EL DÉU DE LES SORPRESES
El
gran tema a plantejar-nos avui no és si Déu existeix, sinó què entenem, què
sentim i què volem, quan ens posem a pensar qui és DÉU (avui sempre el
posaré en majúscules) i quina relació té Ell amb nosaltres i nosaltres
amb Ell. La primers afirmació és que “a DÉU no l’ha vist mai ningú”. Per
tant, tot el que podem dir és que ÉS ine-fable, en el sentit etimològic més
pregon. Només podem tenir res més que aproximacions; sempre queda fora de
qualsevol intent d’objectivar-lo, vull dir en realitat de subjectivar-lo.
Només el podem imaginar papallonejant i res més... Una altra cosa que em ve de
seguida en ment, i això és fonamental, altrament no seria DÉU, és que és Persona, és un Tu –de no ser així- no
es podria relacionar amb nosaltres ni
nosaltres amb Ell. Arribats aquí, de seguida ens formulem la pregunta de qui
som nosaltres, en la referència d’un
jo també personal. Sabem que “no som” per propi voler. No som in-dependents,
sinó, ben mirat, som inter-dependents. Amb la nostra pròpia visió ja se’ns
aclareix qui és DÉU, per contraposició.
DÉU només depèn absolutament d’Ell mateix. El veiem com el tot Altre, i la distància amb Ell és –per dir-ho així-
ontològica, incommensurable, insalvable. Amb tot, és tan lluny com a prop, dit d’apropar-se.
Hi ha una vinculació en el SER, Ell és el que ÉS i jo soc pel i en el
que he rebut. Tot això, em porta al concepte de Creació. Ell és el Creador
per definició i jo soc creat -ara també per definició- creatura,
o si volem en creació “rebuda” i actuant permanentment... És la vinculació
essencial, fonamentadora: jo depenc en tot i per tot de l’ÉSSER creador que és
DÉU. Lligam bàsic –entre Ell i jo- que només pot ser derivat de la Bondat que
és DÉU i per tant de l’AMOR, de qui en som com emanació. I jo -si soc- és
perquè DÉU m’ha estimat i m’estima i seguirà estimant-me. Soc emanació amorosa
del DÉU-amor-donació: en activa i passiva. Joan ens dona aquesta definició de
DÉU que és AMOR, que és i no pot ser d’altra manera que Amor, que es dona.
Totes les coses que considerem “bones” les hauríem de posar en Majúscules
referides a DÉU. També la Justícia que ja en l’Antic Testament vol significar
santedat i en el Nou Testament significa recepció de gràcia sobre gràcia benvolent, i de
ser-ne conscients. Ara és el moment de tornar a l’evangeli d’avui i recollir
les paraules de l’Amo de la Vinya: “Quin mal t’he fet? No vàrem quedar per un
jornal en els tractes? Si a aquests “darrers” els vull donar igual que a tu, és
que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè soc generós? Aquí es manifesta esplèndid
l’Amo, és a dir Déu. La valoració que fa DÉU de la justícia és ben
manifestament diferent a la nostra, “equitativa”, Ell té els seus propis
paràmetres i valora la vida i els seus afers,
amb criteris que no podem ni de lluny sospitar, això porta a la sorpresa del cantó de la bondat. Només
Ell pot tenir raons de matís que nosaltres, només podem ponderar, i de cara al
beneficiat, lloar DÉU per la seva Acció, que ens desconcerta i ens sorprèn a uns (els justiciers a mode
humà, diria administratiu: com pot ser que pagui igual?) i a altres (els que l’entenen
com “gràcia” ben generosa! No treballada, aparentment).
Tot
plegat ens porta com de la mà a haver de depurar les nostres “imatges” de DÉU.
DÉU és un misteri. Això ha de posar sordina a tot el que podem pensar,
imaginar, no dir -per incompetents. DÉU ens queda a fora de l’abast del que
puguem pensar i menys dir. Hi ha un
llibre molt llegit de Juan Arias que podreu trobar a internet, titulat “El Dios
en quien no creo” que va resseguint tota una sèrie de noms i
apel·lacions de Déu que les hauríem de repensar, perquè no hi ha cosa pitjor
que mantenir imatges que ens han fet mal, perquè són errades, àdhuc diria que
herètiques, que són un llast pesant i que no ens permeten de pensar en un DÉU
que promou, estimula als creients perquè fa justícia, a un DÉU que pretesament
deixa viure, que és el que ens estima entranyablement i que ens vol lliures i
compromesos en el Bé, en la Bondat, en la Veritat, en la Unitat, en la Comunió.
Si no rescabalem conceptes, ideologies, falses imaginacions sobre el DÉU, que no
és el de l’evangeli, no ens deixarà ni viure, ni respirar, ni descansar. Un
Déu d’una falsa i opriment moral que culpabilitza indegudament l’hauríem de
desfer de la pròpia consciència i tornar a reconstruir-la en la llibertat i en
el compromís, basada en l’únic manament que tenim els cristians que ens atansa
amorosament a DÉU i als Germans. Tot el que no sigui l’amor tal com l’entenia
Jesús no és de mantenir, costi el que costi. L’esforç primari és el de partir
de la Visió de DÉU, Pare de Jesús, que és alliberadora i que no vol dir
desmarxada de límits i de congruències, sinó fina de contingut i de maneres.
Recordem les frases tallants de Jesús contra els fariseus i mestres de la Llei
que “im-posen” fardells, que ells no hi posen ni els dits. Ai, del dir i no fer!,
ai del viure “aixafats”, “aplomats”!. Una cosa és ser un “trágales” (un fer-les
empassar per les bones o dolentes) i un altre un “senzill”, segons l’evangeli.
Tota moral suposa esforços, compromisos, saber tenir altes les disponibilitats
pel Bé, àdhuc patir per mantenir-se en el bon i just sentit de les coses, i
unes altres arrossegar morals per terra. Fins i tant que no entenguem allò de
sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”, ens haurem de guardar de
temptacions i de fer-nos mal i de fer-ne als altres. En Jesús hem de saber i
poder respirar des de la perspectiva del que veu i vol Jesús, el nostre Mestre.
És allò de l’amor, amb amor es paga, sense considerar-ho deute.
Llegim ja en Isaïes que els pensaments i els camins de DÉU no són com els nostres. Ja li va dir a Pere quan li va engaltar: “Fuig de mi, Satanàs! Els teus pensaments no són els de Déu”. Jesús ens va dir que ens relacionéssim amb Déu Pare i que fóssim obedients com Ell en va ser, àdhuc en les vivències de la Passió, com-format, ajustat al voler de DÉU, obedient fins a la mort i a la mort de creu. No tinguem por, que DÉU és valedor i company de lluita i que no ens mancarà mai la gràcia emprenedora, que sap estar al nostre costat per mantenir-nos dempeus i en el camí ver i dreturer. Pau a la segona epístola avui se’ns presenta com lluitador fi, dels de l’evangeli, de fet ell es proclama vivent no sols de Crist, sinó expressant una comunió total amb Crist, que li permet de dir emblemàticament que el seu viure és el Crist. Discretament, a nosaltres ens demana solament això: “que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. Ni més ni menys! Per portar a una consideració de que els nostres camins siguin com els de Déu, farem bé de pregar amb el salm 145 que ho evidencia amb tota claredat i esplendidesa: “Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat. L’Aclamació com entrada evangèlica “Obriu Senyor, els nostres cors perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill”, enigmàtiques: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXV, 24 de setembre del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada