diumenge, 21 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 21/04/2024

                    REALMENT  EL  SENYOR  HA  RESSUSCITAT

                                               Al·leluia. Ho hem dit, més, proclamat durant aquests tres diumenges, a partir del dia gloriós de Pasqua de Resurrecció. Aquest “realment” el repetim perquè  el “fet” insòlit, primordial ens el rediem un i altra vegada perquè il·lumini la nostra fe i ens permeti de pensar i sentir que és determinant per veure-ho tot amb una visió englobant, perquè en la seva resurrecció, alliçonats per Pau, ens hi va també misteriosament la nostra pròpia resurrecció, oh misteri de nova vida! Justament ens és com un nou naixement. Jesús ressuscitant obre una nova època en la història i propicia una nova espiritualitat, ens dóna una missió i propòsit i sentit dens en el nostre viure i conviure. Hi ha un lligam inextricable entre Ell i cadascú de nosaltres. Som ressuscitats!, tot i que les aparences no ratifiquin aquest fet transcendental en la nostra persona i en la nostra situació en el món del dia a dia! Aquests dos “fets” enllaçats han estat motiu de certificació primer en els apòstols i primers creients amb les narracions de les aparicions-epifanies que feu Jesús per convèncer-los de que qui se’ls “apareixia” era el mateix Jesús amb qui havien conviscut, del qual se sentien com a deixebles, el mateix però diferent, divinament diferent, revolucionament transcendit, com a iniciador d’un Regne de Déu on l’amor en els seus destriables aspectes obriria pas a una vida renovada, que destacaria per la dimensió comunitària, per junts lloar Déu, iniciar una civilització de fraternitat, de justícia, de pau i d’un goig inestroncable que portaria benestar, benaurança, pics de felicitat compartida, combregada de tan fonda... També ens hi han acompanyat les diferents manifestacions-proclamacions de Pere, ben canviat, audaç podria dir. Recordeu les proclames davant del sanedrí, dels grans del poble, també davant d’auditoris amplis que portarien a la fe a tantes persones. Entre tant,la Paraula es difonia, personalitzada i en llavis de Pere, Pau, Joan, Esteve, Felip i altres...

                                               Tot això es feia present en petites comunitats on la fe en la resurrecció era el fet determinant i era el goig de plantejar-se un viure renovat, pristí, nou, tots eren “aprenents i testimonis de resurrecció!” L’Esperit Sant de Déu obrava meravelles i monitoritzava l’esperit dels creients i els portava a intuïcions noves, denses, meravelloses. Sabem que no podem idealitzar aquests primers nuclis de l’Església naixent, però tampoc no els hi podem treure l’aura de novetat i de fermesa de fe, esperança i un amor a l’estil de la cascada d’epítets que ens canta Pau en dir-nos que “el qui estima és pacient, és bondadós; el que estima  no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta!”

                                               M’agrada posar coronació del viure ressuscitat amb l’aclamació que solem expressar després de la consagració de les nostres eucaristies amb to emfàtic: “Proclameu el misteri de la FE// Anunciem la vostra mort/ Confessem la vostra resurrecció/ Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O bé: “Heus aquí el sagrament de la nostra Fe // “Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest calze/ Anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O encara: “Aclameu  el misteri de la Redempció.// Salvador del món, salveu-nos,/ Vós que ens heu  alliberat/ Per la vostra creu i la vostra Resurrecció”. Pasqua resta permanentment oberta per gaudir-la, per encomanar-la amb un “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor, us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gràcia... (fins: ...Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Amén”. I m’ho repetiré la de vegades en els meus precs personals. No vull perdre la sentor primaveral pròpia d’una espiritualitat profundament evangèlica, perquè cada dia i cada moment els veig i vull viure’ls en sintonia pasqual i, per tant de resurreccions menudes però persistents: que em siguin una major naixença. Al·leluia Perdura eternament el vostre amor”

                                               D’ençà del diumenge d’avui, IV de Pasqua, encetarem uns diumenges il·luminats per unes grans al·legories, narracions simbòliques, unes com paràboles en les que mirarem de sentir-nos adherits. lligats, abduïts per significacions que arrelen profundament i ens fan viure un estret vincle, lligam, amb el símbol, concretament avui amb Jesucrist en la figura, imatge, significacions del Bon Pastor que ens faran viure relacions íntimes amb Jesús Ressuscitat com a Pastor, con a guardià, com a mentor, com a “curador” de les nostres vides, persones, deixebles, seguidors, amants de l’Amat, aquell que està radicat profundament en l’existència, propòsit, missió, vocació, camí, veritat i vida de la nostra vida. Ell és (hauria de ser, desitjo que sigui!) el meu Mestre, confident, amic i amat, el tot u del meu viure: Oh, si ho anés essent mica a mica, fent descobertes cada vegada més il·lusionants; oh, i quins transfons més trasbalsadors, més inèdits, impensables! El text de l’evangeli d’avui tot i dir tant!, sempre és queda curt: “El bon Pastor dóna la vida per les seves  ovelles”. “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec (el terme és hebreu i diu l’indicible: conèixer es estimar en puresa, densitat, abast, endinsament...) les meves ovelles. I elles em reconeixen a Mi, i dono la vida per elles: aquesta és la missió que he rebut del Pare”. No puc deixar de recordar el pla salvífic contingut en l’himne que ens ha guiat des de fa dies, tots, els pasquals: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat...”  No segueixo perquè de gust arribaria fins al final (podeu fer-ho vosaltres, si us és plaent. Ef. 1, 3-14) A tot això que és tan magnificent podem atansar-nos amb delicadesa i respecte perquè són paraules que les hauríem de llegir amb ànima i esperit prosternats i escoltar trastornats, embadalits –no n’hi ha per menys! Llegim sense paladejar paraula per paraula: amb Déu Pare, amb Crist, amb l’Esperit. No anem amb presses; assaborim, gustem paraula rere paraula-: “Mireu quina proba d’amor  ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat  com serem;  sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. Silenci i contemplació. Això, la paràbola, l’al·legoria de Jesús ressuscitat com al definitivament millor, exquisit, estimat Pastor de les nostres vides”.

                                               No me’n ser estar de donar-vos el gust de tastar aquesta pregària sobre les ofrenes que haurem fet de les nostres vides, junt amb l’ofrena mateixa del Bon Pastor: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable, que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra Redempció, esdevingui per a nosaltres causa del goig etern”.

                                               Només per a pregustació, un tast només: pel diumenge proper ens espera una altra sublim al·legoria: “El cep i les sarments”. El cep és Jesús i nosaltres les sarments. “Qui està en Mi i Jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podríeu fer res”. Diumenge següent i hi escoltarem un altre dels pilars pasquals: “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant!, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. “Així nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut. Déu és AMOR; el qui viu en l’amor està en Déu i Déu està en ell”.

                                               Hem de convenir que el temps pasqual és d’una riquesa que hauria de suscitar en nosaltres un estat d’ànima i d’esperit trastocats i plens de la millor adhesió a Crist Ressuscitat! 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge IV de Pasqua, 21 abril 2024  Sabadell