PASQUA: HIMNE A L’AMOR
MÉS GRAN
DÉU
ÉS AMOR, com si fos la més cabal definició seva. No pot ser d’altra manera: si
no és AMOR, no és Déu. Jesucrist Ressuscitat és l’AMOR. Aquest cop, oh gran
sorpresa, és un Déu-Home que ens ho diu amb un to humà, proper, des de les
seves entranyes i ressonant en les nostres. I hi afegeix com a aspiració
compartida aquest verb “romandre”. Com veieu lligat a l’alegoria del cep i les
sarments.
L’amor
es viu com un lligam més que afectiu; compromet tots els nostres éssers: el de
Crist Ressuscitat, acabada la missió rebuda del Pare, coronada d’una manera
aparentment estrident (què en sabem nosaltres d’aquestes exquisideses
divino-humanes!) i el nostre –lligam vivencial- que per petit que sigui, té
l’ambició de ser total, definitiu, però creixent pel fet de ser humà,
perfectible. Anem seguint un procés guiat i exemplificat en el llibre:
“El fenomen humà” per Teilhard des de les mateixes entranyes de la matèria
(energia) en ascensió helicoïdal fins a les alteses (de les que, ai, no en som
gaire conscients) de l’en-amorament o
dit també: procés d’amorització que
només pot desembocar en ser uns amb
el que és U, per definició. Això és justament el des-velament del projecte de
Déu, amagat i descobert oportunament en Crist i participat en tota la humanitat
i en cadascun de nosaltres, singularment. Gràcies en siguin donades eternament,
que diuen els salms o bé, també d’aquest:“Enaltiu el Senyor: que n’és de bo,
perdura eternament el seu AMOR”. luia”.
A
Joan l’hauríem de llegir, meditar, contemplar de genoll, i amb l’assistència
plena, que no ens mancarà mai, de l’Esperit d’Amor, viu i vivificador. L’AMOR és l’última Veritat de totes les veritats.
Quin desfici té l’Esperit Sant de voler
atansar-nos a successives aproximacions al Déu AMOR, a l’AMOR entranyat
i entranyable... Tot crema, dolça flama, dolç cauteri! És la feina encomanada
per Jesús a l’Esperit, hores abans de morir. En el seu Testament espiritual
se’n fa declaració, revelació. Hauríem de rebre-la amb una gratitud fora de
mida; ai, las, quan sabem que no és així! L’Amor del Pare davallant al Fill i
Ell vessant-lo en nosaltres!
Avui,
en aquest diumenge
“L’amor
és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu. Ell ha estat el primer d’estimar-nos; tant
(incomprensible, però com hi descansem!) que ha enviat el seu Fill (Pasqua
plena) com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. Ara entenc una mica
més això de víctima propiciatòria (lliurat voluntàriament diem en començar la
consagració). No és més que arribar al final, a l’acompliment d’una missió
d’amor, d’un projecte: el de l’AMOR més GRAN, que segons el mateix Crist és donar la VIDA per als seus Amics (no
servents), en dir-ho emocionadament als darrers moments i com a Testament Espiritual.
I som, comprèn, tots els homes, sense marginació de cap mena, inclusivament que
es diu ara: els traspassats, els vivents i els venidors. Estem segellats amb el
segell d’un amor indicible, indefectible, que sobrevola totes les mancances de
correspondència i d’agraïments oblidats, perquè ens entossudim a ser
¡nosaltres!, quan només podem ser
per donació. ¿Què recordem allò de que “sense mi no podeu res?” L’amor de
Déu és braços i cor oberts, augurant abraçada i petons. Immerescuts i per això
més valuosos, entendridors. Em considero un insipient deixeble de la gran
lliçó: estimar. No trabuquem les coses essencials. Amor és donació, només ho
saben els vertaders “aimadors”. Passeu per alt, Senyor, les meves ignoràncies,
les meves nicieses d’adolescent Narcís, encallat en el seu “ego”,creient-se que
tot el món és seu en les camuflades “possessions”. Vaig llegir un article d’en
Aragay titulat “No tinc emoticones per explicar el que sento. (De l’ARA del dia
de sant Jordi ,
en el suplement “Llegir i Estimar”, simulant que escriu una adolescent,
Giorgina, trabucant hormones amb actituds fonamentals en l’Amor vertader. (No
us el perdeu; quina ironia més fina!) No confonguem els enamoraments amb el “treballós
i treballat” amor “en esperit i veritat”. Em fa vergonya constatar-ho en
negatiu. “Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança
que posem en Vós”.
Avui
deixem que el nostre amor tan petit i esquifit s’ompli del do del vostre Amor i que fem units, mà a la mà, tot fent el camí de
la vida. L ’amor
és obert, és mà distesa que, estrenyent-ne una altra, acarona. Ho veiem en
aquestes parelles, mà a la mà, que no tenen edat, que van endavant amb una
lluïssor en la mirada. És l’espectacle que irradia, de senzill que és...
Feu-nos créixer i “mantenir-nos” en el vostre amor desbordant: “Jo us estimo
Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’A MOR que us tinc”. Més encara: “Jo
no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us
he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Ell
i el seu Pare no es parlen en paraules, sinó divinament, comunionalment).
Embadalits, nosaltres, fem-hi parada llarga... que s’oxigeni i es perfumi tot
el nostre ser i obrar. Ai, què petits que som; arrosseguem la síndrome
de Peter Pan d’un amor d’infants, possessiu a tot ser-ho... o bé, ¡què
adolescents! que arribem a ser. Copio d’un diari, parlant d’uns eterns adolescents
(etimologia: “en creixença); en el món d’avui, potser més que mai, desbordant, els
precoços adolescents, l’espai vital que els pertocaria, segons els manuals:
començant encara púbers i allargant l’adolescència en àmbits de joventut, àdhuc
de maduresa immadura, (¡com hi ha món!). Copio, doncs: “L’adolescència és
aquest període de desconcert inevitable en el què l’ésser humà es debat entre
la independència i el ramat, aquest instant a voltes besllumat com una
eternitat en el què tot es confon, ideals i pràctica, missatge i actitud,
orgull i tancament, autenticitat i procacitat”.(Parla d’aquelles noies de la pel·lícula
Girlhood). No té més importància la cosa...
Deixeu-me
acabar com ho fa Joan a l’evangeli: “SÓC JO qui us he escollit per
confiar-vos la (meva) missió”. Demaneu al Pare poder ser consistents i no tan
trencadissos en la Missió.
Com fer-ho? Jesucrist ens diu: “Us mano, (us demano) que us
estimeu els uns als altres, TAL com Jo us he estimat” I això ho rubrica
com si fos amb una benedicció pasqual: “Us he dit això, perquè tingueu l’alegria que Jo tinc, una alegria ben
plena”.
Perquè
som tan poc avantatjats, tan fràgils en l’amor a Déu i als germans? Aquests, nosaltres
inclosos, només podem créixer, només podem recolzar-nos com a únic fonament sobre el Jo (vertaderament com una au
encara sense plomes i sortint del niu desorientada), no sobre l’Ego. Hi ha avui una clara pandèmia d’egos de tota mena i
pelatges. Mirem-nos al mirall de les nostres inconsistències i a veure si en
els miralls entelats ens veurem amb les nostres màscares o disfresses, diverses
segons els estats d’ànim dels nostres egos mutables o mutants. Us recomano la
pel·lícula “El cambio” i els comentaris d’en Wayne W. Dyer. Els trobareu
editats en DeBolsillo que porta per subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”.
¿Perquè
són tan fràgils i trencadissos i de vegades tan poc aterrats els nostres amors,
repeteixo? Un amor que no creix i no es fa sostingut, a la llarga decau i no
deixa créixer i fruitar el do més important que ens bescanviem –l’amor mutu- i
que dóna l’esperança i el goig de “mantenir” –¡paraula d’evangeli!- el cos a
cos i l’ànima a ànima com el terreny més viu del nostre viure de cada dia.
Jesús hi diu un secret que no podem oblidar: “Jo us estimo Tal com el Pare
m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els “meus”
manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els
manaments del “meu” Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot
això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tornem-ho a
llegir, sisplau. Tot plegat fa rodar el cap i el cor. En dir alegria, la de Jesús , hi veiem tota
la fulguració de la felicitat que
perseguim tantes vegades sense cap nord.
Si
m’ho permeteu, voldria posar a la vostra consideració el fet de llegir-vos
atentament no sols com a teoria, sinó amb les pràctiques consegüents
un manual de bones pràctiques
d’un amor que es fa primavera en el seu exercici concret. Es tracta del llibre:
“El amor: la gran oportunidad”. Subtítol: “Tú puedes conseguir un amor duradero”.
Temas de hoy. De ediciones Planeta. L’autor:
Rojas Marco. És persona reconeguda en temes de creixement humà i ho enfoca tot
sobre la parella. Falta
ens fa. Benvingut! Avui les relacions de
la parella són el punt neuràlgic del conviure...
Hem
dit que l’AMOR més GRAN era l’apoteosi pasqual, de la qual Pau ja ens en va
fer l’HIMNE, que no és tan sols
un cant, sinó una invitació a confrontar-nos-hi de forma sostinguda en
el dia a dia, sense saltar-nos-en cap ni un. Fent de la seva “cantata” l’himne
des del despuntar de l’alba fins al rogent de ponent. Possiblement fou la
lectura de les vostres noces, dic. Pengeu-lo a la nevera o bé en un raconet del
vostre mirall. Un repàs repetit pot anar bé per adquirir-ne l’habitud ferma i
decidida. Pas solemne a sant Pau; que cada recitació en veu alta tingui ressons
de les experiències domèstiques. Convé no fer-nos trampa, bé saltant-nos una
“variació” musical o bé enfurrunyats de bon matí, de mala lluna, quan ens
permetem de fer-li el salt, per un dia, “un dia és un dia”. Malament. Així no
aconseguirem res en la solubilitat de no construir-ne sense interrumpció música
i lletra i ressons, ecos en les “muntanyes” (llegeixi’s: les dificultats
nostres de cada dia). La vida –diu la Bíblia- és milícia, esforç tenaç,
posar-hi el cor. Prou de consideracions sense suc ni bruc. Dono pas a Pau: “I
ara us vull mostrar un camí incomparablement més gran.
El qui estima és pacient,
és bondadós.
El qui estima no té enveja,
no és presumit ni orgullós,
no és groller ni egoista,
no s’irrita ni es venja;
no s’alegra de la mentida,
sinó que troba el goig en la veritat;
tot ho excusa,
tot ho creu;
tot ho espera,
tot ho suporta.
La caritat no passarà mai”.
¡En el
Senyor s’inspirarà el meu himne el dia del Gran Aplec!
Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig del 2015. Sabadell
Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada