LA PARADOXAL
SAVIESA EVANGÈLICA
Diumenge
passat deia que la “visió interior” exercitada durant la Quaresma dibuixava,
com tot el que és autènticament vida, com una mena de “continuum”. Hi ha
un fil conductor que va obrint-se camí al seguit de finalitats que
parteixen de l’auspiciat i desitjat -és ben significatiu: “el més i més”- coneixement del misteri de Crist” –i,
aquest, experimentat com una vivència que es va fent més i més fonda, a
redós de successius enriquiments, no reductibles a coneixements de fets i de missatges.
Vol dir: experimentar la persona de Crist com a misteri... Fruit de la contemplació
activa del Crist, no estàtica, sinó partint d’una trobada viva que ens portarà
de la Transfiguració a la Resurrecció, viscuda en la fe “juntament” amb el Crist.
Tot l’altre és secundari, ritual, no surt del cor a cor. ¿Possible, necessari,
urgent? La persona del Crist viscut, és el tot-Quaresmal. Entrar-hi en comunió
en tots els sentits possibles, finalitat essencial. Les altres, són només
afegits, cal ponderar-ho així!
En
aquest diumenge tercer donem un pas més en continuïtat amb els precedents. La Llei (el decàleg) i el Temple (purificat),
en l’escena narrada promovent Jesús un “trasbals” mercantil, en un acte que té més de simbòlic que no pas
per la notorietat que li hem anat donant en interpretacions curtes de vista, han
estat els dos grans puntals del Poble jueu, que en Crist queden
transmutats per l’acció salvífica de Jesús que abraçant creu i resurrecció
conjuntament, ens porta a l’entesa definitiva de la conjuminació de sofriment i
glorificació o plenitud, ambdós misteris inseparables, que formen el nus
inextricable de la saviesa evangèlica.
Invitació a conformar-hi tota la nostra vida. Misteri últim de vida i mort de
Jesús, emblema de tota salvació, com ens la brinda Jesús. Dèiem paradoxal
saviesa, perquè tota benaurança porta en el seu sí una mena d’aparent
contradicció. Que el Mestre ens doni la síntesi de la felicitat, és a dir: la
Resurrecció, plenitud de vida, en la saviesa de la Creu, és a dir la seva creu,
com a invitació a com-portar la pròpia (creu). N’hem dit paradoxal perquè uns
la vèien com un escàndol i altres com un absurd. Aquest és el nou
pas quaresmal que hem de fer, seguint l’aprofundiment real i el sentit últim de
la Quaresma. Fins que això no ens arribi a les conviccions més subtils del cor,
seria vana la prosecució de l’iter Quaresmal. Sabem que els deixebles no hi
varen entrar, sinó després de que l’Esperit Sant els portà a una més plena
percepció de la veritat de tota la vida i exemple a seguir, en i amb Jesús. Jo diria que
aquest és el nucli més difícil d’acceptar de tota la saviesa i revelació del
Crist Redemptor i Salvador, que són
els predicaments que donarem per la fe i l’esperança d’una vida nova, iniciada
ja aquí i feta glòria en la plenitud del més enllà. “Jo crec en Vós, Bon Déu!
Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la fe. Jo crec en Vós, Bon Déu”. “Jo
us estimo, Bon Déu, tan sols a Vós...”
Anem
a la primera lectura en la què Moisès dóna com a signe d’aliança els deu
manaments, el decàleg. “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu Poble,
si ob-serveu els manaments que Jo us dono”. Un nou Pacte d’Aliança entre Déu i
el Poble, alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Sabem que al poble se li “endurí el
cor com a Meribà i a Massà en el desert, quan –es lamenta el salmista en nom de
Déu- van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist
les meves obres... Déu, però, “és lent per al càstig, ric en l’amor”. “Senyor,
vós teniu paraules de vida eterna”, repetirem al salm responsorial. És tanta i
tan gran la feblesa dels humans que de no ser per la gràcia del Crist, que ens
dóna el precepte i ensems el voler i el poder, no s’hi albiraria una possible
sortida a la nostra feble condició humana. Aquesta serà la Nova i Eterna
Aliança, sostinguda per l’Amor Fidel de Déu en Jesucrist. Per gràcia, el nostre
anell o aliança podrà mantenir-se en les nostres mans. Llegir, millor, cantar, ni
que sigui en el fons del cor, el salm responsorial 18 no seria una contradicció
o paradoxa, si la fidelitat de Déu no recolzés la nostra tentinejant actitud...
Entrem
a la lectura de l’Evangeli i veurem un capítol més de les inconseqüències del
poble jueu. Jesús des-usualment ha de fer un fet simbòlic en expulsar de l’atri
primer del Temple, accessible als pagans. Allí s’hi traficava amb els bescanvis
de monedes i amb la compra dels animals substitutoris per fer les ofrenes. Per què
no li responen amb indignació els guardians del Temple? El lloc era només fins
a un cert punt sagrat, segons la seva manera tradicional de veure les coses.
Solament suscita una pregunta: “Quin senyal ens dones que t’autoritzi per fer
això?” Jesús els respon enigmàticament “Destruïu aquest santuari i jo el
reconstruiré en tres dies. A fets consumats (als anys 70 fou desmantellat el
temple i Joan escriu l’evangeli més tard dels fets), l’evangelista posa aquest
final de narració: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles
recordaren que ell deia això i cregueren
–la paraula clau de l’evangeli per a Joan- en l’escriptura i en aquesta paraula
de Jesús”. La Resurrecció valida la transferència de l’antic temple, a la
persona de Jesús mateix que serà el Temple prevalent de la Nova Aliança;
presència visible, en vida seva i ara per la fe, del Déu vivent. Recordeu com
Déu busca adoradors en esperit i veritat. Superades llei i temple del
món antic, ara entrarem en el món de Pau, sobretot a partir de la segona
lectura, preciosa i dura de pair. “En Ell (en Jesús) hi veiem el poder i la
saviesa de Déu que anorreen tant l’absurd com l’escàndol de tots ells”.
Fermem
els peus en la carta primera als corintis a que ens invita Pau. Aprofito per
donar un pas més endavant i submergir-nos en com veu i viu ell el “misteri de
Crist”. El podríem seguir en aquestes perícopes que selecciono de la seva carta
per a fer efectiva aquesta suprema finalitat quaresmal: Submergir-nos en la
creu i la resurrecció de Jesús el Messies i Fill de Déu. Són aquests: 1Cor
1-4,21; també els capítols 8 i 9; 9,12- 11, 1, finalment els cap. 12 i 14.
Abans d’entrar-hi , permeteu-me dir
les instruccions d’ús:
- la llei de Moisès és una moral
d’obligació.
- fins i tant veiem l’ètica com a
prescripcions de moral dictada, forànea, ploguda de dalt, no entrarem en la
saviesa evangèlica.
- Jesús va dir que no venia a desnonar
la llei sinó a donar-li profunditat i compliment a nivells més fortament humans.
- passar de l’acte concret a l’actitud,
feta hàbit.
- passar d’una moral d’obligació a una
moral de llibertat.
- passar de lleis a invitacions,
recomanacions.
- passar de la lletra a l’esperit.
“Estima i fes el que vulguis”
- del qué al com, del verb a l’adverbi
(Santa Teresa)
- dels mínims a posar atlèticament el
llistó en punts de superació.
- de veure sols el Jutge, a estimar
allò a què se’ns invita, pensant que sempre és en bé nostre. Acceptar
volenterosament allò que és la seva voluntat amorosa.
- passar de voler-nos-ho fer tot sols, a
pensar que Déu hi és actuant.
- del pecat a esquivar a gaudir de la
gràcia que hi és inclosa.
- de l’ètica del Jo ( majúscul, val a
dir: l’Ego) al servei i grat del tu.
- del jo al nosaltres (dimensió social
sempre en tot).
- de la quantitat a la qualitat.
- de la responsabilitat a la
consciència.
- de l’abstracte al concret, del somni o
el fer volar coloms, a la situació circumstanciada. L’ara i aquí.
- de l’altre a Jesús en l’altre.
- del més al millor.
- del demà potser al present com una
oportunitat.
- del sermó al testimoni.
- de la rutina a la creativitat, a la
novetat sempre nova.
- de l’esforç al goig de fer el bé,
sigui quin sigui.
- de la instrucció a l’aprenentatge.
Aquí rau la saviesa evangèlica, les
divines, enigmàtiques benaurances.
Diumenge
III de quaresma, 4 de març del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada