UNA ESGLÉSIA
EN SORTIDA
Avui,
més que mai, és escaient tornar a posar en un primer pla, davant de cadascú de
nosaltres (atenció personalitzada!) l’Exhortació Apostòlica “La joia de
l’evangeli”, amb la qual el papa Francesc ens ha empès a sortir dels recintes
tancats, evangeli en mà i amb la joia en el nostre rostre, actualitzant
l’invitació de Jesús amb aquell Aneu,
del qual mai n’hauríem de perdre els seus ressons...
Aquesta
Diada de i per a les Missions, ara l’hem de veure d’una altra manera de com ho
fèiem anys endarrere, no pensant en els missioners de “terres llunyanes”. Molt
han canviat els horitzons, i les crides s’han anat fent més íntimes, més a cau
de cor, indefugibles. És al cor on avui se’ns fa la crida a prendre consciència
viva i viscuda de que no deixem en silenci la crida imperiosa i benvolent
al mateix temps de la Paraula de Déu. Si cadascú de nosaltres no es ressitua
davant del do de la fe, crida en el do, aquesta, que sempre és destinada a i “per
als altres”, que vol dir que l’hem de viure, desvivint-nos-hi, per oferir-lo
als altres, començant pels de casa, pels que ens asseiem en un mateixa taula, per als “domèstics de la fe” en diu Pau, per
“els propers” (Casaldàliga). Tot és un concitar-nos a “encomanar” la fe en el
dia a dia, en el diàleg i el gust per les coses petites (grans!) de la
quotidianitat (tant ben filosofada per en Josep M. Esquirol en el seu llibre
“La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat”.
Enceto
aquest primer paràgraf de l’Exhortació que ens féu Francesc, ara fa gairebé dos anys (i com
passa l’actualitat que és “fragmentària” i que tendeix a la trampa d’un
fàcil i traïdor oblit. Anoto de passada dos dels capítols de l’obra suara
esmentada. Un que diu: -Elogi de la quotidianitat: què n’és, de senzilla, la
vida; i l’altre: -No cedir al dogmatisme de l’actualitat.
Ara
ja va, entrem-hi, en el què ens diu Francesc: “La joia de l’evangeli omple el
cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar
per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de
l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Punt i apart: ara ve
la invitació que anirà dient-nos incansable, també en el seu ensenyament diari
( cada dia tenim accés a les reflexions que fa “urbi et orbe” a la capella de
santa Marta. (Ah i quin pastor més entranyable i més joiós i somrient que en
Francesc Déu ens ha donat! Gràcies en siguin donades!) Segueix: “En aquesta Exhortació
vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa
evangelitzadora marcada per aquesta joia”. (no és mai una càrrega pesant,
sinó una obertura al món del sentit, del gaudi, a la felicitat compartida)
Afegeix
(en què somia el nostre benvolgut Francesc, germà nostre gran, germà universal
com el poverello d’Assís quan fa aquesta crida i proclama!): “Invito cadascú,
en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist o almenys a
prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense
descans”. Rebla així la invitació: “No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta
invitació no és per a ell, perquè (i cita Pau VI en una altra Exhortació,
Gaudete in Domino, només d’ara fa quaranta anys: “ningú no queda exclòs de la
joia que ens ve del Senyor”) Nova insistència: “A qui s’arrisca, el Senyor no
el defrauda, i quan algú fa un pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava
la seva arribada amb els braços oberts”.
Oh
i què n’és de benvolent el rostre invitador de Francesc i el gest de la mà. No és estrany que
s’hagi guanyat la simpatia i sintonia com ho hem vist darrerament als Estats
Units i a l’Assemblea de l’ONU. No se si hi estareu d’acord però m’ha vingut
aquesta idea, potser que va més enllà del que seria oportú de senyalar: Heu fet
mai una comparació entre els gestos dels tres últims papes: Joan Pau II obria
els braços amb una certa teatralitat; Benet XVI tímidament amb un punt de
contenció la d’un intel·lectual i Francesc amb un gest d’acollida i amistat i amb
un somriure franc, obert... Sentim-lo com donant-nos la mà que és com si ens
arrossegués dolçament i ens portés, ja ho sabem, a les de tres cap a les seves
insistents “perifèries” de tot el món i de totes les visions... sempre oferint
un cor misericordiós, tendrament misericordiós. No és? Allí l’Esperit ens hi
espera i ens invita a ser allò que hauríem de ser! Només essent,
compartint penes i joies amb els més necessitats, ens trobarem amb Crist
configurat en tants i tants... Com s’amplifica la fraternitat: “Quan tenia fam,
quan em mancava abric, quan no trobava afecte, quan... prova-ho com ell fa en
cada viatge, en cada trobada a la columnata de sant Pere. Entranyable,
entranyable... Quina tirada té el nostre papa!
Per
a ell, Francesc, no es tracte de fer, de dir, només de ser-hi i d’obrir el cor
i la mirada, que fa redoblar l’acollida. No estant-hi sinó sent-hi! Invitació
que ell ens farà en l’Exhortació: “La proposta és viure a un nivell
superior, però no amb menys intensitat: la vida creix donant-la i s’afebleix en
l’aïllament i la
comoditat. De fet, (pàgines totes elles viscudes per un
Francesc autèntic), els qui més gaudeixen de la vida són els que deixen la
seguretat de la riba i s’apassionen en la Missió de comunicar vida als altres.
Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que
indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal. Aquí
descobrim una més alta llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix
i madura a mesura que la lliurem per a donar vida als altres. Això és, en
definitiva la missió.
El Regnela guanyarà. Aquí
s’ajunten evangelització amb psicologia, amb sociologia, amb (deixeu-m’ho dir)
antropologia, amb la visió i sentit de l’home..
Peremptorietat,
dolça i convincent arrencada, presa de la mà, posada en marxa, essent el mateix
Francesc que ens porta amb l’apassionament d’una santa dèria d’evangelitzadors,
missatgers d’un món nou i d’una humanitat nova.
Quan aprendrem d’una vegada que
com més humans, més divins serem. Aquest és el deix i la saviesa d’un Francesc
que no debades té per nom Francesc. “Vaig prendre el seu nom com a guia i com a
inspiració en el moment de la meva elecció com a bisbe de Roma. Crec que Francesc
és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria
i autenticitat... Era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una
meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix.
Ell ens adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la
natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau
interior”. (De l’encíclica “Lloat sigueu”).
Atenció!:
Hi ha una premissa, un abans que tot: Immersió, passió, embadaliment, encant
per Jesús i per seguir els seus passos. Ell és tot l’evangeli. I amb Ell,
perquè mai serem evangelitzadors sense tenir-lo per company de missió. Seguiu-me, vagi on vagi, sense
por, arriscadament, tot plegat no són flors i violes. Hi donarem la vida,
juntament amb Ell. Què n’és de
trasbalsador portar els missatges d’esperança! Som “carters del Rei” (Tagore).
Ja sabeu com va rebre Jesús els deixebles quan retornaven de fer missió evangelitzadora. No sospitaven
que enviant-los els acompanyava!: “Aquella mateixa hora s’entusiasmà en
l’Esperit Sant i digué. “Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra,
perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare,
perquè així us ha plagut a Vós... “Sortosos els ulls que veuen el que veieu.
Perquè us asseguro que mols profetes i reis van desitjar de veure el que
vosaltres veieu i no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu i no ho
sentiren”
Només
resta una cosa. Proposem-nos llegir i/o rellegir l’exhortació Lloat sigueu. És molt demanar? Aquí
presumiblement comença el nostre Domund, renovat.
Diumenge XIX de durant l’any, 18 d’octubre del
2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada