LA TRIADA DE LES VIRTUTS TEOLOGALS
He
dubtat com encapçalar aquestes reflexions. Si bé m’atreia la cançó musicada de
sant Teresa de Jesús: “Nada te turbe, nada t’espante; quien a Dios tiene nada
le falta: solo Dios basta”; amb tot,
m’ha vençut la crida que em feien les virtuts teologals, dites així per
la referència directa i immediata a Déu.
Tenim
a l’evangeli el primer -i anava a dir- l’únic i global manament, perquè
de fet ja ho avança tot el passatge de l’evangeli narrat avui, on hi ha una
coincidència entre allò que respon Jesús i la corroboració del mestre de la
Llei. En aquest manament doble hi són i hi caben tots. Diem en català: “Déu,
sobre tot”; i ho podem llegir també com “Déu en l’endins de tot. Déu és l’alfa
i l’omega, el principi i la fi de tot. El manament comença en un “estima” que pressuposa que per estimar
cal conèixer primer. I el coneixem precisament per la fe que ens dona l’accés a
Ell. Conèixer que suposa un anar creixent a través del tracte, del confiar, del
tenir-lo present en tot moment i en totes les eventualitats de la nostra vida.
El coneixement ens pervé a través de Jesús, com ho llegim en l’evangeli,
sobretot el de Joan, ja des del començament en el pròleg on l’evangelista diu:
“A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del
Pare, és qui l’ha revelat”. També diu Jesús: “Aquesta és la voluntat del
meu Pare: Que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna”.
Les
virtuts teologals són interdependents; no podem tenir-ne una sense tenir les
altres. La finalitat de totes elles és el Déu de Jesucrist que és Pare a qui el
creixent coneixement d’Ell ens portarà a estimar-lo amb totes les dimensions de
la nostra vida. La fe –per primer- ens vincula amb Déu a qui anem descobrint progressivament
la seva existència i la seva grandesa omnímode i la seva relació viva amb
cadascú de nosaltres. Ell ens és el Creador, som seus i ens sentim estimats com
a fills i reconeixem que la vida que ens ha donat té per principi, decurs i
finalitat la possessió seva com a plenitud del viure. “El just viurà per la fe”
(Rm 1, 17).
“La
fe sense les obres és morta” (Jaume 2, 26). Privada de l’esperança i de l’amor,
la fe no uneix plenament amb el Crist i no en fa un membre viu i actiu del seu
Cos que és l’Església. La fe viva “actua per la Caritat” (Ga 5,6).
“La
virtut de l’esperança respon a l’aspiració de la felicitat posada per Déu en el
cor de l’home; assumeix les aspiracions que inspiren les activitats del homes;
les purifica per ordenar-les al Regne del cel; protegeix del descoratjament;
sosté en tot desemparament; eixampla el cor amb l’espera de la felicitat
eterna. L’impuls de l’esperança preserva de l’egoisme i condueix a la
benaurança de la caritat”. (Cat. de l’Església n.1818). La virtut de
l’esperança ha estat lligada a les utopies que s’han presentat en diverses
ocasions i moments històrics: Ernst Bloch en el seu Principi Esperança;
També Garaudy en el seu Projecte
esperança. Recordem el “I am a dream També ha estat poetitzat per Péguy en el
“Portic de la segona virtut”, on ens la presenta com a “la petita esperança” que
camina solta juganera entre les seves germanes: la Fe que és Esposa i la
caritat que és Mare. Una preciositat remarcable!
La
caritat és la virtut teologal amb que estimem Déu per Ell mateix sobre totes
les coses, i el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per l’amor de Déu.
Jesús fa de la caritat el manament nou.
Estimant els seus “fins a l’extrem”, manifesta l’amor que ha rebut del Pare.
Estimant-se uns als altres, els deixebles imiten l’amor que també reben de
Jesús. Per això Jesús diu: “Com m’ha estimat el Pare, així us he estimat jo;
persevereu en el meu amor (Jn 15, 9), Diu també; “Aquest és el meu manament:
que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15, 12) Fruit
de l’Esperit i plenitud de la llei, la caritat guarda els manaments de Déu i del seu Crist: “Persevereu en el meu amor,
Si guardeu els meus manaments, jo estic en vosaltres.
El
Crist va morir per amor nostre. El Senyor ens demana que estimem com Ell fins i
tot els nostres enemics, que ens fem proïsmes dels més allunyats, que estimem
els més “petits” i els pobres com a Ell mateix.
Sant
Pau ens ha deixat un quadre incomparable de la caritat: la caritat és pacient,
és bondadosa, la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no
és insolent, no cerca el propi interès,
no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que
s’alegra amb la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho
suporta. (ICor 13, 4-7).
Si
no tingués caritat, afegeix Pau, jo no seria res. La caritat és superior a
totes les virtuts. “L‘exercici de totes
les virtuts és animat i inspirat per la caritat que és el “vincle de la
perfecció”. És la que les con-forma totes, les articula, les ordena entre
elles, és la font i el terme de la manera cristiana de practicar-les. La
caritat assegura i purifica la nostra capacitat humana d’estimar L’eleva a la
perfecció sobrenatural de l’amor diví.
La
pràctica de la vida moral animada per la caritat dona al cristià la llibertat
espiritual dels fills de Déu. El cristià ja no es troba davant de Déu com un
esclau, amb por servil, ni com el mercenari que espera la paga, sinó com el
fill que correspon a l’amor “d’aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4, 19).
La
caritat té com a fruits el goig , la
pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és
benvolent, desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és
amistat i comunió. “El coronament de totes les nostres obres és l’amor. En Ell
hi ha el nostre fi i felicitat plena. Per aconseguir-lo correm, cap a Ell anem,
i un cop hi arribem, en Ell reposarem” (sant Agustí).
Davant de l’anorreament que ben segur que ens aclapararà per sentir-nos ben poca cosa davant de les excelsituds que suposa estimar Déu i el proïsme. ens serà de consol i estímul anar al capítol 15 de l’evangeli de Joan on llegim “Estigueu en mi i jo en vosaltres. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Vosaltres sou els meus amics”
Josep Mª Balcells
Setmana XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada