DONA, QUINA FE QUE TENS!
Quin
doble elogi que li fa Jesús a la cananea. En primer i millor lloc per la seva fe que li pondera com
a notable: quina fe! I, a més,
per l’aguda intel·ligència en la conversa que manté amb el Mestre quan aquest
li diu: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells”. Ella,
sense pensar-s’hi més, li contesta: “És veritat, Senyor, però també els cadells
mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Trobo d’una
intel·ligència i d’una rapidesa que, de segur, que Jesús va admirar. Una fe tan
lúcida venç el cor misericordiós de Jesús i li concedeix el que la insistència
maternal li demana, tot i haver dit que “únicament he estat enviat a les
ovelles perdudes del poble d’Israel”. L’escena és ben significativa. Estan en
terra pagana i no obstant es produeix un miracle que per la conversa resulta
prototípic. La fe no té fronteres. Més
encara, com més “de fora” es constata, més valor té. És tòpic en Jesús valorar
allò que és excepcional i que ho esmenta per posar-ho en contrast amb la fe que
no troba als del seu poble. M’agrada verbalitzar-ho així: Benaurats els qui
resulta que són “de dins” essent de fora, i al revés: Pobres els qui resulta
que són “de fora” essent “de dins”. Massa
de pressa ens deixem portar per enquadrar identitats massa delimitades i per
traçar fronteres lineals, maniquees: bons/dolents. Fora i dins són d’un
relativisme que hauríem d’evitar per no caure en sorpreses venturosament com la
de la dona cananea...
La
fe és una opció personal i és flor que neix on troba la terra adient: el cor
per dir-ho a l’antiga. No us hi heu trobat més d’una vegada que hem de
reconèixer que Déu propicia el miracle de fer créixer la fe, la confiança en
Déu en persones en qui no ho podríeu esperar i és meravella constatar-ho!
En
les pàgines de l’evangeli hi ha un sèrie d’improperis per a ciutats del poble
d’Israel que no van acceptar el missatge de Jesús, tot i ser “de casa”. Àdhuc
el mateix poble seu de Natzaret, fins a voler-lo estimbar. Inimaginable! El
mateix Cafarnaum, el seu quarter d’operacions missioneres!
Es
troba tanta tebior en persones on era d’esperar que hi trobaríem més fe i més
amor! Les persones valen per la constatació de ser el que són i de fer el que
els és connatural de fer. Autenticitat és la figura. Recordeu que “abans” dèiem
que eren de la “colla” els practicants, sense haver ponderat la vàlua
concreta de la seva pràctica. Jesús va desqualificar tantes i tantes vegades
els que “guardaven” el dissabte, sense veure què hi havia de veritat en aquesta
prescripció. Va arribar a dir que el dissabte estava fet per als homes i no a
l’inrevés. On no hi ha esperit, la moral no significa res o poc més. És ben
curiós on hem anat a parar “practicants” del dissabte segons estimatives de
compliment de mínims i els “practicants” de diumenge, per l’altra. Tots dos
reduïts a ben poca cosa. Una cosa és l’esperit i ben altra la lletra.
Anem
a la Col·lecta i veurem què s’hi dedueix. A voltes una Col·lecta val per
tot un Credo, com diem. Fem-la ben nostra. És pregària que abasta tota
l’Assemblea de la Missa i àdhuc diria que tot el Cos Místic, car és oració
pública. S’hi albira una excel·lència de sentiments confiats. Reconeixem
que per als qui us estimem heu preparat béns invisibles, béns que no són
tangibles: allò invisible és més preuat, excel·leix sobre allò visible. Més
atansat a Déu que és l’Invisible, Infoneu, paraula que sovinteja en les
pregàries i és el reconeixement de que és do, que ve de dalt, que és gràcia I
tant!, perquè demanem allò més gran: poder estimar (de veritat). Ens enganyem
tan sovint pensant que estimem de veres. No diguem; amb la càrrega del “jo” que
hi ha en els nostres pobres amors... La tonalitat queda clara, patent: perquè “estimant-vos
“en tot i per damunt de tot”. No res menys! Aconseguir allò que ens prometeu:
Déu donant-se i en la forma superlativa i indeguda que va més enllà de tot el
que puguem desitjar. Curts no ens quedem! Pregar fa de pobre, però sense
passar-nos de la ratlla!
Tornem
a aquesta expressió ponderativa: Dona,
quina fe que tens! La trobem en el passatge de la Visitació de Maria a la
seva parenta Elisabet. La seva presència, només saludar-la, el fill de les
seves entranyes ha saltat d’entusiasme (val a dir: divinització,
literalment). Elisabet plena de l’Esperit Sant li fa el millor i més sentit
elogi: “Feliç tu que has cregut.
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!”. És una escena adorable com
una transfiguració a parte ante. Ambdues estan belles de la bellesa fruit de l’Esperit Sant i com especifiquem en
el primer tríptic de fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Noteu la similitud
amb l’elogi a la cananea d’avui! Aquest passatge és ben nostre, perquè estem
inclosos dins el Càntic del Magníficat quan ella, Maria, nostra Mare, ens hi fa
reflectit, quan canta: “Des d’ara totes les generacions (i nosaltres en elles)
em diran benaurada! Tota fe quan és autèntica i autentificada com en la de
Maria, la nostra Mare, és transcendent, roman viva, creïble, encomana fe. La
nostra. Definitiu, herència viva de la que gaudim “ara i en la hora de la
nostra mort”.
Encara
en voldria aportar una altra d’escena de fe extraordinària. Estem a la casa de
Betània, els tres germans hostatgen Jesús una vegada més. Maria, resta
embadalida a peus de Jesús i Marta vol que la seva germana l’ajudi el quefer de
fer l’obsequi a tal amic. Jesús la reconvé i li diu que Maria ha escollit allò
més necessari, l’únic i que no li’n traurà. Un elogi a la fe expressada a peus
de Jesús, escoltant-lo, complaguda, serena, admirable! La fe en el mirar, sense
paraules, oint-les!
No
puc deixar de ressaltar el que en un matrimoni que conec, ell davant de les
manifestacions de fe de la seva esposa li deixà aquest elogi literalment igual
al de la cananea: -Dona, i quina fe tan gran que tens! Memorable, memorable.
M’ho comentava embadalit, testimoniant que la fe de l’esposa era tot un
referent per a ell. Em consta de veritat. La fe autèntica s’encomana, i tant!
De ben segur que tu tens entre els teus coneguts i estimats una manifestació tan i tan semblant a aquesta, sense obviar que ve referida a una dona, perquè són les dones les que habitualment són més i millors exemples d’una fe que il·lumina tota la família. Quin goig i quina riquesa tenir a la vora voreta persones: amb una fe tan motivada i motivadora. T’invito a pensar i a subratllar -en la teva “història de la fe”- la fe d’alguna/es persona/es, dones, de les que pots explicitar aquest formós elogi: Dona, quina fe que tens! Jo en tinc més d’una i em són referents cabdals per a la meva fe.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XX de
durant l’any litúrgic, 20 agost 2023 Tàrrega
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada