QUIN BELL MIRAR
QUE TENS!
Avui
és una delícia buscar totes i cadascuna de les paraules de l’evangeli en el seu
context, en un volum que es titula “Concordances de la Bíblia”. Per parlar
només de l’expressió mirar o mirada en totes les ocasions en què surt,
puc fer-ne com una classificació provisional, deixant de banda els matisos que
engloba: mirades llargues o sostingudes, benvolents, vessant amor
misericordiós, invitadores, també les airades amb les trampes posades pels
fariseus o saduceus. Els matisos, els gestos se’ls escapen als evangelistes en
escriure-les: el bonic i enriquidor en extrem seria endinsar-nos-hi. Només
l’amor pot ressuscitar la bellesa, la profunditat que de segur tindrien...
Recordeu aquella pregària de temps passat: “Ulls del bon Jesús, mireu-me!...
-Primer
de tot, quan Jesús elevava la mirada al cel tot pregant amb el Pare. En
realitat aleshores eren dues mirades a la vegada: una visible per l’actitud i
una altra ensems interioritzant-la, endinsant-la en el fons del seu cor humà.
Sublim mirada, aquesta! Només els sants en saben el seu perfum, les seves
clarícies.
-Una
altra, molt més a l’abast dels que saben de simplicitat, quan posava els seus
ulls acollidors en persones singulars, concretes. Algun evangelista prou sensible
ho explicita, no massa sovint, dient que els mirava amb amor acollidor,
invitador. Jesús esguardava directament als ulls: poseu-hi vosaltres mateixos iassatges
i contexts de tots els qui s’atansaven a Ell amb les més variades situacions i
peticions. “Fit a fit” (títol d’un llibre que en la darrera coberta diu
sintetitzant contingut i propòsit: “Els ulls permeten el joc de les mirades. La
del creient en Jesús, una mirada contemplativa i agraïda d’aquell que sap de
qui se n’ha refiat en el seu cor. I la de Jesús en ell, mirada plena d’alegria i de pau,
i que fa que la vida regalimi abundància i plenitud)”.
-Una
tercera és quan dóna una mirada ampla, tot esplaiant-la al seu voltant, mirada
acollidora, que és el punt d’entrada en sintonia manifesta devers els deixebles
que, dalerosos, l’escolten. Mirada de Bon Mestre i de bon Pastor.
Invitats
per aquest devessall de mirades, un ver poema de la vida de Jesús, jo em
permeto, a més, portar aquí, embadalit, les imatges del papa Francesc servides
pels “mèdia”. Són ben bé l’evangeli en la mirada.
Com i quant diuen
sense paraules! Quin bell mirar que tens, Francesc!”.
Podria,
en un altre pla, afegir-hi les mirades dels que han conreat un amor en
creixença al llarg de temps entre la parella, entre pares i fills, ai
benvolguda parella i molt estimada família! Les mirades comencen al cor!
No
puc deixar de referir-me a sant Agustí en el llibre de les Confessions, un
clàssic entre els llegidors que tenen gust humà i diví: “Amonestat que retornés
a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, i ho vaig poder fer, perquè vós
fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior,
fos com fos, sobre l’ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum
incommutable, no la vulgar i visible a tota carn ni tampoc cap altra de
semblant, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís
tot amb la seva grandesa. No era això aquesta llum, sinó una cosa distinta,
molt distinta de totes aquestes... estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo
era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix
aquesta llum.
Oh
veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu
Déu; per vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada,
vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i
que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de
la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i, jo em
vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós,
en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny:
sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas
amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en mi... Vaig
trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a
estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per
fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que vós vau
crear. Vós estàveu amb mi, i jo no estava en vós, Em retenien lluny de vós
aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós clamàreu i vau rompre
la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i
el vaig aspirar, i anhelo per vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i
m’arborat la vostra pau.
El
passatge evangèlic d’avui és ben bé una delícia ple de detalls significatius (la
bellesa, la bondat i tantes perles amagades en el bri dels detalls que il·luminen
l’acció). Com crida, repetidament, a oïdes de tothom, esgargamellat, el nostre
cec, Bar-Timeu. Seria conegut de cert. Sap que és la gran oportunitat de la
seva vida. Quina cosa ha succeït en el seu cor? Demana de poder veure-hi, però
s’intueix que espera molt més. Es van creuar les dues mirades i amb quina
profunditat!. Pel que succeeix veiem, oh sorpresa, que el segueix camí
de Jerusalem. Era fora del camí, deixa la
capa, es fa deixeble, quines revolades de l’Esperit! De mendicant passa a
ser deixeble. Ja sap, a l’avançada, que tota aquella experiència era com un iniciar
un camí de no-retorn. Li ha obert d’un cop els ulls del rostre, del cor, i
també els de la fe. Sant Agustí
L’excelsitud de la mirada humana i divina. Totes dues, sia una o altra; millor
ambdues. Només cal obrir els poemes de sant Joan de la Creu per veure com la
mirada és un punt neuràlgic de tota trobada personal i transcendental: Al poema
“Subida al monte Carmelo” llegim: “En la noche dichosa en secreto, que nadie me
veía, ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía, sino la que en el corazón ardía.
Aquesta me guiaba, más cierto que la luz del mediodía, a donde me esperaba,
quien yo bien me sabía, en parte donde nadie parecía” Y la revelació del què és
la mirada, en el Cántico Espiritual: “Apaga mis enojos, pues que ninguno basta
a deshacellos, y véante mis ojos, pues eres lumbre de ellos, y solo para ti
quiero tenellos. Decúbreme tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira
que la dolencia de amor, que no se cura sino con la presencia y la figura”.
Massa amunt, que no hi arribem, ai dol!
Anem
més a l’abast i obrim el llibre esclaridor i precís de Sebastià Serrano: “El regal de la comunicació” i obrim-lo pel capítol “El poderós
llenguatge dels ulls”. Entrem-hi de puntetes, tot d’una bellesa i suggeriments
inoblidables: “Els ulls ens fan socials i la mirada ofereix i demana al mateix
temps. La mirada és actitud, emoció, repte, neguit, interrogant i esperança.
Els ulls defineixen un llenguatge on plorar, riure, amenaçar, insinuar, plorar,
empipar, negar, afirmar, confirmar, espurnejar, brillar...” Seguiu vosaltres
mateixos llegint molt lentament, que només això és llegir de veritat. Acaba amb
unes recomanacions finals, entre d’altres: “Empreu la comunicació no verbal com
una eina estratègica, els seus efectes són extraordinaris, i feu-ho tant com
pugueu”. “La persona que té més habilitats comunicatives és aquella que sap
escoltar millor, que escolta amb els ulls i amb el cos”. “Posem en els nostres
ulls i en la nostra mirada unes gotes d’afecte i de tendresa, actitud positiva
i de gust per la vida, de creativitat i de gratitud, d’humanitat”. “Crear una
qualitat de veu que transporti competència, seguretat i afecte és el repte de
l’excel·lència”. Paraula d’home
(Garaudy) i Paraula de Déu (Jesús)
Com he gaudit escrivint i gustant el que us he escrit!
Diumenge XXX de durant l’any, 25 d’octubre
del 2015 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada