TENIR O ÉSSER
El
tema de l’evangeli d’avui, és a dir l’enfocament respecte de les riqueses és definitori. Ja Mateu -tractat
breument però intensament- ens diu, i és ressaltant, doncs forma part del Sermó
de la Muntanya, que abasta tres capítols que concentren la saviesa de
l’evangeli: “Ningú no pot servir dos Senyors, perquè si estima l’un, avorrirà
l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà cas de l’altre. No podeu servir Déu i
el Diner”. Ho poso en majúscula perquè feia al·lusió a un ídol que el
personificava: Mammon (paraula aramea que representa el dimoni de l’avarícia).
Ja
es veu que es tracta d’un tema capital i que pot ser “la pedra d’ensopec” que
vaticinava el vell Simeó als albors del messianisme en la persona i missatge de
l’infant Jesús. La conclusió que salta a la vista és que l’un el veiem
cada dia, i -avui més que ahir- el cobegem, hi aspirem; i l’altre ens és
evanescent, boirós i no tenim una imatge viva que ens faci l’ullet, que ens
atregui, Per això hi posem el cor i deixem que ens narcotitzi. No hi ha res més
“vescós”=apelagós que el Diner que assimilem a l’Ego, a la Llibertat i al Plaer...
I Déu, on és? Hi és; hi ha misteri a esbrinar.
L’evangeli-evangeli,
vull dir el de veritat, té a veure i molt profundament amb el tema de la
riquesa, dels béns, possessions, coses, “tenir”. Això ja ho va estudiar el vell
amic, Fromm, a qui coneixem ja per l’”Art d’Estimar”. Em refereixo al llibre “Tenir o ser”, on es planteja si la
cultura occidental és cristiana o no. Això s’ho preguntava ja a mitjans dels
“70”, gairebé premonitòriament. No us vull “anorrear” citant i més citant, però
aquesta no me la vull estalviar: “Ètica i psicoanàlisi” on planteja l’Ètica
Humanista”. Prou de citacions, a no ser que trobem inexcusable portar a primer
pla de les nostres consideracions un Document recent del papa Francesc Fratelli Tutti, que suposa una
admonició de les més sentides, ell que hagut de desfer una acusació de
“pauperista”, per haver centrat com un lema del seu pontificat: “Pobres i al
servei dels pobres”. Se li feia aquesta pregunta no fa gaire: “Santedat, el
capitalisme tal i com l’estem vivint en els últims decennis, ¿és, segons la
seva opinió, un sistema d’alguna manera irreversible? –No sabria com respondre
a aquesta pregunta. Reconec que la globalització ha ajudat a moltes persones a
aixecar-se de la pobresa, però ha condemnat a moltes altres a morir de fam. És
veritat que, en termes absoluts, ha crescut la riquesa mundial, però han
augmentat també les desigualtats i han sorgit noves pobreses. El que jo
noto és que aquest sistema es manté a base de la cultura del “descartament”. Hi
ha una política, una sociologia, i també una actitud de “descartar”. Quan en el
centre del sistema ja no és l’home, sinó el Diner, quan el diner s’ha convertit
en un ídol, els homes i les dones queden reduïts a simples instruments d’un
sistema social i econòmic caracteritzat, més i tot, dominat per pregons
desequilibris. I, així, descarta tot el que no serveix a aquesta lògica. Nens,
ancians i ara em colpeix també tants i tants de joves que ni estudien ni
treballen”. Parem, per favor! No considerem aquest “ordre de coses” com a
irreversibles, no ens hi resignem. Hem de construir una societat i una economia
al centre de les quals hi posem l’home, el seu bé, i no el diner”.
Anem
a l’evangeli d’avui. Abans prenem l’aclamació que el presideix i li confereix el
sentit i abast: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és
per a ells”. No ens escapolim, sisplau. Llegim-lo personalitzant-lo. El jove
som cadascú de nosaltres. Més enllà d’un potser somort compliment del decàleg,
¿tenim ganes de veritat d’anar una mica més enllà? Noteu i és
entranyablement emotiu que li digui abans de tot: “Jesús se’l mirà amb afecte”.
És com una invitació a respondre-li d’acord amb aquesta dilecció manifesta;
“Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i
tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Contrariat,
se’n va anar tot trist”. Parem una mica abans de seguir la narració. Què em
demana a mi? Que no som ni de bon tros tan rics que ens faci paüra, reconsiderar
el nostre capteniment amb les coses que ens lliguen al “tenir” i que per tant
ens impedeixen de “ser!” Mireu que en entrar en aquest evangeli no ens pensem
que no va amb nosaltres. Error, cras error. Tothom si ha d’enfrontar a partir
del que li passa al fons del cor. Estem “engolits” pel posseir. Seriem capaços
de primer moderar les pertinences i tenir presents els pobres? Què fem amb els
reclams dels mitjans de comunicació: quin grau de consumisme “gastem”? Sé
prescindir de petites coses ben a l’abast meu? Què en faig del temps? Quanta
tirallonga de whats-Apps administro? Com regalo presència, paraula a l’altre.
Com paro de quan en quan per reflexionar o bé per relaxar-me? A quina velocitat
va el meu fantasiejar? Entre Déu per un
cantó i Mammon per l’altre hi ha un camí que hem de recórrer cap a una banda o
bé cap a l’altra. No es fa per desafecció solament, sinó per afecció, per
estima. El que ens mou –no ho oblidem mai- és l’amor. A Fratelli Tutti hi ha un
capítol que a primera vista és enigmàtic i es titula “Un estrany en el camí”. I,
entrant-hi, ens trobem en el desllorigador per poder estimar Déu: Ens trobem
amb la fulgurant e-van-gé-li-ca! paràbola del Bon Samarità. Aquí hem de posar
el cor. N’hi ha tants i tants de ferits a peu de camí. I reblant el clau de l’amistat social que en diu Francesc,
recorda que en un altre indret de l’evangeli hi ha la identificació del mateix
Jesús en l’altre, en tot altre: “Era foraster i em vau acollir”. Acaba la
paràbola del Bon Samarità amb un “Ves, i tu fes igual”.
Cap les acaballes del document que cita la trobada del papa amb el gran imam Ahmad Al-Tayyeb a Abu Dhabi el febrer del 2019 hi llegim: “Cal reconèixer que “entre les causes més importants de la crisi del món modern hi ha una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialismes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents”. Després descabdella el que en diu La identitat cristiana. Els cristians no podem amagar que “si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la font en el fet de saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en el treball, en la política, en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home o dona. Per a nosaltres la deu de la dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVIII de durant l’any, 10 d’octubre de 2021 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada