EL MISTERI
DE LES TRES
GERMANES
Germanes,
i ben agermanades per cert, fins al punt que les veureu sempre juntes,
donant-se joiosament la mà. Parlo de les tres anomenades virtuts teologals, és
a dir, FE, ESPERANÇA I CARITAT. L’ordre entre elles se’l relleven, segons de
quin afer es tracta. Per què van així unides i en companyonia? Perquè des dels
propis caients tenen per Déu per finalitat, exercici i meta.
Charles
Péguy, parla poèticament en el seu poema-llibre “El pòrtic de la segona virtut”, val a dir, de l’Esperança: Comença
així: “El que m’admira, diu Déu, és l’esperança. I no em retracto. Aquesta
petita Esperança que sembla res. Aquesta
nena, Esperança. Immortal. Sola portant a les altres germanes, travessa el móns
closos. Una flama travessarà les tenebres eternes, penjada dels braços de les
seves dues germanes grans, que la porten de la mà, la petita esperança avança,
i enmig de les dues germanes grans sembla que es deixa arrossegar com una nena
que no tingui forces per a caminar i que l’arrosseguen per aquest camí a
contracor seu. I en realitat és ella la que fa caminar les altres dues”.
Segueix
Péguy: “Avui m’abelleix parlar de l’esperança que és una noia menuda i graciosa
i que és la més caminadora, tant que “arrossega” les altres germanes”. Ja ho
melodia aquesta cançó: “El camí de retorn/ va de la nit al jorn/ l’esperança
ens hi fa caminar”, que referenda amb la tornada que és un prec
d’esperança: “Senyor, no ens deixis, t’ho demanem... No t’allunyis, Senyor/
revelat Salvador./ Dona’ns un cor nou perquè et vegem”. (¿No veieu citada
implícitament la germana Fe que és la facultat de veure l’Impossible, perquè
amb seus ulls queda transfigurada la visió total: pròpia, de les coses, i de
Déu; visió que pressuposa també l’amor, la germana Caritat?).
Ja
de bon principi, per a desfer embolics, hem de fer una precisió bàsica. No és
el mateix l’esperança teologal i l’humana, aquesta és una qualitat i ferma
disponibilitat, indispensable per a escometre tasques humanes confiant en les
pròpies forces “esforçades” en bé propi o en el complex bé comú. I d’altra
perspectiva la virtut teologal, que té Déu com a afany i horitzó. Amb
l’esperança humana proactiva estem a la percaça o consecució d’alguna cosa,
persona o esdeveniment. Amb l’esperança teologal hi trobem la gràcia –sempre és
do per a regraciar Déu- per anar endavant, precís el pas, bo i
finalitzant vida i propòsit en anar auspiciant la compleció del desig i
consecució creixent de trobar-nos amb Déu,
fent camí Ell amb nosaltres i albirant l’albada darrera que ha de rubricar per
sempre la glorificació de Déu i la nostra.
Benet
VI va fer tres encícliques sobre les tres germanes i, en la que reflexiona
sobre l’Esperança: “Salvats en
Esperança”, ens reporta aquesta afirmació (sigui dit de passada ja
que afirmar vol dir, insistint en no perdre el sentit genuí, etimològic
= posar en ferm, proposta d’una convicció) de Pau als de Tessalònica: “No us
entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança”. Diu Banet XVI
:“En aquest cas apareix com a element distintiu dels cristians el fet
que tenen un futur: no és que coneguin els detalls del que els espera, però
saben que la seva vida, en conjunt, no acaba en el buit. Només quan el futur és
cert com a realitat positiva, es fa suportable també el present. D’aquesta
manera, ara podem dir: el cristianisme no era només una “bona notícia”, una
comunicació de continguts desconeguts fins aquell moment. En el nostre
llenguatge diríem: el missatge cristià no era només informatiu, sinó performatiu. Això significa que
l’evangeli no és només una comunicació de coses que es poden saber, sinó una
comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del
futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té Esperança viu d’una altra manera;
se li ha donat una vida nova” (núm. 7)
En
la litúrgia hi ha una constant referència a l’Esperança. Després de la
Consagració a invitació del celebrant que ens diu: Proclameu el misteri de
la Fe, rubricat solemnement amb la nostra resposta que connota les tres
virtuts teologals: Anunciem la vostra mort. Confessem vostra
resurrecció, Esperem el vostre
retorn, Senyor Jesús. També en el moment central de la pregària eucarística,
quan fem l’oblació del Cos i de la Sang.
Vull destacar aquest moment, perquè conté com a expressió cabdal aquest: “Per
Ell, amb Ell i en Ell, Vós Déu Pare omnipotent en unitat de l’Esperit Sant, rebeu
tot honor i tota glòria”. Rubricat per un amén que és adhesió, reconeixement, acció de gràcies, un vertadera
condensació de les virtuts més amables i que senyoregen en la vida i en el sentit
evangèlic de la Fe, Esperança, Caritat. Déu tot i en tots.
Aquests
dies de novembre estan revestides d’una visió esperançada del final: En diem
les postrimeries. Déu il·lumina el nostre futur existencial. Un Déu que es dona
com a do i com a premi i les virtuts teologals esdevenen teleogals. De telos,
que vol dir final. El teló del teatre...
- l’esperança és encomanadissa.
- l’esperança s’enforteix en si mateixa, bo i
donant-la als altres.
- l’esperança no té presses. Sabem el The End magnificient,
anticipadament.
- l’esperança activa la paciència.
- l’esperança ens fa lluitadors ardorosos.
- l’esperança transforma l’humà en diví.
- l’esperança és una convicció irreductible.
- l’esperança és un “rearmament” teologal: Déu
es fa perceptiple.
- l’esperança no defalleix, sap retornar
després d’una baixada de tensió espiritual.
- l’esperança porta a la joia i a la pau, ens
va gaudir de la força de L’Esperit Sant.
-l’esperança conté tant d’amor com de fe. Es
mimetitzen, son bessones. S’estimen
Les
Sagrades Escriptures sobreïxen de tocs d’Esperança: “Contínuament recordem
davant Déu, la fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança
constant en nostre Senyor Jesucrist” (I Tim 1, 3). “Mentre esperem que es
compleixi la benaurada esperança, que es manifesti la glòria del gran Déu i
Salvador Jesucrist”(Tit 2, 13). “Tothom qui té aquesta esperança en Ell es
torna pur, tal com Jesucrist és pur”. (I Jo 3, 3). “Esperar contra tota
esperança Abraham va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles”.
(Rom 4, 18). “Hem estat salvats en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no
és esperança: allò que es veu, ¿perquè s’ha d’esperar? Però nosaltres esperem
allò que no veiem, i ho anhelem amb constància” (Rom 8, 24 i 25). “Que
l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en
l’oració”. (Rom 12, 12). “I que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe
d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit
Sant”. (Rom15, 13). “la caritat tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot
ho suporta.(I Cor 13, 4, 7) “Per Ell, en virtut de la fe, tenim entrada en la
gràcia que posseïm en ferm (de la salvació en Jesucrist) i per Ell hem rebut
l’honor d’esperar la glòria de Déu. Més encara, fins i tot en les tribulacions
trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència,
la paciència, virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu,
donant-nos l’Esperit Sant ha vessat el seu amor en els nostres cors. (Rom 5,
1-5).
Tot
un ver devessall d’invitacions a fer de l’esperança el motor, el mòbil, la
il·lusió i la fortalesa del nostre caminar vers el cel de Déu i el nostre.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XXXII de durant l’any, 10 de novembre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada