DESENLLAÇ DECEBEDOR
Nota
prèvia: Absteniu-vos, feministes! Avui un té l’impuls de passar per alt el
primer paràgraf de la segona lectura de la missa d’avui per evitar col·lusions
innecessàries. Amb tot, aquest va unit amb els següents paràgrafs que li són
complementaris i li donen explicació i profunditat. Més i tot, a la carta, Pau
s’enfila en una imatge, fora mida preciosa, fent la digníssima comparació
de l’amor i capteniment dels esposos, vistos i entesos dins del gran misteri
d’amor mutu entre el Crist i la seva Església! S’hi perfila el nefast
patriarcalisme cultural, pervivent en una societat com la nostra, presa per la possessió,
a voltes brutal, àdhuc letal de l’home respecte a la dona. Nefast, he dit, i incomprensible, avui en ple segle XXI! Lluny,
llunyíssim del que ens deixa besllumar de l’amor, tracte, delicadesa i bondat
de cor de Crist envers l’Església, és a dir envers cadascú de nosaltres els
creients –personalitzant: tu, jo i tots nosaltres... Si ens entenguéssim els
creients més ben immersos en l’amor fidel –expressió voltes i més voltes
repetida als salms, parlant de Déu i de Crist
i Senyor nostre. Si el nostre amor a Crist tingués la qualificació mínima
indispensable envers Jesús que es fes ostensible veritablement en el nostre
viure i conviure; si partíssim no d’una vida sense relleu ni fondària; si
l’amor a Crist fos més d’obra que de paraula escarida i buida..., aleshores
estaríem en condicions de poder mig entendre la comparança que fa de l’amor
dels esposos, a semblança del de Crist a l’Església i viceversa, que –m’ho
repeteixo una i altra vegada- aleshores tot aquest amor mutu ens portaria a una
experiència joiosa i enaltidora... (Bé, qui vulgui entendre..., sabrà donar el
just valor a la comparació que vol insinuar Pau en les relacions humanes i
divines entre els esposos).
Ara,
però, voldria parlar de la primera lectura i transferir-la, com qui compara les
adhesions –de paraula, ai las, dels jueus a instàncies del bo de Josué amb la ruptura
que es produeix en una bona part dels
deixebles que es tiren enrere davant la proposta que els fa Jesús de que,
essent Ell el pa baixat del cel, els invita a acollir-lo sota les “espècies” de
pa i de vi, aliment espiritual, el nou manà vivent i definitiu, Ell mateix en
persona, oh venturosa realitat que no acabem de fer-la nostra!
Estant
a la contra els jueus, com s’ha evidenciat al llarg de tot el capítol sisè de
Joan, poc podien entendre`l, i més, acceptar aquesta singular oferta, fora de
tota comparació, amb elements bàsics per prefigurar una menja que no té parió.
S’entén
que no l’entenguin, perquè l’EUCARISTIA no es pot entendre en la seva veritat més
densa, si no és a partir del misteri de la FE en Crist. O baixem en la comunió
sagramental a una pietat sentimental desraonada, que dura el poc que acostuma a
perdurar, o bé hauríem d’immergir-nos en un experimentar fruiciós que Jesús en
persona entra a pregonesa en el torrent més íntim de la nostra existència. Ai,
família dels amics de Jesús, els de Betània, com a reclam, com hauríem
d’esmerçar-nos a acollir-lo, a parar-hi esment, finesa, contemplació i
abismar-nos-hi... Jo mateix he de prendre activa consciència de com combrego!
Quina fluixesa, quina poca disposició a un acolliment generós i ample! No som
res. No soc res. Enmig de les meves comunions devaluades hauria de sentir la precisió
de Jesús in extremis: “Molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren
i ja no anaven més amb Ell. Ja ho deia al principi: desenllaç decebedor!
“Jesús preguntà als dotze: -“Vosaltres també em voleu deixar?” Pere
salva la situació més que delicada: -“Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu
paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu. En una altra situació
similar, de gran compromís davant de la pregunta del Mestre de qui dieu
vosaltres que soc JO? És el mateix Pere qui fa una professió semblant i Jesús
li diu que no ha estat ell qui ha respost, sinó per la revelació del Pare.
Igual que quan Jesús havia dit que “ningú no pot venir a Mi si el Pare no li
concedeix aquest do”.
“L’Eucaristia és l’espinada de la fe...”
diu l’autor del llibre que ara estic llegint, titulat “Entre l’infern i la
glòria”, una biografia de Mn. Cinto Verdaguer, exhaustiva; i una obra que
novel·la la vida i obra de l’eximi poeta, molt ben portada i que hi surten a
doll moltíssimes personalitats contemporànies del biografiat. (Ara m’explico
l’anomenada que tingué Verdaguer, perquè hi surt tota mena de personatges de la
burgesia, artistes i lletraferits i també del poble humil de final del segle
XIX. I no em meravello de l’enterrament de multituds que va tenir. (La frase
que ha quedat penjada abans ho diu a propòsit de la publicació de les poesies
contingudes en el seu llibre: Eucarístiques).
Què
bé que s’hi adiu la resposta que a la Missa, a instàncies del sacerdot després
de la consagració, que ens invita a respondre airosament i amb plena convicció.
Ell proclama amb una fermesa sentida: “Misteri de la FE!” Atenció als tres
verbs de plena significació teològica i litúrgica de la resposta: “Anunciem la
vostra mort. Confessem la vostra Resurrecció. Esperem el vostre retorn, Senyor
Jesús”. Resposta que bé val per tot un Credo!
-. Anunciem: que tota la vida
fins a la mort redemptora de Jesús ens ha valgut la gràcia de saber-nos
estimats com a fills de predilecció inclusiva, tots fills únics, Bona Nova profètica
a què tenim venturós accés: saber-la, gaudir-la i agrair-la.
-. Confessem: en un sentit de
convicció plena del coronament de la Història de salvació amb l’exaltació que
suposa la Resurrecció. Cal tenir present que en la resurrecció de Jesús hi va
inclosa i ens hi agermana la nostra; i que ja ara en gaudim com a penyora per
la participació de la vida de la gràcia.
-. Esperem: la plenitud de la
gràcia com a voluntat per part de Jesús, i que ens serà concedida pels mèrits i
intercessió del nostre Mestre i Senyor. El vostre retorn coronarà la nostra
estada en un cel que serà expressió de l’esplendidesa de Déu.
Després
d’aquesta lectura parcel·lada de tot el capítol sisè de Joan, ara seria el moment
de gràcia de tornar-lo a llegir bo i demanant que puguem posar l’EUCARISTIA
al capçal de la nostra existència de deixebles creients, i creïbles (que deia
Casaldàliga), d’acord amb la Constitució sobre la Litúrgia del Vaticà II on es diu
que l’Eucaristia “és el cimal vers el qual conflueixen i en deriven totes les
accions pastorals de l’Església”. Diguem-hi un AMÉN, pletòric de fe, que
agomboli la vida tota.
P. Josep Mª Balcells,
Diumenge XXI de durant l’any, 22 d’agost del 2021 Sabadell- Tàrrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada