CAPBUSSAR-SE EN L’ESSENCIAL
No fa més de tres o
quatre dies que el nostre permanent acompanyant i mestre en la fe, l’apòstol
Pau, escrivia als de Tessalònica que els volia reveure per “completar el que
encara falta a la vostra fe”. Aquesta compleció ens farà de guia aquest
diumenge. Seria bo que ens inseríssim també ens els desigs que manifesta envers
els seus deixebles (I Tes 3, 12-13): “Que el Senyor faci créixer fins a vessar
l’amor que us teniu els uns altres i a tothom, tal com nosaltres també us
estimem. Que Ell refermi els vostres cors, perquè sigueu sans i nets de culpa
davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà...Amén”.
Per a nosaltres,
els agraciats en el do de la fe, hauríem de progressar en la fe, perquè essent la fe vida fluent, es pot anar
de bé en més i millor. La vida creix o si no, no és vida. Això cal tenir-ho ben
present, sigui quina sigui la nostra
edat. Més i tot, com més anys en la fe, cal que descobrim que hi ha graus
en la nostra història de cristians, i en conseqüència, de creients en
Crist. “Tot ens ve de Crist, passa per Crist i s’encamina cap a Crist”. Som cristiants
(en gerundi, que vol dir que estem en una acció que ens va cristificant, i per
tant que hem de fer un progrés aconseguint graus successius de qualitat en la
Fe. I que cada dia –sense angoixar-nos- demanem que la nostra fe es vagi
“completant”. Allò de l’Evangeli: crec, Senyor; però augmenteu-me-la!
El nostre aliment
d’avui en les lectures ens ho faran més entenedor. No podem estar “presos” per
les tradicions dels anys en què vàrem ser introduïts en la fe dels nostres
pares. Tot plegat es redueix –perdó, no acuso a ningú, més aviat m’ho carrego a
les meves espatlles!- a unes pràctiques (d’aquí ve la nostra infausta
denominació de practicants, ai Déu!- pràctiques acusadament exteriors,
de “purificacions” més o menys semblants
a les que Jesús vitupera (?) als jueus i als mestres de la Llei. –“Perquè, -li
diuen tirant-los-hi en cara- els vostres deixebles no segueixen la tradició
dels ancians i mengen amb les mans impures? Qui diu això diu tot l’embalum
de ritus exteriors (aigües beneites, senyals, cops de pit, genuflexions, ciris
i tota la resta...Estem mig enc allats sense tenir-ne gaire consciència en el
“nacionalcatolicismo”). Germans i germanes que ha passat per entremig la
ventolera de l’Esperit Sant i el Vaticà II i nosaltres impertèrrits seguint la
tradició des nostres ancians! Jesús, veient les exterioritats impertorbables
d’ells i potser nostres, -diu l’evangeli d’avui, bo i dirigint-se al poble que
li està a la vora: cridant: “Escolteu-me (santa paraula!) tots i enteneu
bé això que us dic. Allò que dirà és un reclam a la paràbola del sembrador! I
enteneu bé allò que us dic: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no
pot contaminar; només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè
de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que
el porten a cometre... tota mena de maldat: tot això dolent surt de dintre i és
el que contamina l’home”. Jesús ens descobreix les arrels del mal a dins, però
hi ha també un altre (!) endins: també la bondat, les virtuts teo-logals
també hi són dintre! Anem-hi!
Hi ha graus,
progressions o regressions en la Fe. La Llei, les lleis maten, només l’Esperit
vivifica. La síntesi és de Pau que la va ensenyar en totes les correries
apostòliques. Cal saber-ho interpretar. No és qüestió d’esborrar res d’abans
sinó de saber-ho veure-ho –sobretot viure-ho!-
d’una altra manera més evangèlicament. Us ho explicaré, tot i fer-ho una
mica matusserament: Molts estem al graó primer de l’escala de la FE. Justet,
justet per dir que tenim una fe minúscula. I la fe és el tot!
Primer nivell de
religiositat: El pietisme, seguir una fe de tradició
dels ancians, la que vigia 50 anys endarrere. Ritualismes que ens donen la
sensació d’estar a bones amb Déu. El decàleg com a prescripcions a complir.
No passem de ser “bones persones”. Confessar com a obligacions, combregar
ancorats en un sentimentalisme pueril, el de les pràctiques de preparació per a
la primera comunió, boniques i plenes d’infantilisme oberts al sentimentalisme. Encara vigeix la
por. Déu més jutge que Pare. Una mica en els entrecolls de l’AT. Això ha
fabricat practicants ! Manca de catequesi d’adults. Nivell d’anar cap endins a trobar el cor de
l’evangeli... Descobrir la interioritat. Aprendre a escoltar
què ens diu la Paraula, el mateix Crist!? Iniciar un elemental diàleg.
Substituir la por per les reflexions de i a la Paraula i deixar “acollir” el
granet de l’amor perquè vagi arrelant poc a poc. No tenir gens de pressa amb el
Crist. Escoltar i respondre. Voler establir una relació de “correspondència” de
part nostra. Ja no és cap obligació, sinó ganes de mantenir-nos oberts i
acollidors. Treure pors i saber estar a la presència de qui sabem que ens estima i que només vol el millor per a
nosaltres. La voluntat de Déu ja no la veiem constrictiva, sinó amorosa. Estem
passant de l’AT al Nou. Evangeli sempre en mà: comença la “pregària del cor”.
Deixem-nos il·luminar. Enfortir la certesa de l’amor que Déu ens té. Deixem-nos
portar de la mà de Crist, que ens porta joiós al Pare i que ens envolta amb la
gràcia de l’Esperit Sant. Comença la relació de l’Amic amb l’Amat. Perseverar
en la meditació: què em diu i que li dic. Agraint la gràcia de canviar la
imatge de Déu i fer-la gran i trobar-nos petits nosaltres! És el grau venturós
de la gratuïtat i per tant de la humilitat. Déu és gran i proper. Trobar
moments per estar amb Déu, sempre a través de Jesucrist, Mestre i Amat.
Nivell del pas a la contemplació: La iniciació a la meditació ens anirà portant a la contemplació. Sempre en la persona de Crist, mirall en qui ens hem d’emmirallar. Estar contents d’estar a disposició del Mestre. Familiaritzar-nos-hi i procurar “sentir” la presència del Mestre. Encara que només sigui estar a l’escolta, posant-hi el cor. Només s’escolta bé amb el cor. Trobar-s’hi bé i a gust. La re-flexió, paraula-clau que vol dir torna+ flexió. Flexió cap endins, entrar, viure cap endins. Déu és sempre en l’endins, a l’arrel mateixa del nostre viure i conviure. La Bíblia ens diu que Déu és entranyable i per tant és a l’entranya pròpìa que li trobarem. Només quan siguem entranyats trobarem l’amor entranyable de Déu. Sabrem per experiència que Déu és Amor. Sense trobar-lo amb Ell no podrem estimar els germans. Clar i punt. Això ens portarà a una manera de ser amorosa. La fe que no floreix en amor no és fe vera. “Estima i fes el que vulguis”, perquè només voldràs fer el que Déu vol. Així entres a la presència de Déu en el que fas, vius, desitges i actues. Comences a entreveure el que és la gratitud i la correspondència i ets benaurat, feliç. Només cal “permanèixer en el seu amor” (Jo 15, 9-10) Això ja és FE
Diumenge XXII de durant l’any, 29 d’agost
del 2921 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada