EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS
Parteixo
d’una sessió civil i pública promoguda per la Conselleria sobre els afers
interreligiosos de l’Ajuntament de Sabadell en què es van honorar totes les
persones que havien mort durant la pandèmia a conseqüència del Covit, de totes
les comunitats i agrupacions de tot signe religiós participat per totes les
denominacions, àdhuc les no precisament com a tals. No s’exclogué ningú. Fou
una vetllada molt concorreguda i seguida amb afecte i respecte. Les màximes
autoritats hi participaren i honoraren la vetllada. La consonància entre els dos
fets narrats, bé a la primera lectura (Josué) i a l’evangeli d’avui (Joan)
sobre la intolerància, i més veient “en l’altre” més un enemic o “un que
no és dels nostres” que no pas un concurrent com els tenen positivament tant
Jesús com Moisès, em planteja un tema de màxima actualitat donada la
complexitat i el pluralisme en què avui hem de viure, millor, conviure.
En
el fons perviu un maniqueisme que porta a contrastar idees, estils de vida, i
polaritzacions entre esquerra i dreta, entre bo i dolent, entre blanc i negre.
La defensa aferrissada entre la propia posició, parer, costum fa que la vida
sigui més un camp dialèctic, del sí i el no, sense tenir en compte l’ampli
marge de l’entremig. Venim de postures ratllant en la ideologia que
afecta sovint en els absolutismes en política (noti’s l’increment de les
ultradretes), en religió (jo tinc la veritat, l’única vertadera i les falses,
la dels altres), en moral (mànigues de diversa mida!). És una relíquia dels
temps “autoritaris” que avui els hauríem de tenir per obsolets... Quan una
persona “madura” s’adona de que en la vida neix i floreix la ponderació i ha de
comportar en idees i actuacions un cert relativisme que permet fer
acurades distincions, evitant els radicalismes d’altres temps. Això no comporta,
de cap de les maneres, propiciar un difús indiferentisme o enroquisme, tampoc
el sectarisme o el “guetisme”. La tolerància s’ha de conjugar amb els “altres”,
i també amb un mateix: “mai som del tot el que som”. Ser persona d’idees no
s’oposa a escatir-les i a veure’n els matisos. Entre el jo i el tu encastellats
hi ha d’haver ponts llevadissos i portes franquejables.
Si
donem una mirada amable als plantejaments del Concili Vaticà II veurem com Joan
XXIII deia: “Hi ha més coses en què concordem que no en les que dissentim”.
També d’ell és la idea de que el Concili no ha de condemnar ningú i que el to
havia de ser pastoral, que vol dir pràctic i adherit a la vida. Pau VI
va consagrar l’actitud de diàleg com la porta a tota interlocució. Joan
Pau II va demanar perdó pels pecats comesos per l’Església al llarg de la seva
història i el papa Francesc s’ha mostrat contundent amb tolerància zero per
fets de pederàstia provats, obert, amigable amb tothom. La “Constitució sobre
l’Església” ens la mostra santa i pecadora a la vegada. “L’Església que comprèn
en el seu propi si els pecadors, santa, doncs i alhora necessitada sempre de
purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació (n.8).
Voldria
aportar, perquè la crec mig desconeguda, la Declaració
sobre l’actitud de l’Església envers les religions no cristianes. Més
conegut és el Decret sobre l’ecumenisme
que engloba les denominacions cristianes que té ja més ampli recorregut i ja
està establert a instàncies eclesials, diocesanes i locals. De la Declaració
n’extracto uns paràgrafs: “Avui dia que la humanitat s’unifica cada cop més
estretament i es multipliquen els lligams entre els diferents pobles,
l’Església considera amb més atenció quina és la seva actitud envers les
religions no cristianes. Portada per la seva missió de treballar per la unitat
i l’amor entre els homes i fins i tot entre les nacions, l’Església té en
compte abans de tot en aquesta Declaració
les realitats que són comunes a tots els homes i els faciliten de conviure
plegats. Els homes esperen de les diverses religions una resposta als difícils
enigmes de l’existència humana, enigmes que, com en altres temps, sotraguegen
fortament els cors dels homes: què és l’home, quin és el sentit i el fi de la
nostra vida, què és el bé i què és el pecat, quin origen té el dolor i quin fi,
quin és el camí per a arribar a la veritable felicitat, què són la mort, el
judici i la retribució després de la mort, finalment en què consisteix aquell
darrer i inefable misteri que abraça la nostra existència, “d’on venim i on
anem”. L’Església no rebutja res d’allò que és vertader i sant en aquestes
religions. Es mira amb sincer interès aquells capteniments i estils de vida,
aquelles normes i doctrines que, tot i discrepar ben sovint d’aquelles altres
que ella sosté i proposa, no poques vegades porten tanmateix un raig d’aquella
Veritat que il·lumina tots els homes. L’Església exhorta els seus fills perquè
amb prudència i amor , conversant o col·laborant amb els seguidors de les
altres religions i donant testimoniatge de la fe i de la vida cristiana,
reconeguin, conservin i promoguin
aquells béns espirituals i morals, com també aquells valors socio-culturals que
es troben en ells. No podem invocar Déu, Pare de tots, si refusem de
captenir-nos fraternalment amb alguns homes,
creats també a imatge de Déu. Cau, doncs, per la base tota teoria o pràctica que posa una diferenciació entre
home i home o entre raça i raça pel que fa a la dignitat humana i als drets que
se’n deriven. I així l’Església reprova
com a contrària a la ment del Crist qualsevol discriminació o vexació
dels homes que es faci per raó de la raça o del color, de la condició o de la
religió”. Això és del 1965. Avui aniríem molt més enllà per mor de la creixent
complexitat dels temps i perquè la globalització ha permeabilitzat persones,
pobles, maneres de viure que la immigració forçada, funesta i descordada sovint,
fa que el món sigui un melting pot...
Certament
que Jesús és el nostre referent i en Ell
recolza la nostra fe, però és de discrets que de Déu i de Jesús en tenim
visions aproximades i creixents i que mai podem dir que gaudim de la veritat
plena. Això seria disminuir el que són Déu i el mateix Jesucrist. Mentre no
arribi el desvetllament total, el coneixement cara a cara, anirem “consagrats en
la veritat” com diu Joan, intentant anar a més i millor en el coneixement i en
l’amor de Déu i de Jesucrist. Això no és relativisme sinó immaduresa i
creixença permanent. Vistes les coses així podem congraciar-nos en tants
aspectes més o menys concordants amb altres religions i filosofies humanistes.
La fe és certesa direccional. Estem en el bon camí, però amb visions i
vivències relatives.
Voldria
citar dues obres en les quals hem fet una gustosa experiència dialogal. Ens han
obert la visió i el cor. Són: “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada i
sobretot “Amb Déu o sense” Carteig entre Torralba i Villatoro. Preciós.
Recomanable
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVI de durant l’any, 26 de setembre de 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada