TORNEM A
ESCOLA (1)
Aquests
dies són de tràfec i tràfic dens. Pares i fills, fills sobretot, perquè tornen
a l’escola. Amb pors per ser la primera vegada o com si ho fos; i amb goigs de “retrobaments”.
No vaig més enllà de punts de fantasies o bé de pàgines viscudes... El que no
es fa tan explícit per a una gran majoria és que hi tornem tots, vulguem
o no. Els pares, els pares en la FE, som padrins de bateig tots. No abandoneu
els apadrinats. Hi ha un compromís. Compromís que no exerceixes és un frau.
A
la barberia com fem molts, fent temps d’espera,vaig entreveure, només
fullejant-lo El Periòdico del divendres de la setmana passada que parlava de
que avui estan organitzant-se Escoles de
Pares. Brava descoberta! Jo conec
persones que ja fa gairebé cinquanta anys (cinquanta!) que les promovien, les van
fer, patir i gaudir, perquè a escola
s’hi va a experimentar ambdues coses, que no són coses, sinó actituds,
esforços, aprenentatges i moltes coses més, totes de primera necessitat...
Per
què dic això tan circumstancial, banal, si voleu? Per una cosa que no n’és tant
d’això que dèiem -suara, que diuen els primmirats. Tots hauríem de tornar, si és que la vàrem
abandonar, a l’escola d’adults, que
som tota la colla a què tenim accés a aquests escrits... Es tracta de “no fugir
d’estudi”, com us deia la setmana passada. Només “quatre gats evangèlics” ho
han entès! Impertinència: som dels quatre? O n’hem d’esperar un altre que no
sigui jo? Anar, tornar, seure, a pupitre doble com en aquells temps, ai!, a l’escola de l’Evangeli.
Permeteu-me
tirar endarrere, no us espanteu que va de cosa fina, i tant, finíssima!: “Estem
a la dècada dels pretèrits-actuals (?) “seixanta”. Pel qui escriu, ahir mateix
com qui diu... Era l’any 64 entre-sessions del Concili Vaticà II: El papa
d’aleshores, Pau VI, d’entranyable memòria per a mi. Un místic i d’alguna
manera “Hamlet” com el sobreanomenaven els detractors que no entenien la
mística, que com deia Machado: “que desprecian lo que ignoran” va fer un viatge
a Terra Santa i un dia en el seu pelegrinar, sí, pe-le-gri-nar; no fer el badoc
turista..., d’”alguns”: no em digueu quants?, va anar dalerós a visitar la que
suposadament (!) fou la llar de la petitona família de Natzaret. Allí hi ha les
arrels, el primer pensament dels promotors de la idea inicial de la nostra
casa-santuari-església-basílica de la Sagrada Família –cal saber-ho-. Allí,
suggereixo d’anar-hi i, en un lloc mig amagat i discret, llegir les paraules
sàvies, místiques (no tingueu por!) que va dir contingudament amb goig i, més,
letícia espiritual Pau VI, de les quals ara només us en vull donar un petit
tast: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la
vida de Crist, és l’escola de l’evangeli.
En ella, primer hi aprenem a veure, a
escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que
hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu... Potser hi aprenem fins i tot,
sense adonar-nos-en, a imitar-lo”.
“Aquí,
certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt
de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre
nosaltres i, en certa manera, ens expliquen , com és ara els llocs, els temps,
els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús
se serví per a manifestar-se al món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva
significació”.
“Precisament
aquí, en aquesta escola, ens adonem per què s’ha d’observar un disciplina
d’esperit el qui vol ser deixeble de
Crist i seguir la doctrina de l’evangeli. Ella ens ensenya, de bell antuvi,
el silenci. Tant de bo rebrotés
en nosaltres sempre el silenci, aquest hàbit mental admirable i necessari, però
més ara quan, en la vida massa agitada de la nostra època, ens veiem
escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh
silenci de Natzaret!” Paro, que si no acabaria fins a citar-vos-el tot”.
Aquí,
varen recalar sant Jeroni, Charles de Foucauld i més que no sé... Per què no
ens disposem a fer-hi una primordial estada. D’aquí, a nivell humà-diví, ve
tot: “Crist ho és tot, i és en tots”. Cadascú sabrà com, quant, de quina
manera, creant ambient, ara en diuen àmbit. Això sí, per entrenar-nos
suggereixo llegir compassadament “Biografia del silenci”. Una mica foguejats
–sense cap pressa podríem anar entrant de puntetes en la intimitat de Déu. Ai,
què dic! Sí, sí, moltes vegades sí!
Farem
ara uns prolegòmens per iniciar-nos en l’Escola de l’Evangeli:
- sense la capacitat de saber escoltar no hi ha ni escola ni
mestre que valguin
- la capacitat d’atenció avui la
tenim molt baixa de to, escassa de no res.
- diu S. Weil: “el desig de llum
produeix llum. Hi ha veritable desig quan hi ha esforç d’atenció. És realment la
llum allò que desitgem, quan qualsevol altre mòbil n’és absent. Malgrat els
esforços d’atenció que hàgim fet puguin semblar anys i anys estèrils, un dia,
una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà el nostre esperit.
Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que ni ningú ni res ens el
podrà prendre”. Per Weil l’atenció és la clau d’entrada a palaus impensats.
- ítem: tracta de corregir els
errors mitjançant l’atenció, no a cops de voluntat
- ítem: estudi i fe. Donat que
l’oració no és més que l’atenció en la seva forma més pura, i que l’estudi
constitueix una gimnàstica de l’atenció, cada exercici escolar ha de ser una
refracció (reflex) de vida espiritual. Fa falta un mètode. Una determinada
manera de fer una traducció del llatí, una determinada manera de resoldre un
problema de geometria (i no una manera qualsevol), constitueixen la gimnàstica
de l’atenció idònea per a aconseguir que aquesta sigui més adequada per a la
pregària”.
- item: Un mètode per a comprendre les
imatges, els símbols, etc: No tractar d’interpretar-los, sinó senzillament
mirar-los fins que brolli d’ells la llum”
- ítem: l’atenció absolutament pura i sense
mescla és pregària.
- ítem: no ja comprendre unes quantes coses
noves, sinó arribar a comprendre les coses evidents, posant-hi de nostra part i
a força de paciència, de treball i de mètode.
- ítem: els valors autèntics i purs d’allò
que és Veritable, el Bell i allò que és
Bo en l’activitat d’un ésser humà s’originen a partir d’un únic i mateic acte,
per una determinada aplicació de la plenitud de l’atenció a l’objecte.
L’ensenyament no hauria de tenir cap altra finalitat que fer possible
l’existència d’un acte com aquest, mitjançant l’exercici d’atenció. Tots els
altres beneficis de la instrucció no tenen cap interès.
- la puresa és la nostra capacitat per a
contemplar la taca.
- íem: La capacitat d’expulsar un pensament
d’una vegada per totes és la porta de l’eternitat. L’infinit en un instant.
- a l’evangeli llegim sovint tocs d’atenció,
de desvetllament. Sense anar més lluny, avui llegint a l’evangelista Lluc,
Jesús aixecant la vista als deixebles diu: “A vosaltres que escolteu, jo
us dic”. A continuació esmenta els verbs d’acció i d’implicació més importants
de tot l’evangeli: estimeu, feu als altres allò que voleu que us facin ,
sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu, doneu. Al final i
va la sentència del bon i millor fer: Déu us farà la mesura que
vosaltres hàgiu fet” (Lluc 6, 27– 38)
- l’oració matutina de Jesús, com
a bon jueu, començava amb la Paraula Shemà Israel: escolta, atenció, compte.
Sense atenció cau la sorpresa, estem fora d’osques, res no prospera. No entra
ni surt. Ho diem ben malament. No pot sortir allò que no entra. Una cosa és
sentir i una altra oir. Per oir cal atenció. Per a mi és el problema més greu
que a més s’accentua de mòbil a mòbil i “passo per què hem toca”. Estem perduts
en el marasme de saber, saber coses, notícies, rumors, a-lie-nats. Alineats en
la colla dels que saben de tot, sense saber de res. D’on deu venir marasme?
Segons en Coromines: de consumpció, esgotament, ve del grec.
- hi ha un barem de capacitat
d’atenció, i per tant d’assimilació en la paràbola del sembrador. Jesús solia
acabar sovint: “qui tingui oïda que escolti”.
- m’he adonat que per tenir
interès, cal posar-li. No és un joc de paraules. És que és avorrit!: posa-li
atenció i veuràs com n’és d’interessant. A part de que pugui ser més o menys
interessant allò que sents, si li poses interès acabarà essent interessant per
a tu. Paraula d’home! En tinc experiència. Sense esforç res no fruita, no
fructifica, vull dir...
- entrar en l’esglesiola interna.
Cadascú té la seva i cal no ignorar-ho, per fora bruzits, per dins pau i
serenor. Deien els clàssics: pau a la
cel·la, fora moltes guerres.Costa de mantenir-s’hi, certament.
- per que hi hagi corrent hem de
treure els fusibles. A l’inrevès de l’electricitat. Primer quedar-se a les
fosques i anirà fent-se llum de mica en mica. Algú n’ha sortit il·luminat!
- ho deia santa Teresa: cal
situar-se. Amb qui parlo, com parlo, com escolto, quant! Els adverbis tenen la
seva importància.
Acabem
la lliçó inicial. A partir d’ara es recomana un llibre que ens pot introduir on
no podem ni somiar. Coratge i “prèmer colzes” El llibre es de Francesc
Torralba: “L’art de saber escoltar”. Vindrà per a exàmens, quedi clar de bon
començament. Qui bé comença, té assegurat un final de molta vàlua. Demà segona
lliçó. Ens veurem satisfets i amb ganes, espero!. Cadascú presentarà la seva
experiència d’atenció, per petita que sigui. Atenció a l’evangeli del diumenge.
El gran capítol de les tres paràboles essencials. Encara no heu llegit “El
retorn del Fill pròdig”? Això no s’hi
val! Mira que ho hem dit vegades i vegades. Aquesta pot ser la bona.
PS: totes les cites de Simone Weil són del seu
llibre profund a voltes abstrús per a mi La Gravetat i la Gràcia. Ed. Trotta
Edició quarta del 2007.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXIV de
durant l’any, 15 de setembre del 2019
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada