascú se sap les seves. Allò
dels clàssics: “ne quid nimis: no us excediu en res”. L’afany de lleure,
passatemps =el lleure com a “perdre, malversar el temps”. L’obnubilació de les
imatges, el desenfrenament de la tecnologia, i esperem que el metavers entri de
ple en un món perdut pels humanismes, un perseguit “presentisme”, percaçat fins
a l’exhauriment. Embafats o drogats pel “m’agrada” sens fi, del “sempre encara
més”. Cansats i rebentats de tanta implosió de l’ara. Val la pena de llegir
l’autor del moment present, Byung-Chul Han. “La societat del cansansament” i
“No-coses”.
Oració: Passar de la pregària oral, l’enfarfegament
de oracions standard, repetitives sense l’èmfasi natural consonant pensament i
dicció. Caldria fer una parada existencial en la pregària contemplativa. Aquí
la pausa és viscuda com a buidament d’imatges, del veure i no mirar, del mirar
sense admirar. Del sortir de la pregària cansats. La pregària dulcifica
l’esperit. Mal pregar si no en sortim en pau.
Almoina: Aquí ens trobem amb l’actitud evangèlica
de servir els altres. Compendi d’una visió misericordiosa com la del
Pare. Donar temps, presència, escolta, atenció i empatia. No és el pagar el
delme, sinó la radicalitat de donar-se (=que ve de do, present, regal amb que
obsequio amorosament l’altre, sabent que en l’altre si amaga/manifesta: “qui
acull qui sigui, m’acull a mi”. Doneu i se us donarà... M’agrada la bona mesura
que fa Déu: la imatge m’agrada d’allò
més: em veig a l’era batent el gra i ensacant-lo. Mireu i admireu. Déu ens farà
una bona, generosa i esplèndida mesura: Us abocarà a la falda una bona mesura,
atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que
vosaltres haureu fet” (Lc 6, 8)
Ara
potser seria el moment de parlar de la generositat envers els altres, no
deixant de veure que en l’altre si amaga/manifesta l’Altre.
Generositat
ve de generar, engendrar, donar a llum, propiciar un nou naixement, oferir com
un present, com un regal allò que donem i que en definitiva és conjuntament “donar-nos”.
Fromm en diu amor d’això, amor ver! El valor d’allò donat no li ve del preu,
sinó de l’amor que hi posem, ge-ne-rant, gerundi de planificació. Potser
l’expressió més adient seria: Carpe diem. Esprem dia i hora!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de Quaresma, 20 de març del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada