VINGUI, PARE, EL TEU REGNE
El
Parenostre és la plegaria fondal i usual de Jesús. En ella s’hi conté tot
l’evangeli i, més encara, tota la Persona mateixa de Jesús, ara ja ressuscitat
i entronitzat vora el Pare com a REI de l’Univers en les estances promeses per
a tots els cristians. El Parenostre l’hauríem de resar amb la consciència de
fer-ho conjuntament amb el Jesús humà; guanyaria un infinit de tendresa! La proposta feta pel Mestre d’oració d’ensenyar-nos-el
com a la més íntima expressió d’un encontre
meravellós amb el Pare, semblant, tot i que a distància incommensurable als
de Jesús; en nosaltres, com a fills seus
estimats-estimats... Fou feta a instàncies d’un deixeble precisament després
d’una pregària feta per Jesús a discreta distància dels seus deixebles,
acostumats a la meravella de veure el Mestre en íntima relació amb el seu Pare,
Abbà -com li’n deia- amb tendresa inefable en els seus encontres sovintejats. Ja des dels inicis de les primeres comunitats
el Parenostre “era part integral de la litúrgia de la Santa Cena”, inclosa en
la Missa reservada als batejats, que en les preparacions catecumenals se’ls la
lliurava amb discreció de xiuxiueig com un tresor
i que l’havien de guardar com un “arcà”
i només la podien resar en el privat distès de la pregària personal i, comunitàriament,
només en l’Eucaristia. Per tant, era
motiu de respecte i de veneració en els “Tu a tu” amb els encontres
íntims que feien amb Déu Pare i en el Senyor Jesús els batejats... Pregària que
agruparà i es distingirà dels “altres”, els no iniciats. El Parenostre, tot i
ser tan breu, és el resum més clar i complet que tenim de la predicació de
Jesús, la Bona Nova, el mateix Evangeli, expressat en pregària. Des del moment
en què fou “donat” als deixebles, començà la pregària en nom de Jesús ( Joan, 14, 13s; 15, 16; 16, 23) (Del llibre Missatges de Jesús: el Parenostre i el
Sermó de la Muntanya, del gran biblista Joaquim Jeremies). Hi ha del Parenostre
dues versions: la usual en la litúrgia d’ara, que és la de Mateu i la de Lluc,
ambdues amb variants mínimes que tenen el mateix contingut fortament evangèlic
(Mt.6, 9-13 i Lc 11, 2-4)
“L’evangeli
ens presenta una cosa completament nova: el mot ABBÀ, paraula aramea, que
juntament amb IMMÀ: “estimat pare, estimada mare” són els primers sons que articula l’infant Jesús quan parla amb Déu com
l’infant: senzillament i íntimament, d’una manera segura i infantil (Mt 11, 25
i 26:la pregària concreta de Jesús al retorn dels dotze, que m’enamora quan la
llegeixo...). Segueix Jeremies: “En el verset següent, 27 “veiem que Jesús considera aquesta invocació
infantil com l’expressió del seu poder i coneixement únic de Déu, donat a Ell
pel Pare. Abbà és la manifestació del darrer misteri de la seva missió. Ell, a
qui el Pare havia donat el coneixement total de Déu, té el privilegi messiànic
de dirigir-se-li amb la familiar invocació infantil. Abbà és -segons aquest
biblista- d’entre les paraules de Jesús, de les més autèntiques i porta en el
si el seu dret a manifestar obertament l’evangeli i el seu missatge”. Però
encara no ho hem dit tot. Al Parenostre, Jesús autoritza els seus deixebles a
exclamar després d’Ell, Abbà. Els fa partícips
de la seva condició de fills i els permet de parlar amb el Pare celestial
tan familiarment com l’infant ho fa amb el seu pare. Sí, fins i tot, arriba a
dir que la nova relació d’infant obre la porta del Regne de Déu: “En veritat us
ho dic; si no canvieu i us feu “com els infants” no entrareu pas al Regne de
Déu (Mt 18, 3). Els infants saben dir Abbà. Només qui posa la seva confiança
infantil en el mot Abbà entrarà en el Regne del cel. Així ho ha entès també
l’apòstol Pau, quan en dues ocasions ens diu que el signe de la filiació i
la possessió de l’Esperit és l’exclamació de l’home: Abbà, “Estimat Pare”
(a Rm 8, 15 i a Gà 4, 6) (Fareu bé de llegir poc a poc aquestes dues cites. Són
importants!). El que són els savis!, Jeremies fa notar les semblances que té el
Parenostre en la seva primera part, amb el Quaddix, la pregària sagrada, una
antiga oració aramea amb la qual es cloïen les cerimònies religioses de
la Sinagoga i que Jesús segurament coneixia de menut, que diu així: “Glorificat
i santificat sigui el seu gran Nom/ en el món que creà segons la seva voluntat./
Imperi (verb actiu) el seu Reialme/ aviat i de pressa en els vostres dies/ i
mentre visqueu vosaltres i tota la Casa d’Israel. Amén”. Ambdues peticions del
Quaddix imploren la manifestació de la Reialesa temporal de Déu. En
Jesús les “coses” prenen fondària divina, perquè Ell digué a Pilat que tot i
ser Rei, no ho era a la manera humana i ho era de més enllà de
revolucionar la vida i la mateixa història humana. Ho era inauditament àdhuc de
tot l’univers. Plego perquè tot
plegat joiosament em supera, essent la veritat última que predica Jesús des de
la glorificació a la dreta del Pare. Què en sabem de les “coses” de Jesús, el
Senyor, ai i més ai!
Tot
això va de prolegomen només –no us espanteu, pit i fora!-per entrar ara
ja més directament en la segona petició de Parenostre: “Vingui a nosaltres el
vostre Regne”. Ara agafo un altre llibre, aquesta vegada de Leonardo Boff,
titulat “El Parenostre” editat per Claret, que us espera(?!) per
explicar-vos-el, des del 1983, del 1979 en versió original! Si em voleu fer cas: removeu llibres de vell,
si no el trobeu a la Claret: Us omplirà de veres, paraula de lector
empedreït...
Cal,
d’entrada, advertir que la segona petició engloba la primera: “Sigui
santificat el vostre Nom (que el nom en la cultura aramea vol dir la Persona en
viu) que ha d’estar com a fons i liminar de totes les peticions següents,
totes. Si el Parenostre el féssim en forma litànica sempre abans de cada
petició posaríem Pare nostre... Així seria Pare nostre i de Jesucrist:
santificat/ vingui el Regne/ facis la vostra voluntat... i el mateix en la
segona part que té a cadascú de nosaltres com a referència.
En
el Parenostre, a diferència del Quaddix, “hi prega una comunitat cristiana que
sap que els camins del Senyor ja són oberts, car Déu ha començat la seva
obra misericordiosa de la Redempció, una comunitat que només implora la plena
manifestació d’allò que li ha estat donat”.
Boff
obre així el comentari seu a aquesta segona petició: Aquesta (petició) “ens
introdueix en el cor del parenostre, i ens posa davant per davant, de la
intenció última de Jesús, ja que l’anunci del “Regne de Déu” constitueix el vèrtex del seu missatge i el motor de la seva praxi. L’home és un
ésser relacionat amb el món, amb els altres, amb si mateix, però només en Déu
–Amor i Senyor absolut- pot trobar el seu pol orientador, capaç de
conduir totes les seves recerques a una realitat plena i consumada. Pertanyen a
la mateixa naturalesa de l’home com a ésser que es projecta, que dissenya el
seu futur, que viu de promeses i d’esperances. Gràcies a les utopies, la
història no és envaïda per l’absurd: i el present, deslliurat dels fatalismes
dels règims conservadors, s’obre cap a un futur més esperançat. Els antropòlegs
diuen que l’home es mou pel Principi-Esperança
caracteritzat per una tensió de recerca
constant cap al més enllà d’aquí: ja,
però ara encara no del tot. En el dir
de Boff s’hi veu l’encuny de la millor teologia de l’alliberament... Perquè el
Regnat de Déu Pare suposa les utopies, els somnis d’una vida millor per als que
més ho necessiten; i el Regnat de Jesús -Rei de l’Univers- suposa
l’empoderament nostre del Regne, portat a les realitats concretes, cercant en
nom del Déu dels vius un esbós només del que serà el Regne Definitiu, quan Déu regnarà en molts i sobretot en els
“descartats”. “Els temps messiànics ens són presentats com els temps en què les
utopies, finalment, esdevindran realitat. “En aquell dia ja no em fareu
cap més pregunta” (Jn 16, 23), perquè Déu haurà satisfet totes les aspiracions
del cor. Una bona síntesi podria ser la cançó de militància cristiana: “Lluita
i espera,/ no et deixis vèncer,/ pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la
vida,/ reneix a la dansa,/ dona esperança/ a la teva gent”. “Jesús no va explicar de forma definitòria el
contingut del Regne –“Malkuta”, en arameu-. Tanmateix, es va servir del mètode parabòlic
(amb paràboles) amb tanta insistència i
profusió que no deixa cap dubte sobre el seu sentit. El futur es fa
tangible i història concreta. Orígenes deia: “El Regne està en mig de
nosaltres. Per tant aquell que prega dient: “vingui a nosaltres el vostre Regne”
demana que el Regne de Déu augmenti,
fructifiqui i transformi la terra”. “El Regne continua venint: El Regne
es va endegar en la vida i per la Resurrecció de Jesús. En Ell va manifestar
l’home nou, les noves relacions amb els homes i el món, el destí gloriós de la
matèria en el seu Cos Ressuscitat. Déu
ens ha revelat que la destinació final de la seva obra creada és la d’esdevenir
el Regne. Creure en el Regne és creure en el destí terminal i feliç de la
història. És situar la veritat del món i de l’home no en el passat ni en el
present, sinó en el futur, que és quan es revelarà la seva plenitud. Per
això “demanar que vingui el seu Regne” és activar les esperances més pregones
del cor humà. Sempre que reforcem els llaços de fraternitat, de concòrdia, de
participació, de respecte i de dignificació de l’home, s’acosta a nosaltres el
Regne de Déu. Quan en la societat triomfin les estructures socials que han
d’acabar amb l’explotació de l’home per l’home i amb les relacions entre amos i
esclaus començarà a clarejar l’albada del Regne de Déu. Aquesta petició és un
crit que neix del fons més íntim de l’esperança,
exposada contínuament a les contradiccions, una esperança que, malgrat tot, no
renuncia a veure la plena manifestació del Sentit absolut de la Creació, promès
per Déu”. El Regne de Déu és Déu mateix
en una acció ja aquí per representació dels creients i en la compleció
de tot en tots i de tots en Déu.
P. Josep Mª Balcells.
Solemnitat de nostre senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de nov, 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada