CONFONDRE PREU PER VALOR
Seguint
la petja del que va escriure el papa Francesc, invitant-nos a viure la
santedat, no tant l’homologada pels
“dicasteris vaticans per a la canonització dels presumptes sants”, anem a posar
en relleu el Document “Gaudete et Exultate (Alegreu-vos i celebreu-ho). Anem al
número 144 que comença així: “Recordem com Jesús invitava els seus deixebles a
prestar atenció als detalls: entre
els que cita, hi ha “El petit detall de la viuda que oferí les dues monedetes”.
Si
anem ara a l’evangeli d’avui el “fet” encara queda més realçat i ponderat -com
sempre- pel context de l’escena. Ens presenta Jesús atent al que
s’esdevé davant dels seus ulls, bon observador. Veu com la gent anava tirant la
seva almoina a la bústia del tresor del Temple. Nota en contrast entre uns i
altres. Bo i ser laudatori per als rics que hi tiraven molt, es meravella per
l’actitud púdica i discreta de la bona viuda (!) pobra (!) que en tirar allò
que ho necessitava per viure, dona just el que tenia. Per lloar l’actitud
d’ella, dirigint-se als seus deixebles emfatitza -com ho sol fer en ocasions
que s’ho valen i requereixen- diu la frase que posa en valor el que dirà: “En
veritat us ho dic”. Queda així subratllada la frase encomiàstica: “Uns
donen del que els sobra; ella ho dona del que té la necessitat més evident”.
Endemés, queda ben reblada en el que el papa diu a continuació en el número
següent: “La Comunitat que preserva els petits detalls de l’amor*
en què els membres es cuiden els uns als altres i constitueixen un espai obert
i evangelitzador, és lloc de la presència del Ressuscitat que la va santificant segons el projecte del
Senyor”. (*Aquí el text hi posa una nota a peu de pàgina que no vull ometre; i
ja en veureu de seguida el motiu. Diu: “Especialment recordo les tres paraules
clau “si us plau, gràcies, perdó”,
perquè les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten
l’amor dia rere dia”. (Les ha citat vegades de vegades! Em sembla que venen del
seu avi!).
Anem-hi
més a fons: les viudes al temps de Jesús eren pobres més que de solemnitat. En
perdre el marit quedaven pràcticament sense recursos i gairebé patien per la
mera i simple subsistència. Socialment eren les “descartades” que en diríem
avui. Era pobra i viuda dues xacres aleshores i encara avui dia... Ho sabem
tots de com van les coses en les societats discriminadament benestant. Ai, Déu!
i més desprès de la pandèmia! Nosaltres ens mirem les coses sense la deguda
atenció social! Anem, “sisplau, perdó!” a Càritas, atansem-nos a la
Parròquia de santa Anna de Barcelona, pregunteu-ho a la Viqui o a Mn. Peio o
Morlans i sabreu què és quedar a la intempèrie i haver baixat els penúltims
graons de les pobreses, que en són moltes, a la vegada –hi insisteix el papa- :
no és la manca d’aliments, sinó la degradació social en la què un va baixant i
es queda sol, desemparat i perduda la mínima estima pròpia...
No
passeu per alt l’aclamació abans de l’evangeli. Acostumo a recalcar que
el verset dona una explicació pràctica i sintètica de com hem de llegir
fructuosament el relat evangèlic que proclamarem de seguida. Diu (en veritat us
ho dic! i m’ho dic també jo a mi mateix). Ai el començament truncat de
l’evangeli d’avui per mor de ressaltar més la lliçó de la benvolguda pobra
viuda, viuda pobra!): “Feliços els pobres
en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Al·leluia!
La
invitació que suara ens hem fet ens porta com de la mà a entrar en unes
discretes remarques sobre l’esperit de pobresa. Encomanem-nos a sant
Francesc i si som més ardits del que solem, agafem el document del papa
Francesc “Fratelli Tutti”. I que no ens tremolin les mans, perquè la cosa va més
enllà de tirar més o menys a les requestes de “fer caritat” de les
institucions ad hoc, sinó de fer un rafting sobre no la pobresa, que de ben
segur que no és el nostre cas, sinó de donar color i forma a aquest “esperit
de pobresa”. Uf, ja ens han ben pescat! Atordits com estem per la lectura del
primer capítol de Fratelli Tutti on el papa parla de “Les ombres d’un món
tancat”. Se’ns n’ha anat la llum! Les finestres s’han tancat i nosaltres som
dins. On és la pobresa, ai, Déu meu? Que sant Francesc ens valgui, perquè no
ens hi veiem. Ni ensopegant amb “Un estrany en el camí” que és el segon capítol,
on Francesc fa una glosa de la paràbola de “El bon Samarità” que la trobem en
seqüències del Open Arms que ara l’estan engrandint per la poca-vergonya
nostra: la crisi climàtica comporta les crisis econòmiques, socials, personals.
Els ofegats a la Mediterrània tenen noms i cognoms, encara que, si arriben a
fer port i franquícia, els tindrem com per “sense papers”. Tirem endavant i
arrisquem-nos a entrar en el bosc espès en el tercer capítol (avís per a
incauts, abans d’entrar-hi!. Ja m’ho sabreu dir!): “Pensar i gestar un món
obert” Allí hi primeja de bon principi el “somni de l’amor”. Somni, sí, i ho
diu el mateix papa, conscient que proposa “anades més enllà”. Llegeixo: “En canvi...
(ben significatiu aquest passar pàgina!), “l’amor que és autèntic, que ajuda
créixer, i les formes més nobles de l’amistat, resideixen en cors que es deixen
completar. La parella i l’amic són per a obrir el cor en cercles per
a fer-nos capaços de sortir de nosaltres
mateixos fins a acollir tothom. Els grups tancats i les parelles
autoreferencials, que es constitueixen en un “nosaltres” contra tothom, solen
ser formes idealitzades d’egoisme i de mera autopreservació”.
“L’altura
espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor que és el criteri
per la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una persona
humana”. “Vull destacar la solidaritat, que com a virtut moral i actitud
social, fruit de la conversió personal exigeix el compromís de tots aquells que
tenen responsabilitats educatives i
formatives. “Els últims en general practiquen aquesta solidaritat tan especial
que existeix entre els qui sofreixen, entre el pobres, i que la nostra
civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar.
I ara agafem-nos bé que ens podríem marejar!
Núm.118: “Reproposar la funció
social de la propietat”: “El dret a la propietat privada només pot ser
considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la
destinació universal dels béns creats i això té conseqüències molt concretes
que s’han de reflectir en el funcionament de la societat” (Pau VI). Dit en
poques paraules: On rau la diferència entre el necessari i el superflu”? La
solució demà. Cal llegir atentament i amb compromís des del 118 al 127 . Cal
detenir-nos-hi perquè potser no ho havíem sentit mai!
POST SCRIPTUM (= després d’haver escrit)
No
me n’he pogut estar. Em semblava haver-vos fet un tort no acabant el que us
quedava per dir, quedant-me en uns punts suspensius...
Així,
doncs, he aixecat el full de demà del calendari i passo a dir-vos els misteris
dels pas dels fulls dels còmics que completen el que es va deixar per dir, pel
petit o gran “suspens” de la narració.
No
res menys que el que s’explicita en els següents números que us indicava més
amunt.
Recordeu
que anem a dilucidar en què consisteix la primera benaurança de Mateu; “Feliços
els pobres en l’esperit”, tot i que en versió de Lluc la cosa és més crua. Ha
dit net i sec: “feliços els pobres” sense atenuants, si és que els poden comportar
allò de “els pobres en l’esperit”.
Anem
al punt 118. Re-proposar. Mireu que hi ha un prefix estrany: re.
Vol dir que no n’hi hagué prou de proposar-ho temps enllà. Sabeu, per
què? Doncs, perquè la proposta inicial es va perdre en l’oblit dels temps
llunyans. Com que ni hi volíem entrar perquè “picava” de valent. Millor, doncs:
apa, oblit i santes pasqües! Els afectava de ple a tots en temps proverbials de
pobresa, i ara també per les implicacions socials i personals: les desigualtats
que van creixent ominosament...
Al
número 119 es diu explícitament que als “inicis” cristians, en expressió dels Sants Pares, es partia a les
clares de la destinació comuna dels béns creats. Diu el papa a continuació
“Això duia a pensar que si algú no té el suficient per a viure amb dignitat és
degut al fet que un altre se li està quedant”. I sant Joan Crisòstom ho dirà
d’una forma més aguda i possiblement mes feridora: “No compartir amb els pobres
els propis béns és robar-los (sic) i prendre’ls la vida” (sic, sic). Acabeu, si
podeu: “Quan donem als pobres les coses in-dispensables no els donem les
nostres coses, sinó que els re-tornem el que és seu”.(Gregori el Gran).
I
per si fos poc, llegiu el n.120 i Joan Pau II diu amb contundència que “la
tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la
propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de
propietat privada. També Pau VI re-prèn i re-proposa la funció social de
tota propietat essent el criteri d’entendre la pobresa i per tant el seu més
genuí esperit de pobresa. Cert que afecta als governs, però els fonaments en la
mateixa persona, digna d’aquest honorable apel·latiu.
Els
altres números deixaten les conseqüències a nivell social i governamental. Bona
revinclada ara atenent al COP 26 a Glasgow. No hi haurà solució a la crisi
climàtica i a totes les crisis que se’n deriven, si no cobrim els abismes produïts
en països que han sofert les rapinyes de totes les colonitzacions, ara els hem
d’ajudar amb “diners” perquè no facin com els depredadors governs i gent del
Forbes. Al 127 tenim la nova lògica
social. De la nova lògica personal aneu als números finals.
Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre del 2021, Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada