“PRINCIPI I
FONAMENT” I TERME DE
PLENITUD
Això
és Nostre Senyor, Jesucrist de nou després de la Vetlla de Pasqua. Resurrecció
a tot vent. Encara ressonen les paraules
suplicatòries de Jesús en el seu darrer comiat i en la seva pregària adreçada
com sempre al seu Pare: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill,
perquè el teu Fill et glorifiqui”. Han
ja transcorregut les escenes narrades per Joan de la Passió, Mort i
Resurrecció. Cada any les fem més nostres i anem intuint, sempre dins del
misteri, tot el que Jesús va sofrir en lliurar la seva pròpia vida per a la salvació,
per a la renovellada “dignificació” de la humanitat envellida.
En
la vostra glorificació neix i arrela el principi de la nostra pròpia
glorificació. Els misteris de la redempció ens són tan densos com els de
la vostra encarnació. Només per joiosa fe els tenim per nostres; això sí, ben
nostres.
Aquesta
pluja de divinitat ens sobreprèn, ens admira i ens hi sentim com
perduts-guanyats per la força de l’acció salvadora. Sentir-se salvats de
nosaltres mateixos, incapaços com som d’entendre gaire res de la vostra acció, acció
que engloba tota la gernació dels humans de tots els temps i llocs. D’ençà del
vostre misteri de rescat del mal obrat en les nostres vides; i encara més i
tot, del tresor de “gràcia sobre gràcia” rebudes en present continuat... Heu
irromput en la Història i us n’heu fet Senyor, un Senyor, com d’aquells que
senyoregen servint, recolzant, dignificant, estimant... Presos tots per la
vostra presència i acció, de tal forma que bé podem afirmar que de tots
nosaltres en sou principi i fonament. Vós
ens heu donat origen i destinació. Des que “vivim, ens movem i som” sou Vós qui
sosteniu la nostra existència i li doneu sentit i terme. Nascuts de Vós, vivim una
existència humana plena de ressonàncies divines, malgrat no en siguem
conscients, ni prou agraïts.
Ja
hauria de ser arribada l’hora de que us coneguéssim, de que us sentíssim ben
endins, de que us fóssim imitadors en tots els sentits de la vostra generosa
bondat.
Que
sigui el d’avui un nou principi, convivint amb la vostra presència, atenció,
tractament i companyonia. Mai més sentir-nos sols!
Ens
heu “comprat” per fer-nos lliures; ens voleu lliures perquè aprenguem a
estimar-vos a Vós i a tots els que Vós estimeu. Així se’ns obren horitzons
insospitats i us sabem tan a prop, tot i que hi hagi distàncies de per mig.
Ja
us admirem com a l’Home Nou, com a l’Home Universal que en la seva persona
engloba “gent de tota tribu, poble i nació”. Tots germans de part de Pare.
Aquesta
nit gloriosa de la vostra Resurrecció ens permet sentir-nos ressuscitats en la
vostra Resurrecció. Feu que aquesta meravella no perdi el fulgor d’aquesta nit
de glòria. Les nostres mans, Senyor, no poden sostenir aquest tresor de la
vostra amistat, del canvi del cor que ens oferiu. Ai, Senyor, tot i posant una
atenció tentinejant, mireu que la màgia del que heu renovat que no se’ns faci mai
malbé, que no fem trencadissa de la vostra creació, un búcar de perfum. I no ho
diem per a nosaltres, sinó per a glòria del vostre Nom i per la Paternitat de
Déu envers nosaltres pobres, pobretons.
Que
sigui la vostra hora en les nostres hores.
Que la vida romangui estretament vinculada a la vostra. Que tinguem per
plenitud allò de què “sense mi no podeu res”. Que n’és de preciós saber-se
petitó a la vostra falda, d’aprendre a caminar de les mans sol·lícites vostres,
d’aprendre les primeres paraules fondants com Pare, Mare, germà, fill, estimar,
abraçar, amic, mirar, sentir glatir el cor. Ensenyeu-me a confegir petites
frases d’admiració, d’adoració i d’acció de gràcies...
Doneu-me
un cor fet a la mesura del vostre.
Doneu-me
uns ulls admiratius, atents, empàtics i que somriguin.
Doneu-me
uns sentits plens de la vostra pau, per trobar l’exquisida percepció de colors,
perfums, gustos, per veure les coses il·luminades, amb l’aire que s’hi passegi
per entre les formes i volums, contrastat, que s’hi donin totes les dimensions,
sense menystenir les que donen profunditat al mirar. Enceneu una primavera,
fins ara mai florida, que faci lligam amb la germana natura, que tot ho senti
meu sense posseir res.
Oh,
Resurrecció renascuda, singular per a cadascú! Tenint-vos a Vós que no tingui
cap desig de posseir, de fer meu; només de gaudir-ho, de deixar-ho en la seva
puresa inicial, de ser de tothom sense ser de ningú. Ofegueu tota avidesa, per
no haver de lamentar que m’hagin robat el cor, sense ni adonar-me’n.
Senyor,
ressusciteu a cada nova albada, que no visqui recordant, sinó gaudint de la
bellesa de trobar i assaborir que tot és nou a cada moment.
Senyor,
portat pel goig de la vostra Resurrecció potser he dit més de deu disbarats. No
me’ls tingueu en compte. Vull desprendre’m del ja viscut. Doneu-me aquesta
alada sensació de viure de novetat en novetat.
Feu-me
estimar les coses petites, les coses senzilles i que les vagi valorant d’ara en
més. Doneu a tothom multiplicat allò que a mi em doneu només sumat. N’estaré ben
content. Feu que ells augmentin i que jo disminueixi.
“Jo sóc la Resurrecció i la Vida” En Vós
crec, espero, estimo. Feu que creixin fe, esperança i estimació. De més en més,
Senyor.
I
quan plogui encara que a desgrat meu, doneu-me un cor lliure, que sàpiga
acceptar coratjosament, que sàpiga veure el cantell de bondat de tota cosa. Que
no m’hi ennuegui. I quan entri en la nit del no saber, del no voler, que Vós hi
sigueu el meu núvol incandescent. Oh, Presència adorable!
Vetlla
de Pasqua, 1 d’abril de l’any del Senyor, 2018
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada