LES TRES GERMANES ENS
PORTEN DE LA MÀ A LA META
Péguy
així les anomena en el seu poema “El pòrtic del misteri de la segona virtut”.
Es tracta de les tres virtuts teologals, Fe, Esperança i Caritat. Destacant el
paper de l’Esperança sobretot.
La
nostra quaresma acomplerta ens deixa a les portes de la celebració del Tridu
Pasqual. Arribem amb el goig d’haver fet camí sota l’alè de l’Esperit Sant el qual,
essent l’ànima de l’Església, ens ha portat a noves intuïcions i experiències
espirituals sobre els misteris del Crist, precisament en el moment decisiu del
que Ell mateix anomena la seva “Hora”, que redundantment és també la nostra.
Vincularem
cada dia del Tridu amb una de les tres virtuts teologals, Aquestes “fonamenten,
animen i caracteritzen l’acció moral del cristià. Informen i vivifiquen totes
les virtuts morals. Són infoses per Déu a l’ànima dels fidels per fer-los
capaços d’actuar com a fills seus i merèixer la vida eterna. Són la
penyora de la presència i de l’acció de l’Esperit Sant en les facultats de
l’home”. “Les virtuts teologals es refereixen directament a Déu. Disposen els
cristians a viure la relació amb la Santíssima Trinitat. Tenen Déu U i Tri per
origen, per motiu i per objecte”.
Comencem,
doncs, pel Dijous Sant, precisament emmarcat per aquesta proclamació de
l’evangelista Joan, que ens diu que Jesús havent estimat de sempre els “seus”,
en l’escena del Darrer Sopar “els va estimar
fins a l’extrem”. No sabem ben bé què volen dir aquestes paraules
inefables, mai dites abans. Meravella fora de tota ponderació. Només Déu-Home
pot estimar d’aquesta manera. Restem emmudits i en adoració...
En
la seva encíclica “La llum de la fe” el papa Francesc ens posa aquest
lema inspirador com cap altre: “Hem
cregut en l’Amor” (1 Jn 4, 16) que respon a les paraules de Jesús: “Jo sóc
la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en Mi no es quedi a les
fosques”. Segueix el papa: “El qui creu hi veu; hi veu amb una llum que
il·lumina el camí, perquè ens arriba a nosaltres des del Crist ressuscitat,
estel del matí que no té posta”. I hi afegeix: “La fe neix del trobament amb el
Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor, un amor que ens precedeix i en
el qual ens podem recolzar per tal
d’estar segurs i construir la vida. Transformats per aquest amor, rebem uns
ulls nous, experimentem que en Ell hi ha una gran promesa de plenitud i se’ns
obre la mirada al futur. És la llum d’una memòria fundant, la memòria de
la vida de Jesús, on el seu amor s’ha manifestat totalment fiable, capaç de
vèncer la mort. Al mateix temps, com que Jesús ha ressuscitat, ens atrau més
enllà de la mort, la fe és llum que ve del futur, que ens desvela vastos
horitzons i ens duu més enllà del nostre “jo” aïllat, cap a la més àmplia
comunió”. Ara, doncs, és l’hora nostra de fer aquesta declaració de
principis, justament acabades les paraules de les consagracions del pa i
del vi. Exclamem en aquesta professió pasqual anticipada: “Proclamem de
misteri de la fe:Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció,
esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Siguem ben conscients del que contundentment
afirmem. Subratllem la significació
de cada verb. Aquest és el moment més important de la nostra celebració de
Dijous Sant. Fem-ho com si fos nova totalment. Per tal d’arribar a aquesta
declaració és per a què hem fet el camí quaresmal. Efectivament, afegeix
Francesc, que així ens “confirma els germans” en l’incomparable tresor de la
Fe, que Déu dóna com a llum sobre el camí de tot home. En la Fe, do de Déu,
virtut sobrenatural infosa per Ell, reconeixem que ens ha estat donat un gran
Amor, que ens ha estat adreçada una Paraula bona, i que, si acollim aquesta
Paraula, que és Jesucrist, Paraula encarnada,- l’Esperit Sant ens transforma,
il·lumina el nostre camí cap al futur i dóna ales a la nostra esperança per a
recórrer-lo amb alegria”.
“La
fe, en tant que associada a la conversió, és oposat a l’idolatria, és separació
del ídols per a tornar al Déu viu, mitjançant un trobament personal. Creure significa confiar-se a un amor
misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència,
que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses nostres de la
nostra història. La fe consisteix en la disposició per a deixar-se transformar
una vegada i altra per la vida de Déu. Heus ací la paradoxa: en el continu
girar-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur que l’allibera de la
dispersió a què el sotmeten els ídols”. “No hi ha garantia més gran que Déu ens
pugui donar per assegurar-nos el seu amor, com recorda sant Pau (cf. Rom 8,
31-39). La fe cristiana és, per tant, Fe
en l’Amor ple, en el seu poder eficaç, en la seva capacitat de transformar
el món i il·luminar el temps. “Nosaltres
hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. La Fe reconeix l’amor
de Déu manifestat en Jesús com el fonament sobre el qual s’assenta la
realitat i el seu destí últim”.
La
major prova de la fiabilitat de l’amor de Crist es troba en la seva mort pels
homes. Si donar la vida pels amics és la demostració més gran d’amor (Jn 15,
13), Jesús ha ofert la vida per tots, també pels qui eren els seus enemics, per
tal de transformar els cors”. “La nostra cultura ha perdut la percepció de la
presència de Déu i de la seva acció en el món. Els cristians, en canvi, confessem l’amor concret i eficaç de Déu, que
actua veritablement en la història i en determina el destí final, amor que es
deixa trobar, que s’ha revelat en plenitud en la passió, mort i resurrecció de
Crist.
“Per
tal que poguéssim conèixer-lo, acollir-lo i seguir-lo, El Fill de Déu ha
assumit la nostra carn, i així la seva visió del Pare també s’ha realitzat a la
manera humana, mitjançant un camí i un recorregut temporal. La fe cristiana és
fe en l’encarnació del Verb i en la seva resurrecció en la carn; és fe en un
Déu que s’ha fet tan proper que ha entrat en la història. La fe en el Fill de
Déu fet home en Jesús de Natzaret no ens separa de la realitat, sinó que ens
permet de captar-ne el significat profund, descobrir fins a quin punt Déu
estima aquest món i con orienta incessantment cap a ell; i això porta el
cristià a comprometre’s, a viure amb major intensitat encara el camí sobre la
terra”.
“Sant
Pau ens ha deixat en els seus escrits una descripció de l’existència creient.
El qui creu, acceptant el do de la fe, és transformat en una criatura nova, rep
un nou ésser; en ésser filial que el fa fill en el Fill. “Abbà, Pare” és la
paraula més característica de l’experiència de Jesús, que esdevé el nucli de
l’experiència cristiana (cf. Rom 8, 15) La vida en la fe, en tant que
existència filial, consisteix a reconèixer el do originari i radical que hi ha
a la base de l’existència de l’home i pot resumir-se en la frase de sant Pau
als Corintis: “Tens res que no hagis rebut?”.
La
veritat que la Fe ens desvela està centrada en el trobament amb el Crist, en la contemplació de la seva vida, en la
percepció de la seva presència. Van veure Jesús ressuscitat amb els seus propis
ulls i cregueren, és a dir, pogueren penetrar en la profunditat d’allò que veien
per tal de confessar el Fill de Déu, assegut a la dreta del Pare. Solament
així, mitjançant l’encarnació, compartint la nostra humanitat, el coneixement
propi de l’amor podia arribar a plenitud. Quan trobem la llum plena de l’amor
de Jesús, ens adonem que en qualsevol amor nostre hi ha ja un tènue reflex
d’aquella llum i percebem quina és la seva última meta. I, al mateix temps, el
fet que en els nostres amors hi hagi una llum ens ajuda a veure el camí de
l’amor fins a la donació plena i total del Fill de Déu per nosaltres. En aquest
moviment circular, la llum de la fe il·lumina totes les nostres relacions
humanes, que poden ser viscudes en unió amb l’amor i la tendresa de Crist”.
Per
la transcripció de les paraules del papa Francesc al llarg d’aquestes
consideracions. Plagui a Déu.
Dijous Sant, 29 de
març del 2018. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada