AL PRINCIPI
EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA
Així comença l’evangeli de Joan, en un Proemi -a mi m’agrada més
dir-ne Pro-Leg; o per la peça introductòria que s’anirà repetint al
llarg d’un l’obra musical: Pre-ludi- per la seva mateixa significació de
primera paraula o lectura o obrir camí, que pel cas ve a ser el mateix. La
primera paraula és el que Teilhard en dirà “l’Alfa” identificada en la litúrgia
com el principi original i originari del que dependrà tota referència o consideració
bàsica de l’existència i de la vida: Jesucrist,
Alfa des d’on es parteix en un camí ascensional fins a arribar a la Paraula
que ho clou tot: l’Omega. Proclamem a la Vigília de Pasqua, en fixar en
el Ciri Pasqual en forma de creu uns grumolls de cera balsàmica, avui en desús,
mentre diem solemnialment: Crist ahir i
avui; Principi i Fi; Alfa i omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la
Glòria i el Poder, per tota l’eternitat. Amén. Per les seves plagues glorioses
ens guardi i ens conservi Crist, el Senyor. I en avançar amb el Ciri
pasqual encès com a estendard, i donant participació de la seva Flama a tots
els qui recorren el Temple, a les fosques, amb les seves llumetes enceses, diem
amb emoció joiosa: “La Llum de Crist
ressuscitat gloriosament dissipi les tenebres del cor i de l’esperit”.
Em direu que barrejo moments litúrgics diferents. Ben cert, però Advent
rima amb Nadal i Pasqua, amb totes dues. El nostre Advent és un Adveniment
que es transforma en un Esdeveniment:
la primera “Trobada amb Crist en el Pessebre i en la Resurrecció, començ i
plenitud de la revelació d’un Crist, fet Home per a nosaltres, a qui cantem com
al “nostre”, tant per Nadal com per Pasqua. Llegim al final de l’Apocalipsi:
“Que l’home bo no deixi de fer el Bé i que l’home sant continuï santificant-se.
Vine de seguida, i m’acompanya la meva recompensa, per pagar a cadascú segons
les seves obres. Jo Sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i
la Fi. L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!”.
Els qui escolten que diguin: “Vine”. Qui tingui set, que vingui. Qui
vulgui, que prengui aigua de la Vida sense pagar res”. “El qui dona testimoni
de tot això, diu: “Sí, vinc de seguida”. Amén! Vine Senyor Jesús!” (El text
grec tradueix l’expressió aramea Marana
ta, que vol dir Senyor nostre, vine). Aquesta
expressió condensa tota l’espiritualitat dels Advents. Fem-la nostra!
Ja tenim, doncs, el Proemi / Pròleg / Preludi / i l’Apocalipsi formant
una unitat indissoluble. D’aquí que us dèiem que en el Principi i ha inclosa la
FI, i que també en la Fi hi ha inclòs el Principi com en la llavor hi ha tot
l’arbre futur. Jesús apareix històricament en un temps i lloc determinats, però
Ell recorre, Senyor i Amic, per tot l’Alfabet fins l’Omega, essent qui
és, com ja ens diu al Proemi de Joan: “Existia el qui és la Llum veritable,
el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per
Ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han
acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser Fills de Déu. El qui
és la Paraula s’ha fet home i ha
habitat entre nosaltres (= en grec: ha plantat la seva tenda, en referència al
Temple o Tabernacle on Déu es manifesta la seva presència. (Ex 40, 34-35). Hem
contemplat la seva Glòria, Glòria que ha rebut coma Fil únic del Pare, ple de
Gràcia i de Veritat... De la seva Plenitud, tots nosaltres n’hem rebut Gràcia
rere Gràcia”.
Començar
de bell nou la nostra caminada o pelegrinatge vers Déu en plenitud
humana, tot el que nosaltres podem ser capaços de posseir o millor de “ser
posseïts per Déu”. Això ens ha d’esperonar a fer una entrada d’any
litúrgic amb plena consciència del que som: pelegrins, viadors (G. Marcel),
caminants (Machado) i de saber amb qui emprenem camí (Jesús, d’incògnit,
com amb els deixebles d’Emaús), com hi hem d’anar: lleugers d’equipatge i
sabedors de que Déu proveirà com li deia Abraham al seu fill Isaac, ignorants però lúcids en la
perspectiva de l’horitzó. No portem GPS ni enginys, fiats de la intuïció
evangèlica: “Caminante no hay camino, se hace el camino al ANDAR”. Mai tant ben
dit. Quin encert! El camí no és el de sempre; aquest ja no serveix, hem d’anar
a la “bona-aventura” que es fia més dels valors que ens han posat
en camí i en la direcció inclosa en el terme VERS...; no podrem marrar, tot i
que ja admeten d’entrada el risc d’haver de refer trams foraviats. Preludis:
“Tota la terra espera el Salvador i el solc obert, la Paraula del Senyor: món
de lluita i de penes, que vol llibertat, reclama justícia i cerca veritat. Diu
el Profeta al poble d’Israel... Si el pas se’ns barra... A l’Establia, Jesús bé
el recordem...” un altre preludi: “Marxem en pau per les places pels carrers
del món. Marxem en pau per les places, un Nom portem al front: hem de cantar
l’esperança que és l’alba d’un demà; hem de mostrar estimant-nos, que el Món Nou ve ja. Marxem en pau per les
places, diguem tot el que hem vist,
sense por.
Una
proposta per començar un Advent promissori que nosaltres el viurem no sols en
relació amb Nadal, sinó com a camí per a tota l’anyada bíblico-litúrgica. No es
tracta de tenir més informació, que -amb tot- no vindria pas malament, perquè
des de l’última catequesi que vàrem seguir, fos quan fos, i venint de qui hagi pogut
venir, ara i aquí hem d’ampliar nous horitzons; ara, emperò, no tan sols
conceptuals, sinó experiencials. Una nova manera de “saber (de sàpere:
assaborir) més i millor”. No hi ha res més efectiu que posar -en la pràctica
quotidiana- allò a què ens invitem o bé a que ens proposem.
Auto-propositius, oidà! Sense això, no hi ha més que informació; i no és poc!
Però allò que s’experimenta allò s’aprèn. No hi ha volta de full! Siguem
coherents, siguem verídics! No parlem d’allò a menys que no hagim fet l’intent seriós
de portar-ho al dia a dia, a la pertinaç voluntat, memòria, paciència que dona
fortalesa i esperona l’anhel de viure apassionadament, a l’encalç d’un propòsit
concretat: Entrar en el “coneixement” en sentit sapiencial de la Paraula
de Déu. I per començar dues primeres lectures adients al cicle i temps
d’Advent-Nadal. Lectura seguida del Profeta Isaïes; anomenat el cinquè evangeli
i que és d’una bellesa lírica reconeguda per tants i tants lectors, comentaristes
i entesos i a l’evangeli de Mateu. Caldrà propendir cap a una “lectura o lectio divina”. No estalviant els comentaris a peu de pàgina. Millor,
finalitzant-la cap a una contemplació detinguda, on no es tracta tant
d’anar endavant, com d’assaborir-la espiritualment. La finalitat es xifra en amarar-nos
de Paraula. Potser vindria a
compte parlar com deia el monjo Lluís Duch: “D’EmParaular el nostre món”. Veieu que he posat l’expressió “emparaular”
no com ho deia ell, sinó fent referència a Crist, Paraula d’Home-Déu.
Referir-ho tot a Ell. Ja sé que no ho diu el Diccionari, però prefereixo dir:
referenciar-ho tot a Jesús: nat, viscut, ensenyant, obrint la visió de les
coses des de Déu i vers
Déu. Diu Joan de la Creu: “Però com que ara la fe està fonamentada en Crist i
com que en aquesta època de gràcia la llei evangèlica ja és clara, no cal
preguntar a Déu a la manera antiga, ni que Ell parli i ens respongui com abans
(en confrontació amb l’AT). Perquè, donant-nos, com ens va donar, el seu Fill,
que és la seva PARAULA –i no en té
d’altra-, ens ho va donar tot plegat i d’una sola vegada en aquesta Paraula
única, i ja no ha de parlar més”.
Proposo
–ens proposem!: us ho recordo- també de llegir tot l’evangeli de Mateu,
que és el que toca en aquest nou cicle litúrgic, per poder tenir una visió global
de tot aquest evangeli globalment i estructuralment, perquè quan ens vagin
sortint passatges concrets, ja sapiguem antecedents i conseqüents, també els
contextos que expliquen tantes situacions, que es poden fer més rellevants,
quan en sabem el què i el com. Torno a dir: és més important el que hem diu a
mi directament la Paraula, que no disquisicions saberudes que no aporten vena
evangèlica pel nostre peregrinar diari. Voldria
que les escriptures esdevinguessin
el nostre patró d’espiritualitat pragmàtica aquest any que comencem. Bona ruta,
i a caminar ferms!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
Primer d’Advent, dia 1 de desembre del 2019
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada