dissabte, 10 de febrer del 2018

Homilia del diumenge 11/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

LA MANIFESTACIÓ  DE  JESUCRIST,  EL  NOSTRE  SALVADOR.

                                               A punt de deixar, de moment, la testimoniança de l’evangelista Marc, que ens ha acompanyat durant aquestes darreres sis setmanes, i, abans no entrem en el cicle pasqual, precedit per la Quaresma, serà bo fer com una síntesi del que ens ha anat alliçonant Marc. En poques paraules, manllevades del seu relat,  podríem resumir-ho  en aquests versets del primer capítol: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. “Anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Convertiu-vos vol dir creieu. Poseu la vostra confiança, com més plena millor, en el que significa en plenitud l’evangeli.

Resultat d'imatges de jesus el mesias                                               En definitiva, Marc ens vol presentar la figura de Jesús com a Messies, l’esperat i anunciat pels profetes i, a més, com a Fill de Déu, que portarà la Bona Nova de l’amor del “Déu que salva”. El mateix nom de Jesús ja porta aquesta significació. En Marc tenen molta importància els miracles, les curacions i les lluites de Jesús contra el Mal, a còpia del Bé curatiu que fa en favor dels possessos. Segons Marc Jesús actua com un Taumaturg que retorna la salut als malalts. Aquesta accentuació en les intervencions de sanació posa de manifest el perill de que les multituds busquin més aquesta actuació de curació que no pas el seu magisteri, és a dir, la revelació que fa del Regne del Pare que estima a tots ben entranyablement, que seria el nucli més important de la seva predicació. Més endavant caurien en la constatació de que el centre de l’evangeli és la pròpia persona de Jesús. Tot va encaminat a posar la fe no tant ni primordialment en la seva capacitat d’accions curatives, sinó en Ell mateix que és, com dirà: “el Camí, la veritat i la vida”.  Noteu els articles que són en aquest  cas ben determinatius. Ell, Jesús, i ningú més.

                                               De sobres és sabuda la dificultat de comprensió de la persona de Jesús, àdhuc pels mateixos apòstols. Recordeu les preguntes fetes per Jesús als “seus”: “Qui diuen que sóc jo?” i la més compromesa: “Qui dieu vosaltres que sóc Jo?” Una vegada més es dóna aquest fenomen de que ens assabentem de les qüestions fonamentals després de passades. La singularitat de Jesús que la perceben les primeres persones que van tenir els primers contactes amb Jesús, que fa referència directa a la seva doctrina nova, i ensenyada amb autoritat, de seguida per l’efecte vistós i procliu de les curacions, es concentrà en les més variades curacions, desplaçant el punt de vista global i sentit de la manifestació del Fill de Déu, com a nucli de la bona Notícia.

                                               He trobat en les meves converses, diguem-ne pastorals sobre Jesús, que el fet de ser i presentar-se com a Salvador els resulta una mica difícil de copsar-ho. Serà com a contrapartida -dic jo- a una accentuació sobre la predicació de Jesús en front dels pecats, que ha encerclat la visió del què significa el pecat; i això ha portat com un rebuig d’una percepció moralitzadora, en què té més importància el pecat que no pas la gràcia. Això és al meu entendre una visió torbadora que ha tenallat algunes consciències amb pors i destins de càstigs i d’inferns. Ja Pau va insistir en que on abundava el pecat sobreabundava la gràcia. Això ens porta a una consideració àmplia del que significa la Salvació o la Redempció obrada per Jesús.  De Jesús Taumaturg s’hauria de passar al Jesús Redemptor i d’aquest al Déu Pare que ens admet a la seva intimitat en el Fill de Déu.

                                               Són tres els graons en la percepció del paper de Jesucrist en relació amb nosaltres. Ara és el moment de recordar les intuïcions del Cardenal Martini en relació a nosaltres com a lectors empesos pels evangelistes: catecúmens, deixebles, il·luminats i finalment com a místics o experimentadors. Aquest és el trajecte de maduració que hem de transcorre, si volem seguir el camí que feu Jesús, anunciant la proximitat (aquesta en Ell, precisament) del Regne de Déu. Des d’aquest punt de vista complexiu es veu molt clar que quan Jesús ens invita a una conversió no tant és dels pecats, sinó com a transformació personal que no pot ser puntual, com d’una vegada per sempre, sinó com un trobament amb Jesús en el que té d’experiència vivencial, enriquida per un anar a fons, almenys intentant-ho en successives experiències. A això ens ha de portar l’experiència de l’assimilació de l’evangeli.

                                               Aquesta manera d’atansar-nos, no superficialment sinó dins del dins de Jesús, m’ha portat a citar un paràgraf  de l’obra “Jesús de Natzaret, en subtítol: Aproximació a la Cristologia d’Olegario G. de Cardedal que de la seva obra en resum ens diu: “Nosaltres oferim aquesta humil aportació, sistematitzant la nostra comprehensió de Crist a la llum de la categoria del trobament.  Pensem que aquesta doble categoria “presència-trobament”, propera a la perspectiva bíblica i a la sensibilitat de l’home contemporani, és vàlida per expressar el caràcter històric, personalista, presencial i comunitari de la fe i de l’existència cristiana, i perquè amb ella s’esclareix el sentit, la necessitat i el valor de les mediacions per al nostre trobar-nos en Jesús; encontre amb Ell a través del germà, en l’Església i en el món, referenciant-nos a Crist, amb el què no fem sinó repetir en sentit invers el camí pel qual Déu ha arribat a nosaltres. Som conscients, tanmateix, que la cristologia ha de ser pensada avui des de la soteriologia (tractat sobre la salvació) i aquesta des d’una anàlisi antropològica que il·lumini la pregunta fonamental: Què és la salvació per a l’home en la seva identitat personal, en la seva referència solidària amb la comunitat, i en la seva humanització des de l’acció històrica i des de l’obertura al misteri que anomenem Déu? Unes línies més endavant afegirà: “situant la cristologia en la perspectiva de l’antropologia i de la pneumatologia (tractat de l’Esperit Sant i de l’espiritualitat) ens situarem en temes tan greus com la hipotètica alternativa entre plenificació humana i divinització, entre la realització de l’existència com a consecució o la seva acceptació com a gràcia, la creativitat innovadora de la història o la revelació com a magnitud referida a Jesús i esdevinguda cada dia en l’esperit, en temes com la llibertat o l’alliberament; en definitiva, ens haurem de plantejar i donar adequada resposta a aquestes afirmacions: Els cristians no sabem qui som, ni què és l’Església en la què vivim, ni per a què està en el  món, si no recordem o redescobrim qui és Crist. Qui no recorda, no té capacitat d’espera i qui no espera, perd la memòria. Una i altra només es troben en l’amor”. “L’autor ens dirà al pròleg del llibre: “l’autor no ha intentat només ex-plicar l’objecte a què es refereix, sinó també im-plicar a qui es dirigeix. I tot això per a poder comprendre el què ha estat la vivència cristiana primordial: Déu s’ha fet trobadís a nosaltres en Crist, i en conseqüència, en Crist podem nosaltres trobar-lo a Ell; en Ell ens trobem a nosaltres mateixos i des d’Ell tenim la possibilitat i sentim la urgència de realitzar el trobament interhumà”. El concepte de salvació té un paper central dinàmic i dinamitzador en Crist i en l’Església; ens interrelaciona amb Crist d’una manera substantiva i amb Ell com a únic mitjancer ens obre definitivament a Déu; bé podem  dir: Pare, Fill Jesús i Esperit Sant qui mou, remou, promou i commou el nostre esperit.

                                               “El trobament en Crist no és una meta a la que s’arriba, sinó més bé un camí en el que un se situa. En el caminar és on es revela com a Camí que porta a la Vida, i com a Veritat que conforma la llibertat. Qui viu com Ell, sap qui és, perquè a qui fa el camí amb Ell se li dóna a conèixer. (Realitats viscudes a Emaús). No és estrany que la teologia es doni de la mà amb la litúrgia en el concepte definitiu de la Redempció. Recordem que Joan Pau II titulava la seva primera encíclica: Redemptor hominis. El Redemptor de l’home. Bona i dinamitzadora síntesi de l’Evangeli.
Diumenge VI de durant l’any, 11 de febrer del 2018   Sabadell