dissabte, 17 de febrer del 2018

Homilia del diumenge 18/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS  ACÍ  QUE  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU”

                                               Quaresma: Nou intent amb més intensitat –valgui una aparent repetició, volguda per cridar l’atenció dels no acaben de llegir amb tots els ets i uts que es mereixen els mots- nou impuls, doncs, per a fer ara “vida nova” en les coordenades de l’evangeli.

                                               Tots ens vestirem, ara per ara, de “catecúmens” (iniciats o reiniciats, segons sigui, allà cadascú) per acompanyar i/o ser acompanyats per Jesús com a mestre interior personalitzat en el camí del nostre viure, i del seu mestratge.

                                               Tot l’evangeli altra volta en eclosió floral (heu vist ja els ametllers florits?): de néixer poncella i l’anar alleugerint pètals i fer del botó, en transfiguració interna, un fruit en calmosa i esparançada maduració... Crec que la imatge de la floració és prou vera i bella com per poder-nos posar a fer un acompanyament singular de Jesús en tots els sentits de l’expressió, a fi de poder significar i obrar aquest canvi (convertiu-vos, metanoia) i acompanyament singular que insistentment se’ns demana justament en aquests dies quaresmals. (Tingueu present el missatge del papa Francesc estimulant-nos a “maduració” cristiana, i millor, evangèlica que porta per títol:”El mal s’escamparà taant, que l’amor de molts es refredarà”). Invitacions a posar-nos en camí o bé a intensificar aquest pelegrinatge que fem, potser però mancats de “nous al·licients” que portin novetat i el gust saborós que d’aquesta se’n deriva. Ser “renascuts”: nova imatge prou evangèlica d’encetar la vivència i la sensació d’un successiu naixement. Només anotar el passatge de la conversa sigilosa d’un Nicodem que cerca precisions sobre la seva persona i que descobreix de la mà del Mestre que un pot néixer de nou, si Déu li porta a experimentar-ho. Preguem Déu que ara sigui aquesta bona hora per a tu i per a mi. D’acord? Anem endavant...

                                               Totes les històries bíbliques de la relació de Déu en i amb nosaltres van precedides per una implicació de Déu en la nostra vida. D’això, en termes de poble, se’n diu Aliança. A nivell singular, de la relació interpersonal de cadascú amb Déu, se’n pot i ben dir expressivament aliances, bescanviades. Aquí aquest gloriós amor- fidel o, si voleu millor, aquesta fidelitat en l’amor es fa en un inter-amor que és creatiu i renovat en les petites mostres que s’intercanvien “dos amors”, que viuen una mina d’aprofundiments i manifestacions tan subtils, que bé se’ls podria aplicar allò de que la mà dreta es faci anònima per a la mà esquerra de l’altre. Amor, igual a avançament, anonimat, agraïment i la dolçor que en resulta. No, mai per mai, romanticisme; no és gust fat sinó plenificador; mai serà petit. Honor a qualsevol bri d’amor! Cosa seriosa, a tot ser-ho, tota mostra d’amor, per mínim que pugui semblar, vàlga’m Déu!

Resultat d'imatges de ametllers florits
                                               Tornem a la imatge de l’ametller en plena florida. L’amor és faneròguem; necessita manifestar-se, obrir-se. Cada flor de l’ametller,  tot i néixer en florida conjunta, és singular en la seva singularitat. Som persones i com més ens en “sentim” personalitzadament , més flor única som. Cal destacar la bellesa de la unitat solemne de cada flor, entre les mil flors que s’obren als primers aires primaverals...

                                               Ai que me n’he anat massa lluny i hem d’aterrar en les significacions en cada persona, lloc i moment! Aquests –persona, lloc i moment- són indestriables i novedosos de per sí, oh sí...  Empalmem, doncs.

                                               Déu, sempre, sempre és qui obre camí com a pro-motor en l’entramat de l’amor, i és Ell qui en porta la iniciativa; i en cadascú un hi troba la petja antecedent de la presència i de l’acció divines. Què més encertat que ho visquem com una aliança personal des del moment en que en vàrem prendre “consciència”: des de la primera oficialització en ser-batejats o en saber-nos-en, de batejats. Déu està invariablement a favor nostre, de cadascun.  Déu i jo (o tu, tant se val!) portem els anells, les aliances bescanviades –això és gràcia pura!- i sabem que Ell és per a cadascú l’amor fidel per definició i per dilecció.  Déu no tira mai enrere. Com a company de ruta no deixarà mai de fer-nos costat; en cas necessari acompassarà el seu pas al meu, cansí i penat; i així tindré estímul i alè per a les meves fatigues posteriors...

                                               Seria bo de poder materialitzar la pròpia aliança com Ell ho fa i consta en múltiples “esdeveniments”: l’arc de sant Martí (Noé), taules de l’Aliança (Èxode), naixement (Glòria a Déu: estol d’àngels), bateig en el Jordà /aquest és el meu fill predilecte), transfiguració (escolteu-lo), eucaristia (feu això en memòria meva), passió i mort, resurrecció (nova i eterna aliança) I altres en la vida de Jesús. I en nosaltres: memorials en el baptisme, confirmació i en moments epifànics concrets que cadascú se sap i, de ben segur que tenim memoritzats com punts excels de trobada amb Déu. Arres que un té escrites i ben dibuixades amb amor rebut i donat en el propi llibre de la vida.

                                               No comencem pas amb una Quaresma de via estreta, que pugui denotar una poquedat d’esperit i de minsa espiritualitat. Ambicionem una Quaresma magn-ànima, que propiciï allò que litúrgicament se’n pugui dir la “pràctica o exercici quaresmal”.

                                               Hem de saber traduir al nostre ara el tercet bíblico-litúrgic: “dejuni, pregària, almoina”. Potser ens podria ajudar veure les possibles i plausibles assimilacions amb les virtuts teologals: fe, esperança i caritat i/o bé en les anomenades virtuts cardinals: temprança, prudència, fortalesa i justícia. Què bé que intentéssim quadrar-les unes amb altres! Segur que poden donar joc durador fins a la Pasqua, que és la meta-meta a aconseguir amb l’acompanyament mutu (Déu en nosaltres i nosaltres en Déu), com dèiem, acompanyament que exhali una novetat insospitada.

                                               La Bona Nova que Jesús predicava i segueix fent-ho, que entri en mi i accentuï la novetat de la meva vida de fe. “Ha arribat l’hora” (i és ara com a invitació persistent). “I el Regne de Déu és a prop” (és tota la jugada en ple, immediatesa, insistència). “Convertiu-vos” (atenció a la col·lecta que indica el sentit ple i pregon del que demana com a pregària de tots i de tota la Quaresma: “Déu, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències). “I creieu” (tot en l’àmbit de la FE-CONFIANÇA, tot el més possible; aquí hi trobarem el goig de una nova novetat). “En la Bona nova” (és a dir en Jesús, el company de ruta, viscut de fit a fit, intercanviant-nos una vegada més els anells de fidelitat) Bona, nova Quaresma d’enguany!
Diumenge Primer de Quaresma, 18 de febrer del 2018   Sabadell