QUINA FE QUE TENS, MARIA!
L’elogi
que Elisabet fa de Maria és el d’haver cregut en el misteri de l’Encarnació. Coprotagonista i primera en
“saber i viure” el misteri inaudit de que Déu, en senyal definitiu d’un amor a
la humanitat, es feia home-Déu en el si gestant de Maria. Aquest fet
incomprensible marca per a Ella tot un procés tendre, tendríssim i misteriós
que Ella aniria assumint, bo i gestant el Fill que aniria prenent cos en el seu
cos i Esperit en el seu esperit, en una maternitat que suposaria una
“oda infinita” que ens englobaria a tants fills com creients anirien fent-li de
corona de les dotze estrelles. Ens hauríem d’emparar en aquesta FE que
es desplega en esperança i que floreix en un amor pujat de preu. Quina
grandesa, una maternitat que la fa Mare de Déu, recolzada en una petitesa,
viscuda en la espontaneïtat i la senzillesa de saber-se només una serventa, una
esclava amb cor, però, de senyora de la casa de Déu! Com ho sentiria, com ho
viuria en el recat d’una gestació que equival a una creació, a l’inici d’una
obra d’art única, on el Creador es deixa crear (!) com per una artista que sap
que allò que crea serà privilegiadament única, singular... És un misteri –la
gestació- en el què un(a) hi va entrant de mica en mica, deixant que la
tendresa ho envaeixi tot i del tot, tendresa que és la poesia de l’amor. L’infant-nadó
serà la glòria de la mare. Ella sap que la gestació va més enllà del part.
Saber que dono del meu millor en qui vaig acompanyant. I l’acompanyament no cessarà en l’infantament, serà ja mare per sempre més
d’aquest fill. Una mare és per definició una acompanyant. Els grecs d’aquesta
comesa en deien paideia, pedagoga la
mare de l’acompanyament educatiu,
amorosament educatiu que la portarà fins a aconseguir que el fill arribi al fi sentit
de tots els sentits. Sap que potser el
fill que ha volgut “emancipar-se” i, adolescent, podrà oblidar-se d’ella
i del seu amor que un dia, infant, li feia amoretes i besades llargues
llargues, ara es creurà ser ell qui mana
i mena el seu viure egòticament..., L’amor de mare és per sempre. Però un es fa més filial, més tendrament
filial, com més maduresa, com més gran un es fa. I un es reconcilia per sempre
amb la mare. La mare serà la mare per sempre; i l’amor es fa mare, ara i fins més enllà de l’hora de la nostra mort.
Amén.
En
la primera lectura d’avui els Pares de l’Església, ultra la lectura que
en fa la literalitat mateixa referida a l’Església en l’infantament del Fill, la
litúrgia hi veu com la Transfiguració de Maria que donant a llum Jesús, també
ens infanta a cadascú de nosaltres, privilegiats, un a un, dels creients. Tu hi
ets contemplat! L’Església gestant la Paraula en cada creient inicia la bella
història de cada fe, l’acarona, Fe en la FE i Maria gestant-la, l’acompanyarà
per sempre més. Els nou mesos són la
primera sembra, com a germen de la fe, que anirà fent-se més depurada, més
lúcida, més transparent i transcendent. Primer principi de tot, la fe, des del
punt de vista eclesial. Som fills de la fe de Maria, Jesús ens l’ha donada per
mare i ella se’n sent i n’està joiosa, car el cor de les mares “acull” sempre
llurs fills! La fe representa el fet inicial de la gestació de Jesús en
cadascú. Maria treballa expandint la llavoreta de la fe inicial, una fe senyera
que pot traslladar muntanyes. Primer principi de tota fe és el reconeixement
del misteri de l’Encarnació. Nou
mesos -feu-ne la traducció més adequada- configurant Jesús en el nostre
esperit. Sant Pau hi posaria la seva saviesa evangèlica però el fet íntim és
aquest i no cap altre: donar “forma cristificada” en el Crist, Senyor nostre, i meu i teu! I
gestants ho som tots! La fe bé mereix una iniciació. El salm responsorial
ens la mostra a Maria com a Reina i Madona de l’Església. Celebrem amb el salm que Ella ens és Mare i ho serà
per sempre més. Amb les “denes” del Rosari la primera lectura i el salm
representen, les dues de goig i de llum: l’Encarnació és el començament
de tota fe. Sense fe no som pròpiament cristians. El Déu-en-nosaltres, en-cadascú.
Creure que Déu es fa home en Jesucrist és el gir definitiu del nostre viure com
a cristians; i configurar-nos-hi és el tot joiós del nostre viure.
Al
goig i a la llum hem d’afegir-hi el “pas” pel dolor. El seguici de Jesús que comporta
el prendre la creu del Mestre i el saber-se’n deixeble. Els goigs s’han de
temprar i fortificar en la dena dels misteris dolorosos. “Si el gra de
blat, caient a terra no mort, no dona vida”, ni espiga, ni blat; no és res, des
d’un punt de vista cristià. No som “dolorosos” perquè sí. Sabem per Jesucrist
que el dolor o és obediencial o no té valor en si. La creu per Maria va suposar
el “pas” lacerant pel dolor, però també la delícia d’una nova maternitat. La Mare
“va de part” tantes vegades en cada fill que som els creients. Tots a seguici
de Jesús, de Maria i de cada un dels creients: cadascú ha d’infantar i donar a
llum el Crist de les pròpies entranyes i això és el “pensum” de dolor que ens
correspon com a gestants de Jesús entranyat i donat a llum en el part del viure...
Als
moments de dolor –i son dena- se succeeixen els moments de glòria, la de
Jesús, la de Maria i cadascú amb la seva “coparticipació”. A la vida sempre hi
ha espai per a la Resurrecció. Pau a la segona lectura ens ho fa
evident. Com voldria que llegíssim tot el capítol 15 de la primera carta als
corintis. Aquí rau i queda centrada la festivitat d’avui, popularment la
Puríssima: triple coronament: primer de tots la Resurrecció de Jesús el primer d’entre
tots els homes; seguidament Maria per
motius ben familiars però ben aconseguits, fidel en la fe, per ser la més
excelsa com a creient; i en la resurrecció d’ambdós, Fill i Mare,
esperem nosaltres joiosos en la pròpia resurrecció. Pau ho diu així:
“conressuscitats en Crist” Ara ja en penyora, després la bona i definitiva, que
esperem amb candeletes i deler; i que ja des d’ara l’agraïm a ple...
I
anem a aquest deliciós evangeli: d’una puresa i una deliciosa meravella.
Maria saluda i felicita Elisabet per la seva preciosa maternitat. En punt Joan
percep les paraules de Maria s’entusiasma (entusiasme=es divinitza), es remou i
commou en el si de la seva Mare. Ella ho celebra cridant amb totes les forces:
Felicitant Maria perquè la reconeix com a Mare del meu Senyor. La major
felicitació evangèlica: ”Feliç tu que
has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Maria és
saludada com a exponent d’una fe única, determinant. Aquí hi som tots. Tot l’AT
en Elisabet i Joan Baptista. Tot el NT: Jesús, Maria i nosaltres, tots els
creients. Aquí va néixer l’AVE MARIA. De l’evangeli de l’Anunciació en surt la
Primera part. I de la Visitació la segona part: SANTA MARIA, Mare en Déu:
pregueu per nosaltres: ara i a l’hora de la nostra mort. Amén.
P. Josep Mª Balcells.
Assumpció de la Benaurada Verge Maria, 15 d’agost del 2021 Sabadell-Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada