ENRIQUINT AMB
NOVES FINALITATS
Voldríem
viure aquesta quaresma –oi?- com una aventura vivencial, endinsant-nos en el
que podria ser l’experiència quaresmal com un temps fort i renovador, tal com
la litúrgia ens invita a fer-ho. Cada any amb un pas aprofundit de més i/o
millor. No una quaresma més, sinó una quaresma renovada, innovada. Som-hi.
Ja
vàrem començar -i bé!- amb l’enunciat clau inicial per enfondir-nos en allò
insubstituïble i que garanteix tota acció espiritual digna d’aquest nom: “Senyor,
feu que les pràctiques quaresmals ens siguin profitoses per a conèixer
més i més el misteri de Crist i (en
conseqüència) per a viure’l
d’acord amb les seves exigències” Finalitat suprema que queda ben complementada
amb la col·lecta d’aquest diumenge: “Vós que es maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i que ens alimenteu espiritualment
amb la vostra Paraula, feu que
purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la
vostra glòria”. Tot això –en paraules de la màxima densitat- queda corroborat
amb la tornada del salm responsorial: “Continuaré caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor”. Contemplació
i presència disteses en la irradiant Transfiguració, que a més prefigura el que serà la Resurrecció
gloriosa de Pasqua, fi participatiu en què es desclourà el treball d’interiorització
d’aquests dies quaresmals. A Crist l’hauríem de poder visualitzar interiorment
en la seva transfiguració activa, és a dir transfiguradora! Quin
encadenament de situacions-actuacions volgudament experimentables, avaluades
justament per les expressions de la segona lectura d’avui: “Si tenim Déu a
favor nostre, ¿qui tindrem en contra? El qui va entregar el seu propi Fill per
a tots nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot,
juntament amb el seu Fill?” No podríem desitjar paraules més amorosides que
ens entrin més diàfanament i dreturerament, en el nostre interior... Què és la
felicitat, si no això?
Pau
parla de “vosaltres, que sou espirituals” i als quals se’ls ofereixen menges
substantives, diríem -en la parla casolana- “gra fort”, que pugui sostenir
vigorosament una espiritualitat digna de tal nom. “Només és l’Esperit el que
dóna la vida”. Tornem a la col·lecta del primer diumenge que l’hauríem de fixar
en el nostre cor com a divisa quaresmal. Al parlar del “coneixement” dels
misteris de Crist, hauríem d’anar-lo con-figurant
–com molt nostre i molt endins!- això suposa un treball considerable d’atenció d’anar
excavant filons de mines gratament noves, vertaderes descobertes. La idea és de
Joan de la Creu. És precisament l’Esperit qui ens ajudarà a obrir-nos. Caldrà
un temps llarg per anar veient facetes noves, característiques que no les havíem
vist mai abans i que orejaran cor, entranyes i esperit. Només quan ja el misteri
de Crist vagi des-velant-se, “revelant-se”-nos -perquè és revelació vertadera
la captació d’aspectes nous, sorprenents de la polièdrica figura de Jesús-,
només aleshores, dic, podrem parlar veritablement de poder viure les
“exigències” que se’n deriven; això si el procés s’ha recorregut pas a
pas fins a una identificació més íntima amb el Crist. No podem jugar a
pressuposar riqueses que no tenim. Mentre no passem d’obligatorietats a
invitacions, a respostes amoroses, no serà punt ferm aquest “coneixement de
Jesús” –ai Déu, de la incommensurabilitat de la grandesa de Jesús, conegut, és
a dir, fet carn de la nostra pròpia carn, viscut, assumit, combregat en sentit
ple!-. Per tal de fer-ho en terreny propici us recomano i en recomano
d’aprofundir la carta als efesis. Llegint-lo anirem trobant gustos mai
percebuts, gaudits. Probem-ho!
Les
apreciacions d’haver entrat més fermament en els misteris de Jesús, només es
convaliden quan per fe i gràcia tenim la certesa de ser acompanyats per
l’Esperit, que segons Jesús té com a finalitat primordial la de portar-nos a la
veritat més plena de qui és Crist per a mi i per a tothom. Joan Pau II
en la seva primera encíclica, volgudament programàtica titulada “El Redemptor
de l’home” (1979) afirma: “L’home no pot viure sense estimar. Ell roman
per a si mateix com un ésser incomprensible, la seva vida està privada de
sentit, si no se li revela l’amor, si no fa un trobament amb l’amor, si no
l’experimenta i no el fa propi, sinó el participa vivament. Per això, precisament,
Crist Redemptor revela plenament què és l’home al mateix home. Tal és la
dimensió humana del misteri de la Redempció. En aquesta dimensió l’home torna a
trobar la grandesa, la dignitat i el valor propis de la seva humanitat. En el
misteri de la Redempció l’home és “confirmat” i, en certa manera, és novament
creat. És creat de nou!”. “Ja no és jueu ni grec, ja no és esclau o lliure, no
és ni home o dona, perquè tots vosaltres sou u en Crist Jesús. L’home
que vulgui comprendre’s fins al fons d’ell mateix –no sols segons criteris i
mesures del propi ésser immediats, parcials, a voltes superficials àdhuc
aparents- ha d’apropar-se a Crist, per dir-ho d’alguna manera, a d’entrar en Ell amb tot el seu ésser, a
d’apropiar-se’l i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i e la Redempció
per trobar-se a si mateix”. “Si es dóna en ell aquest procés fontal, llavors
ell donarà fruits no només d’adoració a Déu, sinó també de pregona meravella
d’un mateix. Quin valor ha de tenir l’home a ulls de Déu, “si ha merescut de
tenir tan gran Redemptor”, “si Déu ha donat el seu propi Fill, a fi que no
mori, sinó que tingui la vida eterna”. “Estupor i al mateix temps persuasió i
certesa que en la seva arrel més profunda és la certesa de la fe, però que de
mode escondit i misteriós vivifica tot aspecte de l’humanisme autèntic i està
estretament vinculat amb Crist”. Els misteris del Crist donen raó i sentit als
misteris de l’home”. És ben bé amb raó
que el Vaticà II va dir que el misteri del què significa l’home, tot home,
només s’esclareix en el misteri de l’Encarnació de Crist que és el misteri dels
misteris. Sempre hem d’anar amb una gran simplicitat de cor, perquè només ens
podem entreveure en el mirall de Crist. I ja sabem que dóna al més una imatge
borrosa, poc nítida -suficient al menys, però- per saber que Déu en Crist és
més del que podem intuir. “A Déu no l’ha vist mai ningú” i per fer-nos-en una
simplicíssima idea tenim el Verb fet home, imatge visible del Déu invisible. No
podem objectivitzar-lo, per més que l’evangelista Joan ens diu d’Ell que l’hem
vist, l’hem tocat amb les nostres mans, l’hem sentit i l’hem contemplat i en
donem testimoni. “Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, que estava amb el
Pare i se’ns ha manifestat. Us ho manifestem perquè tingueu comunió amb
nosaltres que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”.
Arribats
a aquest punt exclamem amb sant Agustí: “Senyor meu, que us conegui i que em
conegui”. Tant més grans serem nosaltres sota la visió de Déu, quan més haurem
aprofundit en el “coneixement” experimental de Déu, visibiltzat en Jesús,
l’home-Déu. Ara és el moment just de desitjar-nos l’acompliment ple de veure’ns
en l’espai i àmbit del que es proclama en Efesis 3, 14-21.
Ens
retrobarem la setmana següent, que no decaigui el nostre fervor. Recordeu que “són
del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa”. I a fidelitat s’ha de
correspondre amb fidelitat i amb amor amb amor... Les anells bescanviades, que
dèiem... Ara si escau un ple amén.
Diumenge segon de
quaresma, 25 de febrer del 2018 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada