EL CAMÍ
DE SANT JAUME
Valgui
el símil. La Pasqua propera comença a fer-nos el seu particular pessigolleig,
igual com els pelegrins-romeus el senten a poques etapes de posar coronament al
seu viatge iniciàtic amb l’arribada a la Catedral de Santiago, que acull
aquells esforçats caminants amb l’abraçada que els dona amb una façana barroca,
l’Obradoiro, un esplendorós sobre afegit, que tant presenta com amaga un
romànic sospirat, ja besllumat en altres romànics que es van teixint el Camí
transcorregut fatigosament...
Entrant
ja basílica endins, el romànic ens acull i ens invita malgrat la grandiositat a
recolliment i a acció de gràcies després de les esforçades jornades penant i
gaudint en variadíssims paisatges recorreguts. La màgia de trobar-se sol tot
fent camí, veient en un mateix tot el misteri d’un mateix; tots els sentiments
hi fan presència. Com purifica, com enalteix un camí fet metàfora del viure i
desviure propis. El Camí té una gran força evocadora de l’entramat de la
mateixa vida.
Ja heu vist que el
pelegrinatge és paràbola del camí quaresmal, que hem fet després de gairebé quaranta
dies, amb la vista posada en el més intens coneixement del misteri del Crist; i ara
és precisament el moment de reviure totes les experiències de què hem fet acopi,
per ara reviure-les ja com formant un tram unitari en el nostre viure de
cristians, que ha pres consciència de que calia apressar el pas i avivar
l’esperit per teixir una quaresma amb l’intent de que fos singular, una
mica com feien els antics i els renovats catecúmens en la marxa vers la Pasqua
del seu Baptisme. I a nosaltres del re-baptisme en l’Esperit...
L’episodi
del Diumenge de Rams és com l’enlluernament de l’Obradoiro. Caldrà però passar
romànic endins –Setmana Santa endins- i posar-nos a resguard de les successives
afluències de pelegrins que com nosaltres són arribats a destí. No oblidem que
ara és l’hora de la veritat del camí ja fet, encara, però, no coronat. Ens hi detindrem
una bona setmana, que voldríem que fos verament Santa, arrecerats en un racó i
com prenen alè després de la desfeta del vigor, esmerçat en el camí; no traspassant
en pitjor de romeus a turistes; seria fer evanescent tot el conscienciós treball
que hem anat fent aquesta quaresma, que nosaltres considerem pretesament feta
amb seriositat evangèlica. Certament, que hem fet un coneixement més intens i
extens del polièdric misteri del Crist.
Sí, hem fet un esforç no menyspreable; d’això en tenim consciència i en donem
gràcies al Bon Déu, que ens ha esperonat i en ha donat la gràcia d’haver-hi
correspost en una mesura, diria que acceptable. Portem ben arrelades en la ment
i en l’esperit aquestes paraules de Pau: “Vosaltres, per obra de Déu, teniu en
Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia,
la nostra santedat i la nostra redempció (1ª Cor 1, 17b-30).
Ens
queda tota una setmana encara per cercar més harmònics en tot el que hem viscut
i rebut al llarg d’aquesta quaresma, centrada en el coneixement del Crist. No
és pas massa demanar-nos que ens retirem cercant el silenci i el recolliment
dins del temple (en definitiva nosaltres som temples de l’Esperit). És només
figura. Ja s’ens recomanava a l’inici d’aquest temps de gràcia, que si volíem
pregar, que entréssim en una alcova i ens tanquéssim amb pany i clau i allí
“prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el
que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6, 5-15).
D’acord
al que dèiem durant la quaresma, aquests són dies especials: “Aquests és el
temps favorable. Aquest és el dia de la salvació”: ho hem llegit sovint en
l’Ofici diví. Vàrem posar èmfasi en la lectura de l’evangeli de Joan.
Sobretot remarquem que en aquesta setmana són molt adients sobretot els
capítols des del 13 fins al 17, ambdós inclusius. En particular els dos Comiats que s’inclouen, on la intimitat
amb que s’expressa Jesús, ens fa vibrar les cordes de la tendresa i d’unes
paraules que en endavant les tindrem com
el gran tresor de seva amistat, i en què cada paraula tindrà un deix d’herència
espiritual. Els pensaments surten sucats d’emoció i es poden viure com una
intimitat amiga, com mai més la podrem tenir d’igual. Són moments únics, que
ens quedaran per sempre com il·luminant el nostre viure evangèlic, de forma que
ens sortiran del cor i de tota l’ànima com a Pere aquesta expressió de fe: “Vós
teniu paraules de Vida Eterna”. Ens ho ha dit no la carn ni la sang, sinó el
nostre Pare del cel. Revelació que s’activa a cada lectura feta sota el guiatge
de l’Esperit.
Aquesta
setmana la volem viure a l’empara del salm 83, que a mi em porta records de la
meva adolescència i primera joventut.
Era als seminaris primers, Iratxe i Albelda; teníem entre setze i vint-i-dós
anys. En llevar-nos “en los levantes de la aurora”, que diu sant Joan de la
Creu, ens havien invitat a recitar-lo
diàriament i a deixar-nos-hi amorosir amb les seves estrofes entre líriques i
encomiàstiques pel fet de saber-nos vivint al bell mig del temple, com fan els
ocells que hi posen el seu niu, fent piulades de lloança al Senyor. Té l’encant
dels romeus, que com avui, en el símil, arriben joiosos al Temple, per poder-hi
romandre per poder-hi viure i celebrar “el Déu que m’és Vida”. “Un dia als teus
atris val més que mil a fora, m’estimo més quedar-me al llindar de la casa del
meu Déu, que anar a viure amb els injustos. El Senyor-Déu aixopluga i
protegeix, dóna la gràcia i la glòria, no refusa cap bé al qui viu honradament.
Senyor de l’univers, feliç l’home que confia en tu”: Podeu comprendre la vivesa
dels records i les tornades que un hi pot fer amb delectança... I més encara, després
de descobrir allò que hi diu el poeta-místic en el Cántico Espiritual: “La
noche sosegada/ en par de los levantes de la aurora,/ la música callada,/ la
soledad sonora, /la cena que recrea y enamora”. I tota la meravella que hi
segueix...
I
anem a centrar-nos en els capítols de l’acomiadament de Jesús en
l’evangeli de Joan, llegits, rellegits en sintonia amb les manifestacions
d’estima, del trenca cor d’haver-nos de deixar, d’encomanar-nos a l’altre
Consolador, l’Esperit Sant, que ens “bordarà” les paraules de vida que
anirem desentranyant, becada a becada, com un aliment de vida eterna. Serà Ell
qui ens conduirà al progressiu coneixement del misteri del Crist. Per res del món no ens volem ni podem perdre la
densitat del que ens encomana, del que ens promet, de la certesa de restar
units en Ell com la sarment al cep. L’expressió romandre -restar units-
pren una volada inefable, que no es pot explicar: “un no sé qué que quedan
balbuciendo”; només viure-ho, només! Haver meditat ben de cor les paraules de comiat, tots aquests capítols,
abans d’entrar i seguir la Passió, també segons l’evangelista Joan, passió que
és ben i tant diferent de la dels sinòptics i que és la que s’escenifica -sempre
la mateixa- el Divendres Sant, on qui mort en creu és el Rei del Cosmos i de tota la Humanitat. Això ens donarà uns
sentiments de proximitat, de com-passió i de tendresa, com mai l’haguéssim
sentit i viscut. És un dolor glorificat, menys agressiu, amorosit, tendre...
Fent-ho
així, anava a dir, “al peu de la lletra”(!) –ja m’enteneu- haurem coronat una seqüència
Quaresma-Pasqua que la tindreu com la Setmana Santa aquesta, d’excepció. En
guardareu record lluminós i en viureu definitivament, a un nivell que ja no
tindrà retorn possible.
Deixeu-me
cloure aquesta comunicació fraterna amb les paraules del final del capítol 17:
“Pare bo, el món no t’ha conegut, però Jo t’he conegut, i ells (nosaltres) han
conegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu Nom, i els el faré
conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i Jo
també hi estigui”. Beneïda Quaresma-Pasqua, única, digna del millor record!
Diumenge de Rams, 25
de març del 2018. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada