TOQUEN A
LAUDES.
Somiem
una mica, permeteu-m’ho: És una cosa de meravella sojornar uns dies a l’Hostatgeria
de Montserrat i de bon matí sentir la veu peculiar de les campanes del Monestir,
invitant-te a encetar bellament el nou dia, participant de les Laudes, que és
la pregària matinera. Laudes vol dir Lloances. No puc per menys, cada vegada que
porto aquesta paraula als llavis, em ve de seguida aquell bell enfilall del
GLÒRIA que me l’he convertit en pregària personal: “Us lloem, / us beneïm, / us
adorem, / us glorifiquem, / us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Permeteu-me de dir que la traducció
castellana posa en primer lloc aquesta finalitat que abasta totes les
particularitats d’aquestes paraules que no són ni molt menys sinònims, sinó matisacions
dels fets més profunds que podem posar als llavis i al cor. Totes enfilen el
camí de Déu i omplen el cor de goig...
Si
llegim aquesta narració de Lluc ens sorprendrà l’actitud com de torrentada que
posa en la persona del leprós una volta se sent guarit. Vegem-ho: “Quan s’adonà
que estava bo / tornà enrere / donant glòria a Déu / amb grans crits / es
prosternà als peus de Jesús / amb el front fins a terra / i li donava gràcies”.
¡Quina meravella! ¡I quina coincidència! Precisament aquests dies he recomençat
una relectura íntegra dels documents del concili Vaticà II i acabava de llegir
la Constitució sobre la reforma de la Litúrgia. En el capítol sobre l’Ofici
diví se’ns diu que “Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir
aquell himne que es canta eternament en el cel. Ell mateix s’incardina la
comunitat universal dels homes i se
l’associa en el cant d’aquest himne diví de lloança. L’Església, com a Cos
Místic de Crist, participa en aquest admirable Càntic de lloança a Déu. Ja que
la santificació del dia és la finalitat de l’Ofici diví se’ns invita a posar de
relleu la celebració de les Laudes, com a pregària matinal, i les Vespres com a oració
vespertina, que són els dos pols i han de ser tingudes com a hores principals.
Com que l’Ofici com a oració pública de l’Església és font de pietat i aliment
de l’oració personal demana que en resar-la el seu esperit concordi amb la seva
veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció litúrgica i
bíblica més rica, sobretot dels salms. Com que l’Ofici diví és la veu de tota
l’Església o del Cos Místic que alaba Déu públicament, es recomana que els
laics i tot, resin l’Ofici Diví fins i tot en particular”. Ha sortit així tot a
glop. Cal recordar que el primeríssim manament és lloar Déu per sobre de tot. A
vegades oblidem aquesta obertura vers Déu. Ara diria llooant-lo, beneïnt-lo,
etc... segons dèiem més amunt. Ha estat una progressiva conscienciació que ara
se m’ha afermat més pregonament.
Seria
bo que de tenir oportunitat poguéssim seguir les Laudes a través de ràdio
Estel, on sintonitzen precisament les de Montserrat.
Què
bo que seria que anéssim rescatant el GLÒRIA que cada vegada més el trobo tan
entranyable. Pausadament, sense les precipitacions que solen abundar en la recitació
que pot perdre el sentit de plegària. És com el nostre salm litúrgic que
ens invita a la glorificació (reconeixement de la divinitat del Crist) i és com
un avançament dels càntics en el Regne del Pare.
Si us sembla
podem desgranar punt per punt l’actitud del curat de la lepra. Ja havíem notat abans
que cada expressió de Lluc conté una vibració existencial, no sé com dir-ho:
.- S’adonà que estava bo: Quina sensació
més fonda perquè la lepra tenia manifestacions externes. És com sortir d’un
empresonament corporal. ¡Quina sorpresa que el fa parar per comprovar com li
havien reflorit les carns! Suposo que només aquell que ho ha experimentat ho
pot percebre i admirar-se’n.
.-
Tornar enrere: Ja en aquell moment ja canta el seu himne de regraciament.
De pressa perquè les gràcies són més gràcies quan es donen de seguida, com
deien els clàssics. Statim = al moment.
.-
Donant glòria a Déu: Era aquesta una manera de reconèixer que qui
l’havia curat era en nom de Déu. Certament li dirà Jesús al final que ha estat
la seva fe la que l’ha curat. Jesús ho deia sovint per denotar que era pel
poder de Déu que s’obraven els miracles. Per tant és de pura lògica que
s’expressi així allò que Déu ha obrat en la seva carn visible.
.-
Amb grans crits: Es posen de relleu que de la mateixa manera que els deu
cridaren perquè el Mestre s’apiadés d’ells, ara i amb més vehemència encara
entonava la seva curació, com si cantés tot un himne al taumaturg. Recordem que
els salms dels quals som deutors els que cantem les “gestes”, “les Laudes”,
“les meravelles” dirà Maria, eren cantats. I que tots ells són una meravella i
un goig entonar-los o recitar-los. Sobretot els de les Laudes són plens de
glorificacions. Només cal que reciteu el 94 amb el qual comencem l’Ofici diví:
“Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la Roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants...” I
segueix amb aquesta tonalitat joiosa.
.-
Es prosternà als peus de Jesús: Imaginem-nos a nosaltres mateixos
juntament amb el curat, ¡amb quin delit ens posaríem a peus del Mestre i Metge
de les nostres vides salvades de tantes nafres guarides! El Fill pròdig,
l’ovella rescatada, la dona pecadora, ai quina dolçor. Aquell a qui més se li
ha perdonat és aquell que estima més.
.-
Amb el front fins a terra: Ja intuïu què significa aquesta expressió.
Vol dir adoració. Ai que poc que adorem. De tant fer-lo humà, se’ns escapa que
és Déu. Aquest és el ¡misteri de l’Encarnació! Tornem al salm 94: “Veniu,
prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat;
agenollem-nos davant el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura;
el ramat que Ell mateix guia”.
.-
I li donava gràcies: L’expressió que ens hauria d’acompanyar perquè la
vida, la fe i una espera joiosa marquen els nostres dies, un a un. És el gran
reconeixement dels dons de cada moment. Ja ho diu ben bé l’oració col·lecta:
“Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci
sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. I ho referma Pau en l’aclamació
de l’Al·leluia: “Doneu gràcies en tot. Perquè
això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist”
.-
Era un samarità: Última gran sorpresa. No hi és de més un xic de fina
ironia per part de Jesús. També el Bon Samarità ens alliçonà de que els
titllats d’estrangers resulten ser més “de casa” que nosaltres mateixos. És de
notar aquest retret que vol ser un profund esperó per replantejar-nos coses i
coses, ¿no?
Quantes
coses em queden per dir-me. La amagadíssima i no obstant presentíssima
divinitat de Jesús. Sembla talment que a tants anys de seguiment ara se’m vagi
il·luminant cada vegada amb més clarícia la seva divinitat; potser serà per la
ja allargada persistència en la pregària de les Laudes. ¡Lloat sia!
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre de 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada