PARLEM DE FIDELITAT
Avui, encetar aquest tema és condemnar-nos gairebé al menyspreu. Sembla talment, la fidelitat, que estigui en contrast amb la sobreestimació, àdhuc l’exasperació en què s’acostuma a viure avui la “llibertat”(!) personal. Tota mena de llibertats-colors de la paleta de pintor, colors diversos per fer-ne les barreges que un vol: llibertat d’expressió, de manifestació, de pensament, àdhuc d’acció, això sempre que no actuï frontalment contra la lesió d’altri. És bona cosa pensar que el que jo postulo per a mi, també l’altre està en igualtat d’expectatives.
Saber conviure ens porta a saber de-limitar àmbits i capteniments. No tot és possible, si no volem tornar a la jungla. Sortits de la jungla hem d’anar a reciclar-nos en l’escola de la vida o en la vida de l’escola, que en una i/o l’altra ens donaran a entenent que a la vida hi ha drets i deures i que no puc esgrimir un dret sense tenir en compte que tot dret comporta no tan sols un deure envers els altres, sinó un deure envers mi mateix! De no fortificar aquesta constatació integral envers el viure i el conviure, no defugirem de tornar a la jungla des d’on es pressuposava que n’havíem eixit.
Fidelitat
és donar la paraula i mantenir-la en el teixir del viure, per damunt de
les peripècies que ens porta el dia a dia. Fidelitat és estar a les verdes i a
les madures. La fidelitat es valida i verifica a través de –sobretot- dues
coordenades essencials: la maduració
i la continuïtat, o com es diu avui dia, la sostenibilitat.
La fidelitat és una actitud vital que si no l’aprofundim, si no comporta una dedicació a fer-la créixer i que vagi omplint els replecs del cor; si no vaig afegint motivacions i creativitat; si no miro sols la fermesa meva, sinó la consideració de i envers l’altre, no durarà en un ambient més aviat contrari, en el context en el què vivim. Que fàcilment ens desdim dels compromisos presos. Fidelitat, a més a més, és prendre a càrrec la o les persones vers les quals he emès un com-promís, vers els quals he fet pacte de creixement mutu.
No hi ha tampoc fidelitat si la continuïtat del pacte o compromís no va creixent. O creix o decreix. No hi ha terme mig. Les dues coordenades -que dèiem- s’imbriquen totalment. No es dona una sense l’altra.
Fide-litat té com arrel la “fe”, que engloba la confiança en un mateix i en l’altre. No és una acceptació “genèrica” sinó vital, havent precisat i afermat els motius concrets en què s’estintola la confiança. Anant a fons i prenent peu del que significa la fe (en l’evangeli) diria -sense dubtar gens ni mica- que no hi ha fe, si no hi ha un amor explícit vers la persona a la qual vull i em comprometo a ser fidel. La fe pressuposa una delicadesa i un respecte que fa que tingui per a la persona, salvant tota mena de contingències, per mantenir incòlumes l’afecte promès. Afecte que serà l’humus d’una barreja de paciència, de perdó, àdhuc d’admiració que seran el substrat vital per avançar en tot i per tot... Mireu que Déu es presenta en els salms com a “amor fidel”. Ens serà estímul per poder-ho aplicar al dia a dia, recolzats en la imatge de Déu envers nosaltres. No donem; rebem més aviat. Així passarà també en l’experiència d’amor fidel amb la persona a qui dono “amor fidel” Si dones fe i amor reps fe i amor.
Cada
dia dones assentiment, esperant que la muntanya russa a què ens sotmet la vida,
esperant que es puguin neutralitzat les batzegades, L’ estar un amunt mentre
l’altre està avall. Hi juga molt la perspicàcia i l’empatia. Som sotmesos a cops
de pèndol i hem d’aprendre a saber-nos compensar. Avui tu, després jo mateix.
La fidelitat es vesteix d’esperança. D’anar endavant experimentant que tots dos
o més compromissoris som febles. Sobretot pensant en persones concretes ens
ajudarà a mantenir-nos fidels el fet de fer (treballar) en conjunt. Diem
“plegats” en un sentit que a vegades se’ns escapa. Treballant-me a mi treballo
l’altre i viceversa.
La fidelitat creix petit a petit, i també
decreix igualment. Cal ser previsors i preventius. Ja ens n’adonem quan
afluixem... Hauríem d’estar ben alerta a les petites alarmes que es van fent
grans... i que poden arruïnar la fidelitat de i en l’amor. Cal ser lúcids i
preveure quan i com es pot malmetre un amor que s’ha anat treballant temps i
temps. El “canvi” normalment és una temptació massa fàcil per exposar l’amor
fidel. Qui no ha sabut ser fidel “en allò poc o en allò molt” (de l’evangeli) no reeixirà en altres “provatures”.
Avui el fet es dona amb massa freqüència i això porta a desenllaços que són de
lamentar. Podríem parlar de “divorcis”
genèricament. Canviar atempta en principi a la validesa del compromís, sigui en
política, socialment, vivencialment, socialment. Tinc una creença, tinc un
compromís laboral, d’amistat o bé de qualsevol determinació: no em puc desdir
sense més ni més. Això argüiria una lleugeresa inadmissible, en qüestions
importants en una persona adulta i sensata. El “canvi” ha de ser pres amb una
reflexió i decantament del què significa el primer compromís. Si no hi va haver
aquesta sensatesa en el primer compromís, no cal que parlem en absolut de
fidelitat i aleshores el primer que puc pensar és que el canvi no vindrà a
resoldre la meva realitat existencial. Jo admeto un canvi de compromís, si la
sensatesa primera s’ha de capgirar amb una sensatesa encara més gran, això si
m’he equivocat en coses que jo considero de primera “instància”, determinants.
Això pot esdevenir-se poques vegades a la vida d’adult, a menys que un no sigui
un immadur i que no té consciència de la pròpia immaduresa. Amb el canvi
traginarà la pròpia immaduresa. Això portarà el caos vivencial. No vull incidir
en l’imperi degradat del “m’agrada”. Com més el “m’agrada” faci servir, més
degradat serà l’impromptu. Us deixo a vosaltres qualificar la vida llastada que
això suposa...
Anem
a entrar de puntetes sobre l’evangeli d’avui llegit amb les ulleres del
“moment”. Decebut i decebut quan el problema me’l plantejo d’una forma
genèrica, que pot afectar a tota la gamma de relacions socials, sense excloure
la política, la religió, les idees que un pot tenir o pensar que un les té.
Avui hi ha un des-apuntament pandèmic. Podem passar d’uns “arravataments” per
persones, situacions, idees, àdhuc “objectes” (em fa mal haver posat aquesta
desqualificada noció d’objectes dins de la qualificació de l’important). No ho
acabo d’entendre ni gens ni mica. Salvant la qualificació de les persones que
em mereixen un gran respecte més enllà de les seves preferències en la
valoració que en fan en elles mateixes. Admetre que m’he equivocat tan sovint, això
voleu dir que no argüeix una manca de sensatesa i de compromís de per vida, això
si no hi ha arguments molt sòlids en contra. Estic perplex, us ho dic de
veritat. Aquest món que no s’aguanta per la fermesa de les coses (digui’s
valors, digui’s compromisos), això no és món... Hem de morir amb la convicció
de dos o tres valors, fes, amors. No en fan falta més, però no menys! On és la
reflexió en les coses que considerem essencials? Tant poc estrenyen els lligams
de les coses primordials? Voldria parlar amb humilitat i contenció. No m’hi
trobo en aquest món desajustat i em previnc per a no caure en disbarats
existencials. Les requisitòries que aquests dies es fan més estridents sobre la
crisi climàtica, no són un exponent del que passa en els climes interiors? Sabem? O creiem que sabem! Em direu que què poc
hi podem fer en les derrotes sobre el clima. No és veritat. Sempre hi ha la
part congruent que ens toca i afecta. Què me’n dieu d’aquests matrimonis que
duren el que duren... Ai, pobrets d’ells! Cercant la felicitat que no han
aconseguit en un “primer intent”, creieu que l’obtindran en un segon, sinó en
un tercer? Parlo pel què diuen les estadístiques, no dels casos particulars. D’alguns
-un a un- podem fer-ne un cas excepcional, però els tants percentuals fan
pensar, i tant... “Qui està dempeus, que no caigui”, diu Pau. Començava parlant
de l’exacerbació del sentit de la llibertat i acabo dient-me cautament que no
hi ha llibertat si no està educada, primmirada, oberta a unes normes pròpies,
autoexigides. Déu hi faci més que nosaltres i que ens beneeixi ben bé a tots.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVII de durant l’any, 4 de desembre de 2021, Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada