EL CAMÍ
QUE FEU JESÚS…
Aquest
evangeli en concret divideix les narracions de Marc en dos blocs ben
diferenciats. El primer conté la narració de les predicacions del Regne del
Pare que feu Jesús pels itineraris a Galilea. El d’avui inaugura el que s’anomena
“la pujada a Jerusalem, val a dir un costerut amunt. Fa de frontissa la pregunta que pot resumir
tota l’experiència dels deixebles fins a aquell moment i que sintetitza la
pregunta de Jesús inquirint a mena de vol d’ocell: “¿què en diuen de Jesús la
gent amb qui heu contactat fins ara? Em remeto al text per saber les respostes.
Jesús els fa directament la gran i comprometedora pregunta: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” Pere, com
sempre espontani, li diu, s’entén a nom de tots: “¡Vós sou el Messies!” A
continuació novament i reiterada prohibició a dir-ho obertament per tal
d’evitar una equivocada resposta, d’acord amb les expectatives tradicionals
d’un Messies poderós i Rei. A continuació, comença la que és la pujada a
Jerusalem físicament i espiritualment en què Jesús ofereix la més profunda
captació de la seva messianitat, on hi barreja naturalment l’anunci de la
passió, mort i resurrecció com a final de la seva missió messiànica. A penes ha fet aquesta declaració del sentit
total de la seva vida, Pere salta “pensant fer-li un favor, i es posà a
contradir-lo”. Jesús renya Pere per la seva intempestivitat, amb la més
singular reprimenda: “¡Fuig d’aquí, Satanàs! I hi afegeix a tall de comentari
que va al moll de l’os: “No penses com Déu, sinó com els homes”.
Jesús
fou contestat diverses vegades al llarg de les seves propostes que donen cabal
mesura de qui és Ell. La incomprensió de Jesús és una constant al llarg de tot l’evangeli:
la “gent” de Jerusalem, els grans del poble. Ja ho deixa clar Marc a l’inici
del seu evangeli. Tot serà una trama constant per portar-lo a la mort, cosa que
s’anirà congriant cada vegada més a mesura que puja a la capital. Aquests
desencontres s’aniran repetint bé singularment: amb Nicodem (que no l’entén),
amb el jove ric
(frustrats ell i el Mestre), bé amb part dels mateixos deixebles quan els fa la
proposta de rebre’l com el pa baixat del cel, i quan els diu que si no mengen
el seu cos (persona) i no beuen la seva sang (vida lliurada) no podran ser
deixebles seus. Donada aquesta incapacitat a acceptar-lo, d’ara en endavant
continuarà fent proclamacions insistents (fins a tres vegades!) de la
necessitat de la seva passió, mort i resurrecció. I nosaltres, ¿què en pensem i
com reaccionem? No és bo pensar en la duresa de cor dels deixebles
contemporanis a Jesús. A nosaltres que ja veiem les coses des dels fets
acomplerts, ¿com ho vivim? Sabem que el que diu si al Mestre ens implica en primera persona, i com!
És la resposta personal a: I.tu, ¿que dius qui sóc Jo? És fe!
Jesús és el Camí i el fem conjuntament
amb els deixebles primers i l’hauríem de compartir a partir de les motivacions
semblants a les del cor de Jesús. No el deixem sol! No hi ha pitjor solitud del
que estimant no és correspòs. Ja ho expressàvem amb el cant que obria títol:
“El camí que féu Jesús, ell tot
Seguim
punt per punt les tres invitacions, sabent d’entrada que formen un mateix requeriment
tot sol. Cada punt incentiva l’altre i s’han de viure com un tot. Tinc a mà un
Llibre de Segundo Galilea que es titula precisament: “El seguimiento de
Cristo”. Diu l’autor que aquesta noció ens porta a l’arrel mateixa del
cristianisme i hauria d’estar a la base de tots els moviments de renovació
espiritual. Trobar Jesucrist des del fons de la desconcertant realitat que ens
rodeja, seguir-lo pel camí de l’evangeli fins a la contemplació del Pare, més
enllà de totes les realitats són el desafiament a la fe de la nostra
generació”. Entrem-hi desglossament:
·
Negar-se:
Oh, això és molt fort a oïdes de gent d’avui, invitats insistentment a cercar
l’autoestima: que vol dir arribar a
tenir en consideració la meva pròpia persona, a no tenir por a ser nosaltres
mateixos, a tenir consciència pròpia i sentit de ponderació al jutjar i en el
fer. Hi ha una autoestima desmesurada que acaba en el naufragi del Jo, bo i
endegant l’espantall d’un ego
pluriforme (diners, poder, cercar per damunt de tot la felicitat, el “tot i
ràpid”, ni que sigui atropellant, etc...) N’hi ha una altra d’autoestima que
ens poleix, ens descantona a fi d’esdevenir persona conscient i responsable.
Que sap que el millor d’un mateix sempre s’esdevé per l’obertura als altres i
per la riquesa que ens ve per feed-back. Som perquè són. A més riquesa dels
altres, més enriquiment en traiem. Però això es viu en una paradoxa vital:
només negant l’ego, més creix el Jo-Nosaltres. Aquest és l’últim sentit
–fortament positiu-: com més em nego “als pensaments del món”, més m’obro als “pensaments
de Déu” i a la fe. Ho
diu Jesús en una paradoxa: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el
qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”. “Que Jesús vingui sempre amb
mi. Tot la llarg del meu viatge, que Jesús vingui sempre amb mi. En les penes,
en la lluita, en l’angoixa vingui amb mi”.
·
Que
prengui la seva creu: hem de saber que en madurar al llarg de la nostra
vida no podrem excloure situacions de sofriment o d’entrebancs de tota mena.
Cadascú els seus. Jesús els va viure durant tota la vida, no sols al moment de la passió. Tots hi hem
de comptar. No solament els propis, sinó solidaritzar-nos amb els dels altres.
Ser cristià és seguir Jesús per amor d’Ell
i dels que Ell té per seus. No podem fer un seguiment literal, sinó
arrelat en els seus sentiments i sabent compartir-los. És la teologia de la creu
que tant rebutgem. Com del mal l’Estradé ens dirà que el sofriment és un
problema a resoldre i una entrada en el misteri. Saber entomar el sofriment amb
paciència, amb serenor, sabent que ens és donat de participar en la passió
mateixa de Jesús: això ens permet donar un tomb positiu i solidari a la vida. La creu acaba en la
resurrecció, en Jesús i en tots nosaltres. ¡Enfortiu-nos en aquesta convicció
de Fe, només de Fe! No és masoquisme; és alliberament en profunditat!
·
Que
m’acompanyi: No és un acompanyament físic, sinó empàtic. Quan es doni una
consonància en els valors que Jesús predica i viu, en les finalitats que sabrem
extreure en les nostres contemplacions, establint lligams i identificacions
sobretot en les situacions concretes que ens toqui viure, aleshores descobrirem
per experiència el que digué Pau: “No sóc jo qui visc sinó que és el mateix
Crist qui viu en mi”. Sense deixar de ser nosaltres, viurem una transformació
que farà el nostre goig i promourà la nostra solidaritat. Pouar en el Crist històric,
en els pobres i els més necessitats, cadascú a partir del servei a que se sent
cridat. S’acompanya Crist només a través d’una experiència personal i molt
fonda, transformadora. ¿Inhabitual? ¿Possible? “Allò que sembla impossible a
ulls humans és poder de Déu. El seguiment és una saviesa amagada i vinguda de
Déu. L’Esperit Sant hi té un protagonisme excepcional. “Deixeu obrar Déu”, diu el salm. Fem-ho amb
cor dòcil.
Diumenge
XXIV de durant l’any, 13 de setembre de 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada