L’ESGLÉSIA DEL
PAPA FRANCESC: “SORTIM, SORTIM…”
Avui,
la Festa de l’Ascensió ens porta a tancar el cercle de la missió que va realitzar Jesucrist,
inclosa entre els termes de l’enviament del
Pare per regenerar la humanitat i ara, avui, en la seva tornada al Pare. Encarnació i Ascensió.
L’expressió
el Pare m’ha enviat surt
repetidament sobretot en els escrits de Joan. En compto uns quaranta! Es pot
ben dir que tot l’evangeli de Joan
es compendia en aquesta frase i n’és com una síntesi de la
figura de Jesús i de la seva missió
al llarg de tot l’evangeli. Així ho dóna a entendre als seus més íntims.
Desborda, ja ho sabem, la idea renovellada de ser el Messies esperat. És el projecte global de la seva vida i de la
seva predicació. És el Regne del Pare que estima tothom i que, una vegada
acomplert en la seva vida i mort, deixa entendre que ara retorna al Pare que és
qui l’ha enviat “no per condemnar el món sinó perquè se salvi per Ell”.
L’Ascensió
escenifica visualment tota la centralitat de la missió d’anunciar el Regne del Pare que és el del seu amor a
totes les criatures, i que abans del Retorn al Pare deixa l’encàrrec en mans i
en el cor dels seus apòstols (=enviats, plenipotenciaris, ambaixadors) i a tots
els deixebles de tot temps, de forma que continuïn la seva tasca de fer conèixer
el desig patern de Déu de formar una gran família de fills de Déu. La missió
fonamental de l’Església de tots els temps és l’actualització d’aquesta comunió
de vida amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit Sant.
“Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, Pare, i al que has enviat,
Jesucrist”. I conclou: “Així com el Pare m’ha enviat, així també jo us envio”.
Justament en l’any 1975, Pau VI començava la seva exhortació apostòlica Evangelii
Nuntiandi, l’Evangelització del món contemporani, dient: “L’esforç orientat a
l’anunci de l’Evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança
però al mateix temps pertorbats amb freqüència pel temor i l’angúnia, és, sens
dubte, un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a tota
la humanitat”. Dirà una mica més endavant: “La tasca de l’evangelització de
tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església ; una tasca i
missió que els canvis amplis i profunds de la societat actual fan cada vegada
més urgent. Evangelitzar constitueix, en efecte, la joia i vocació pròpia de
l’Església, la seva identitat més pregona. Ella existeix per a evangelitzar, és
a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia...
Estem
en l’evangeli en el cor del capítol 17 de Joan i faríem bé i santament de
llegir-lo i de sentir-lo vivament com el varen sentir els apòstols al Darrer
Sopar. És –ho repeteixo- el Testament
on Jesús és manifesta amb intimitat total i amb més pregonesa, poc abans de la
passió, com a ratificació de tota la seva vida i missió. En aquest capítol es
barrejaran els eixos vivencials de Jesús, com ho hem vist aquests darrers
diumenges pasquals. Ell ens és el Camí per a accedir a la plenitud de la
fe, “oberts els ulls” en la nostra nova manera de veure i de viure. Aquest camí
de seguiment viu i vital ens serà una com una “transfusió” de la nova Vida en
nosaltres. Així diu: “Aquesta és la vida eterna que et coneguin
(experiencialment) a tu, Pare i al que has enviat”. Tot plegat ve a convergir
en la veritat de les veritats, és a dir: l’amor donat pel Pare per
a l’amor lliurat als altres.
Tot
conflueix en les invitacions insistents del Papa Francesc en “la Joia de l’evangeli”, el nucli de la
qual és la transformació missionera
de l’Església, crida, redescobriment de la vocació d’una Església “en sortida”,
dinamisme que ell, Francesc, vol provocar en els creients. Diu: “L’evangelització
obeeix al mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los
deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a
guardar allò que us he manat”. “En aquests versets es presenta el moment en
què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’evangeli en tot temps i a tot
arreu, de manera que la fe en Ell es difongui en cada racó de la terra. Avui , en aquest
“aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de
la missió evangelitzadora de l’Església i tots som cridats a aquesta nova
“sortida” missionera... Tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de
la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a
tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires:
M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al
carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat
d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser
el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si
una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que
tants germans nostres visquin sense la força i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que
els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por
d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures
que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges
implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha
una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar
vosaltres mateixos”. Després d’enumerar els desafiaments actuals exclama: “No
ens deixem robar l’Evangeli; no ens deixem perdre l’esperança; no ens deixem
robar l’ideal de l’amor fratern, sense perdre la joia, l’audàcia i la donació
esperançada, ho rubrica amb un “No ens deixem robar la força missionera!”. Tots
som deixebles missioners: “la presència
de l’Esperit atorga als cristians
una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet
de copsar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a
expressar-les amb precisió”. “Per suposat que tots som cridats a créixer com evangelitzadors. Procurem al
mateix temps una millor formació, un aprofundiment del nostre amor i un
testimoniatge més clar de l’Evangeli. En aquest sentit, tots hem de deixar que
els altres ens evangelitzin constantment. Tots som cridats a oferir als altres
el testimoniatge explícit de l’amor salvífic del Senyor, que més enllà de les
nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula , la seva
força, i dóna un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la
vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t’ajuda a viure i que
et dóna una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La
nostra imperfecció no ha de ser una excusa ; al contrari, la missió és un
estímul constant per a no quedar-nos en
la mediocritat i per a continuar creixent.
L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i
laics- en “l’art de l’acompanyament”, perquè tothom aprengui sempre a treure’s
les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre. Hem de donar al nostre
caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de
compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en
la vida cristiana”.
He
anat seleccionant diversos paràgrafs de “La Joia de l’Evangeli”. Tota
l’exhortació és plena de suggestions per fer ben nostres les invitacions a
viure “en estat” d’evangelització. Ho diré amb el vostre perdó per endavant: No
deixem passar aquest cicle pasqual sense prendre la determinació de llegir aquestes
fraternes paraules de gràcia del papa Francesc, bé personalment, bé i millor en
grup, perquè fer-ho amb altres germans ja inclou de per sí, LA JOIA DE L
A
les acaballes del seu escrit, Francesc ens diu: “Jo sóc una missió en aquesta
terra, i per això sóc en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com a marcat
a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir,
alliberar. Cada persona és digna del nostre lliurament, perquè és obra de Déu,
creatura seva. Ell la va crear a imatge seva, i reflecteix quelcom de la seva
glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell
mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la
creu per aquesta persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament
sagrat i mereix el nostre afecte i el nostre lliurament. Per això si
aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el
lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud
quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!” Ressò d’un
poema de Casaldàliga...
Diumenge
de l’Ascensió del Senyor, 17 de maig del 2015
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada