LA MANIFESTACIÓ DE
JESUCRIST, EL NOSTRE
SALVADOR.
A
punt de deixar, de moment, la testimoniança de l’evangelista Marc, que ens ha
acompanyat durant aquestes darreres sis setmanes, i, abans no entrem en el
cicle pasqual, precedit per la Quaresma, serà bo fer com una síntesi del que
ens ha anat alliçonant Marc. En poques paraules, manllevades del seu relat, podríem resumir-ho en aquests versets del primer capítol:
“Comença l’evangeli de Jesús, el
Messies, Fill de Déu”. “Anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: S’ha complert el
temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.
Convertiu-vos vol dir creieu. Poseu la vostra confiança, com més plena millor,
en el que significa en plenitud l’evangeli.
En
definitiva, Marc ens vol presentar la figura de Jesús com a Messies, l’esperat
i anunciat pels profetes i, a més, com a Fill de Déu, que portarà la Bona Nova
de l’amor del “Déu que salva”. El mateix nom de Jesús ja porta aquesta
significació. En Marc tenen molta importància els miracles, les curacions i les
lluites de Jesús contra el Mal, a còpia del Bé curatiu que fa en favor dels
possessos. Segons Marc Jesús actua com un Taumaturg que retorna la salut
als malalts. Aquesta accentuació en les intervencions de sanació posa de manifest
el perill de que les multituds busquin més aquesta actuació de curació que no
pas el seu magisteri, és a dir, la revelació que fa del Regne del Pare que
estima a tots ben entranyablement, que seria el nucli més important de la seva
predicació. Més endavant caurien en la constatació de que el centre de
l’evangeli és la pròpia persona de Jesús. Tot va encaminat a posar la fe no
tant ni primordialment en la seva capacitat d’accions curatives, sinó en Ell mateix
que és, com dirà: “el Camí, la veritat i la vida”. Noteu els articles que són en aquest cas ben determinatius. Ell, Jesús, i ningú
més.
De
sobres és sabuda la dificultat de comprensió de la persona de Jesús, àdhuc pels
mateixos apòstols. Recordeu les preguntes fetes per Jesús als “seus”: “Qui
diuen que sóc jo?” i la més compromesa: “Qui dieu vosaltres que sóc Jo?” Una
vegada més es dóna aquest fenomen de que ens assabentem de les qüestions
fonamentals després de passades. La singularitat de Jesús que la perceben les
primeres persones que van tenir els primers contactes amb Jesús, que fa
referència directa a la seva doctrina nova, i ensenyada amb autoritat, de
seguida per l’efecte vistós i procliu de les curacions, es concentrà en les més
variades curacions, desplaçant el punt de vista global i sentit de la
manifestació del Fill de Déu, com a nucli de la bona Notícia.
He
trobat en les meves converses, diguem-ne pastorals sobre Jesús, que el fet de
ser i presentar-se com a Salvador els resulta una mica difícil de copsar-ho.
Serà com a contrapartida -dic jo- a una accentuació sobre la predicació de
Jesús en front dels pecats, que ha encerclat la visió del què significa el
pecat; i això ha portat com un rebuig d’una percepció moralitzadora, en què té
més importància el pecat que no pas la gràcia. Això és al meu entendre una
visió torbadora que ha tenallat algunes consciències amb pors i destins de
càstigs i d’inferns. Ja Pau va insistir en que on abundava el pecat
sobreabundava la gràcia. Això ens porta a una consideració àmplia del que
significa la Salvació o la Redempció obrada per Jesús. De Jesús Taumaturg s’hauria de passar al Jesús
Redemptor i d’aquest al Déu Pare que ens admet a la seva intimitat en el Fill
de Déu.
Són
tres els graons en la percepció del paper de Jesucrist en relació amb
nosaltres. Ara és el moment de recordar les intuïcions del Cardenal Martini en
relació a nosaltres com a lectors empesos pels evangelistes: catecúmens, deixebles, il·luminats i finalment com a místics o experimentadors. Aquest és el
trajecte de maduració que hem de transcorre, si volem seguir el camí que feu
Jesús, anunciant la proximitat (aquesta en Ell, precisament) del Regne de Déu.
Des d’aquest punt de vista complexiu es veu molt clar que quan Jesús ens invita
a una conversió no tant és dels pecats, sinó com a transformació personal
que no pot ser puntual, com d’una vegada per sempre, sinó com un trobament amb Jesús en el que té
d’experiència vivencial, enriquida per un anar a fons, almenys intentant-ho en
successives experiències. A això ens ha de portar l’experiència de
l’assimilació de l’evangeli.
Aquesta
manera d’atansar-nos, no superficialment sinó dins del dins de Jesús, m’ha
portat a citar un paràgraf de l’obra
“Jesús de Natzaret, en subtítol: Aproximació a la Cristologia d’Olegario G. de
Cardedal que de la seva obra en resum ens diu: “Nosaltres oferim aquesta humil
aportació, sistematitzant la nostra comprehensió de Crist a la llum de la
categoria del trobament. Pensem que aquesta doble categoria
“presència-trobament”, propera a la perspectiva bíblica i a la sensibilitat de
l’home contemporani, és vàlida per expressar el caràcter històric,
personalista, presencial i comunitari de la fe i de l’existència cristiana, i
perquè amb ella s’esclareix el sentit, la necessitat i el valor de les mediacions
per al nostre trobar-nos en Jesús; encontre amb Ell a través del germà, en
l’Església i en el món, referenciant-nos a Crist, amb el què no fem sinó
repetir en sentit invers el camí pel qual Déu ha arribat a nosaltres. Som conscients,
tanmateix, que la cristologia ha de ser pensada avui des de la soteriologia
(tractat sobre la salvació) i aquesta des d’una anàlisi antropològica
que il·lumini la pregunta fonamental: Què és la salvació per a l’home en la seva identitat personal, en la seva
referència solidària amb la comunitat, i en la seva humanització des de l’acció
històrica i des de l’obertura al misteri que anomenem Déu? Unes línies més
endavant afegirà: “situant la cristologia en la perspectiva de l’antropologia i
de la pneumatologia (tractat de l’Esperit Sant i de l’espiritualitat) ens
situarem en temes tan greus com la hipotètica alternativa entre plenificació
humana i divinització, entre la realització de l’existència com a consecució o
la seva acceptació com a gràcia, la creativitat innovadora de la història o la
revelació com a magnitud referida a Jesús i esdevinguda cada dia en l’esperit,
en temes com la llibertat o l’alliberament; en definitiva, ens haurem de
plantejar i donar adequada resposta a aquestes afirmacions: Els cristians no
sabem qui som, ni què és l’Església en la què vivim, ni per a què està en
el món, si no recordem o redescobrim qui
és Crist. Qui no recorda, no té capacitat d’espera i qui no espera, perd la
memòria. Una i altra només es troben en l’amor”. “L’autor ens dirà al pròleg
del llibre: “l’autor no ha intentat només ex-plicar l’objecte a què es
refereix, sinó també im-plicar a qui es dirigeix. I tot això per a poder
comprendre el què ha estat la vivència cristiana primordial: Déu s’ha fet
trobadís a nosaltres en Crist, i en conseqüència, en Crist podem nosaltres
trobar-lo a Ell; en Ell ens trobem a nosaltres mateixos i des d’Ell tenim la
possibilitat i sentim la urgència de realitzar el trobament interhumà”. El
concepte de salvació té un paper central dinàmic i dinamitzador en Crist i en
l’Església; ens interrelaciona amb Crist d’una manera substantiva i amb Ell com
a únic mitjancer ens obre definitivament a Déu; bé podem dir: Pare, Fill Jesús i Esperit Sant qui mou,
remou, promou i commou el nostre esperit.
“El
trobament en Crist no és una meta a la que s’arriba, sinó més bé un camí
en el que un se situa. En el caminar és on es revela com a Camí que porta a la
Vida, i com a Veritat que conforma la llibertat. Qui viu com Ell, sap qui és,
perquè a qui fa el camí amb Ell se li dóna a conèixer. (Realitats viscudes a
Emaús). No és estrany que la teologia es doni de la mà amb la litúrgia en el
concepte definitiu de la Redempció. Recordem que Joan Pau II titulava la seva
primera encíclica: Redemptor hominis. El Redemptor de l’home. Bona i
dinamitzadora síntesi de l’Evangeli.
Diumenge VI de durant
l’any, 11 de febrer del 2018 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada