L’ACOLLIMENT ÉS LA DELICADESA DEL SERVIR
Tot
l’evangeli està amarat de l’actitud de
l’acolliment. Llegim, si no, els fragments que ara, l’evangeli del dia, ens
posa a consideració. Llegim-lo de baix a dalt i ho veurem clar. “Qui acull un
d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi i qui m’acull a mi, no
m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat”.
Aquest és el secret de la lectura d’aquest passatge. Comença amb la segona
referència solemne sobre el final de la vida del Mestre. És curiós que Marc digui
d’una manera global “els homes”, sense precisar i, per tant, donant una visió
de totalitat, que ara des dels fets ja passats ho podem interpretar en un
sentit de globalitat, val per a tots: “En Él pusísteis vuestras manos”. Altra
vegada els deixebles eludeixen el pronunciament bàsic per entendre les coses en
profunditat. L’expressió “resurrecció” els ve excessivament ample i no
l’entenen... Però com a “mals deixebles” es qualifiquen en aquest cas ben
negativament: sense entendre’l, tampoc no li fan preguntes. Diu: “no gosaven...”.
De bones a primeres ens podem fer les “preguntes” que ells s’escapoleixen de fer
Les grans dificultats del Mestre és que
no remou preguntes esclaridores a fi d’entendre el que se’ls proposa. No és el
Mestre, som nosaltres els deixebles “insuficients”. Recordem aquella situació
viscuda ja ben a les acaballes de la vida de Jesús, quan Tomàs –llegim en el
capítol 14 de Joan- li diu al Mestre: “Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com
podem saber quin camí hi porta? Li dirà solemnement: “Jo sóc el camí, la
veritat i la vida...” i li diu Felip: “Mostra’ns el Pare. I no ens cal res més”.
Jesús li diu: -“¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no
em coneixes...!” Mal mestre o mals alumnes?
Ja
que les preguntes no les fan ells, ho farà Ell, posant-los en un compromís
doble: els rellisca el què diu i proposa d’Ell mateix, per la implicació
personal consegüentment; i, d’altra banda, ja vergonyosament indiferents al
primer “Si algú vol venir amb Mi...”,
explicitat ja el diumenge darrer, i ara -altra volta- amb un altre “Si
algú vol”, complementari o conseqüència del primer. Els descobreix què
discutien pel camí, ¡vergonyós!: quin d’ells seria el primer, el més important
(tornem-hi amb el messianisme temporal. ¡Repartició de prebendes i sinecures!
Decepció del Mestre,o manifestació de la ceguesa en voler entendre el sentit
total de la vida i missió de Jesús...).
Tornarà
a fer una declaració de sentit i d’ultimitat de l’actitud dels que volen
seguir-lo i imitar-lo: “si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el
servidor de tots. Ja ho ha dit i ho corrobora agafant un infant, aixecant-lo en
alt, ¡senyera d’acolliment i de servei! Ara ens trobarem, com ho havíem dit a
dalt, començant pel secret del Messies segons Déu, el Pare, ara entès com el
proposa el mateix Jesús: “Qui acull un
d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi no
m’acull a Mi, sinó el que m’ha enviat”.
En
principi destaca l’actitud de ser humil i servidor: aquesta és la
grandesa evangèlica i humana, i després porta la interpretació a fons, total:
el servei que no porti la precisió de l’acolliment
no és el que Jesús vol donar a entendre. No és un servir a hores, a tant
l’hora. Tot es mou en la pura gratuïtat. Sense fer distincions que no siguin
les preferències subratllades pel mateix Fill de Déu: els pobres o bé en
l’expressió de Francesc, en les “perifèries”, on hi ha “els descarts, tots els
descarts del món d’avui”.
Tot
l’evangeli és un desenvolupament del que per Déu significa l’acolliment. Fem un petit repàs a vol
d’ocell del que se’ns diu sobretot al NT:
-
El Verb fet Home vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Als que
l’acolliran els donarà el regal de saber-se fills de Déu.
- A la sinagoga del seu poble, Natzaret,
s’escandalitzen i no sols no l’acullen sinó que el volen estimbar.
- Els fariseus comploten de bon principi per
portar-lo a la mort. “Els fariseus sortiren i llavors juntament amb els
partidaris d’Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.
- Els deixebles després de presentar-se Jesús com el pa baixat del cel
que s’ha de prendre, alguns d’ells deixaren d’anar amb Ell.
- A les paràboles: els vinyaters que maten els
enviats.
- Als que Ell envia a preparar la seva vinguda
i no els acullen, que s’espolsin les sandàlies.
- Jesús
es lamenta que Jerusalem no l’han volgut acollir, quan com
una lloca volia aplegar-los com si
fossin uns pollets.
- En el darrer sopar: “Us he donat exemple
fent el servei d’esclau: rentar els peus, cosa que no fan el mandataris
d’aquest món, ans al contrari esclavitzen; els amos es fan servir primer a
taula, bo i retornats del treball al camp...
- En el judici final: era foraster i m’acollireu,
Tot
es juga en un acolliment personal o a
través de segones persones. M’acollíreu a mi, encara que no en tinguéssiu
consciència...
L’acolliment a l’evangeli és l’encarnació (vingut
a ca seva, fet un de nosaltres, llevat...); és l’assumpció de la voluntat de
Déu, passi el que passi; és la resurrecció com a glorificació-acolliment del
Pare. És freqüent en Jesús l’obertura a la Trinitat. És l’acolliment
substancial de les tres persones. “El Pare i Jo som una mateixa cosa”.
L’Esperit que us enviaré no dirà més que el que jo us he dit... El cercle
d’acolliments es tanca: El Pare acull el Fill, aquest acull el Pare,
l’Esperit Sant acull el Fill i en Ell a nosaltres i nosaltres acollim a tots i
cadascú, donant, això sí, preferència als més petits... Allò de les obres de
misericòrdia, materials o espirituals que siguin...¿Les recordeu?
S’acull
amb el cor i a braços oberts. S’acull pel que s’és, no pel que un val o pel que
ens ofereix o n’esperem. No hi ha més i
millor acolliment que el que es fa amb gratuïtat, a fons perdut. Si hi ha
interessos ja no hi ha acolliment. Finalment, amb un “de res”, dit després de
servir i de ser-ne agraïts. Això tanca el petit servei que donem. ¡Què
t’empatolles, noi! Ja saps que això és excepcional. L’utopia estrenada per
Jesús. Només un camí iniciat. I a continuació disponibilitat per tornar a recomençar.
Un no donar aparentment importància, com un deliciós “deure” que un sent i
viscut sense més ni més. ¡Ah, els serveis de cada dia i a cadascú amb els qui convivim!
L’acolliment empàtic que es fa visible en la mirada i en els gestos suaus que
demostren simpatia, estar per l’altre. No manifestar presses, ni massa
respostes que no siguin les atencions d’un rostre obert, diàfan; el gest és
expressió d’una actitud, d’un saber estar “pròxim”, no tan sols proper. Oferir presència,
connivència, el goig de compartir a fons, de persona a persona...
Estic
llegint “La resistència íntima”: assaig d’una filosofia de la proximitat”. De
Josep Maria Esquirol. ¡I què bé que lliga amb el tema de l’acolliment, pregonesa
d’humanitat i, no diguem, d’evangeli! Animeu-vos, ¡satisfà i molt!
Diumenge XXV
de durant l’any, 20 de setembre del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada