SHEMÀ, ISRAEL, ESCOLTA, ISRAEL...
Així
comença la pregària matutina i vespertina dels
jueus. Aquesta mateixa expressió la va utilitzar el mateix Jesús. Vegi’s
(Mc 12, 19-23). Jesús com a bon jueu que
era l’havia après dels llavis dels seus pares, Maria i Josep; i la resava
diàriament. És significatiu, a aquest respecte, que el Mestre a requeriment de
dir quin és el primer de tots els manaments, digués: “El primer és: “Escolta,
Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és únic. Estima el Senyor, el
teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la
força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap
manament més gran que aquest”. Expressió treta del Deuteronomi i que els
profetes feren seva i que posaven com a introducció de les seves requisitòries,
bo i fent parar atenció i per posar èmfasi en el missatge, no seu, sinó
de Déu. No era tan sols sentir –oïdes promptes- sinó estar atents a fons.
Diríem escoltar amb el cor, perquè serà la veu mateixa de Déu la que se’ls
obrirà. No podran fer el desentès. Sentir sense con-sentir era un menyspreu a
l’interlocutor. Cal que la Paraula remogui les entranyes. La paremiologia sobre
l’atenció o desatenció te una llista llarga, llarga. Joan Baptista es presenta
com el pregoner que preludia la vinguda de la que es definirà com a Paraula.
Joan al seu evangeli distingeix entre la Veu i la Paraula. No és el mateix. Dita
similar a l’emfàtic “En veritat, en veritat us dic...O també: Amén, amén.
Jesús
es defineix com la Paraula que sembrada esberla la duresa del cor i que insta a
escoltar en el sentit més ple de la Paraula. Ressò de la paràbola del
sembrador. Abans de la sembra cal obrir el cor de la terra i enfonsar les
relles a fi d’amorosir i esterrossar el terreny i fer-lo apte per a acollir la
sembra...
Tinc
a mà dos llibres per començar a fer boca. L’un d’en Torralba titulat “L’art de
saber escoltar” que en el seu moment va tenir una ampla difusió i un altre no
tan conegut però estimable i que jo recomano també: “Vers una espiritualitat
dels sentits” de José Tolentino Mendonça que malgrat que només té 59 pàgines és
dels que es fan no tan sols llegir, sinó rellegir més d’una i de dos vegades.
Tots dos són ben apropiats pel tema que avui ens porten les lectures de la
litúrgia dominical.
Abans,
però, d’anar als textos de la Missa, deixeu-me aportar un text de sant Agustí
que a més de les seves virtualitats pràctiques té una polaritat poètica, digna
del llibre on estan consignades, La cita per bé que llarga s’ho val: “Oh,
veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada. Vós sou el meu
Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada,
vós em prenguéreu perquè jo veiés que
existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de
contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força
els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig
adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si
escoltés la vostra veu que ve de lluny: ”Soc menjar d’adults; creix i em menjaràs. I no em
transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et
transformaràs en mi”
“I
jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós;
només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i els homes, l’home
Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu:
Jo soc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara
no tenia forces per a menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi
que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet
per a la debilitat de la nostra naturalesa”.
“Vaig
trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova!, vaig trigar a
estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per
fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que vós vau
crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Em retenien lluny de vós
aquelles coses que, si no fossin en vós,
no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i
el vaig gustar i tinc fam i set; m’heu tocat
i m’ha arborat la vostra pau”. (Confessions) Per què dir matusserament allò que Agustí diu
meravellosament!
Jesús
a l’evangeli va “sospirar” (per què?) i digué: Effatà! Obre’t i a l’instant se li obriren oïdes i llengua.
Reacció: “Tot ho ha fet bé; fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.
Som sords, muts i insensibles a les invitacions de Déu. Cadascú sap què, quan,
com i els nivells... No s’equivoca Torralba quan diu que saber escoltar és un
art. Hi ha condicions: solitud, silenci, contemplació, Paraula de Déu, explorar
els signes dels temps, vèncer l’entotsolament, procurar empaties. Saber mirar
als ulls, no voler dir res sinó fer una atenció que arribi al cor de l’altre.
Sintonitzar finament, fora de sorolls que ofeguen i opaquen el so personal de
l’altre. No interrompre, no voler ensenyar res, estar per a l’altre. Avui hi ha
un excés de parleria, a les tertúlies tots parlen a la vegada, no hi ha qui
escolti de veres, com més savi més contenció en el parlar. Si el que he de dir
no té traspàs d’ànima, més val un silenci. Ai, no diguem de l’escoltar Déu, les
invitacions de l’Esperit. Això és l’excel·lència. Callar per poder escoltar,
escoltar per obrir els cors tant de qui parla com de qui escolta!
Ah,
les modulacions de la veu! Per la veu sobretot s’inicia el Càntic dels càntics:
“Fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és
suau i la teva cara, bonica”. “Una veu! El meu estimat!”. L’Amic dona a
entenent la seva presència desitjada a l’Amat i l’Amat s’enjoia sentint la veu
de l’Amic. La veu rima amb la musicalitat i enceta un toc de poesia. Els salms
són himnes per ser cantats. “Tant de bo que avui sentissis la seva veu. No
enduriu els vostres cors...” La saviesa es manifesta en el parlar contingut i
mesurat, Els proverbis contenen una
saviesa depurada: “No ventis el gra a qualsevol vent ni caminis per qualsevol
camí: així ho fa el pecador que té doble llengua. Sigues ferm en les teves
conviccions i home d’una sola paraula. Estigues sempre a punt per a escoltar,
però no tinguis pressa a donar la resposta. Si saps alguna cosa, respon a qui
sigui; si no, tingues la boca tancada”. (Siràcida 5, 9-12).
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXIII, 5 de setembre del 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada