Homilia del diumenge 13/06/2021

                          CRÉIXER  I  MÉS  CRÉIXER

És un imperatiu o és una invitació? Més m’inclino per la suma d’una i altra. És inicialment el segon el que, ben pensat, se’m torna ardent sol·licitació. Per a mi, sentir-ne la necessitat em fa ser curiós, curós –millor- despert. I això en tots els angles i “racons de la veritat”, lloc i manera on i com actua l’Esperit. Ho llegim en l’evangelista Joan. Val, doncs, per posar-ho al capçal d’una diguem-ne homilia o conversa que sostinc amb tots els que setmanalment em llegiu. Gràcies. Pot servir com a guió per fer-ne una conversa. Ai, aquelles “converses” amb un grup consolidat i estimat, on ningú és mestre de cap mestre, ni ningú deixa de ser deixeble i aprenent de tothom. Dels temps remots, recordo que els meus pares, a vençuda tarda, els diumenges es reunien amb una colla d’amics de tota sensibilitat: poetes, músics, mestres i artistes, gent que llegia els diaris. Ho feien a casa d’un amic impedit que era qui els acollia. Hospitalitat a l’antiga. Tots en un cercle, en una taula capaç, debatien sobre el diví i l’humà.  Nosaltres confluíem allí després de les nostres rondes. No teníem rellotges i ells no tenien televisor. Aquest fou el que matà aquelles tertúlies on sempre hi havia oients, les senyores sobretot que era com si anessin a la universitat en temps de precarietat. Escoltaven més que intervenien, però era patent que hi trobaven goig i ensenyament. Ho sé per la mare que en glosava les excel·lències i gust...

Avui, “l’ull que tot ho mira” -i no ho oblidem- i “que tot ho veu”, com en el Gran Germà del vell amic Orwell ens ha matat les tertúlies de temps passats, on la gent parlava més que mirava. La imatge, o –millor- seqüències d’imatges, han prevalgut a la paraula. Si no tens aquesta oportunitat a peu de l’obra, de cada quan sigui, et mancarà l’esperó per créixer i més créixer: culturalment, socialment, amicalment, espiritualment. Això darrer em permet pensar en grups de compartir Paraula i Vida, pensats o auspiciats, com

Precisament, amb un grup dret i fet, consolidat, ens hem compromès a llegir un llibre, paradoxal en aparença, però que té tela llarga per tallar. El llibre es titula “La utilidad de lo inútil” de Nuccio Ordine que el pensa com un manifest en pro d’allò que avui és fàcilment preterit,  quan allò que “tira” és l’ull, al que em referia al principi. Diguis-en: televisió, sèries, mòbil i aplicacions de tota mena... La inutilitat insubstancial se’ns està menjant temps i les possibilitats del créixer i més créixer.  I nosaltres, erra que erra, ens deixem emportar per frivolitats i passatemps, empobrint-nos i matant allò que té la persona viva, desperta i amb ganes de créixer. La compulsibilitat –droga dura- ens empatxa i enverina.

Hem de tornar –ai tants retorns que se’ns encallen!- a ser actius, proactius, desperts, encuriosits, amb ganes de tenir un nivell vital obert a la cultura, a l’espiritulitat, a allò que veritablement omple i sadolla el neguit intens de ser millors, d’aconseguir un nivell  vital de qualitat que respongui al jo millor que puguem  ambicionar.

Canvi de canal: Les lectures d’avui tan suggerents sobre el Regne o Regnat de Déu ens fan pensar vitalment en el centre de l’anunci de la predicació de Jesús, ara contingut en els evangelis. La menció del Regne es fa omnipresent sobretot en els sinòptics: més de vuitanta vegades citat. El Regne que és present –diu Jesús- entre vosaltres i més i tot dins de vosaltres haurà de ser el fi i propòsit de la nostra condició de cristians. El Regne és recés i vida més plena.

La miniparàbola del gra sembrat que fa el seu procés de creixement, sempre l’he trobada plena de suggeriments de tota mena. El procés biològic de tota creixença és una meravella constant a vista de tothom. Ho he vist a les campes de cereals de la meva terra. La imatge del sembrador ara bé substituïda per les màquines que van sembrant, com antany ho feia el voleiar del gra del sembrador. El pagès sembra i deixa que la terra “faci el seu fer”. Anirà al camp per veure com s’obre camí tot un procés de creixement. Se’n pot oblidar fins a la sega. “La llavor germina i creix sense que ell sàpiga com”. Han passat uns mesos d’elaboració interna, en el secret d’un procés de creixement. “La terra, tota sola produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat  dintre les espigues”. Oh, meravella! Allí no hi resta més a dir que expressar l’admiració i l’acció de gràcies a la natura, és a dir al Déu de tota creació... A la natura hi trobem un veritable mirall d’altres processos de creixement. Admirant-nos-en i pensant que nosaltres també som deliciosament terra de conreu, que amaga el miracle de molts possibles creixements... Cal posar marge, cal no impacientar-nos. Cal esperar sabent que el miracle es donarà. Aquesta és l’actitud que hem de tenir en tot procés de creixement. D’un cantó una gran fe que il·lumina l’esperança de saber que el miracle, a saó, es donarà... Això és vàlid per a tots els processos de creixement, sigui en àmbits culturals com en àmbits espirituals.

L’Esperit Sant ens és donat com a principi i motor de totes les creixences de l’esperit. “Quan vindrà l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera (algú ha explicat això dient que il·luminarà tots els seus racons). Joan de la Creu parla del treball espiritual com de miners que van seguint els filons del mineral i que mai s’acaben, perquè es van trobant nous estrats, noves vetes. Ell ho explica i ho aplica al coneixement de Déu i redundantment en el propi. Joan, l’evangelista, centra en la fe en Jesucrist la que et dona accés als processos de creixement i de coneixement del Déu que va creant l’home nou, com si es tractés d’una llavor que anirà germinant i que farà un camí de “generació” (Allò del nou naixement dit a l’astorat Nicodem!). M’agraden els gerundis que connoten que el joc resta i està obert. I que totes les “gestacions” –també les de l’Esperit i les de l’esperit són com les de la biologia pura i demanen setmanes i mesos i potser anyades per fruitar

Estic ferit per dos mals. Un és de l’àmbit de la cultura, l’altre és de l’espiritualitat. Ningú negarà que ambdós tenen la mateixa saba. Presa de consciència que tots dos tenen uns camins de desenvolupament similars: Voluntat i posada en valor pel “fet de saber, voler, poder instaurar una creixença”, que són uns miracles tant l’un com l’altre. La sensació de sentir-se vius, de sentir que anem creixent i més creixen! Quin goig més pur i ta

Estar en expectativa amb un llibre obert davant, que t’atrau i que el llegiràs –deixeu-m’ho dir- de bon començament com si fos una re-lectura “a parte ante”. Anant a poc a poc, deixant que les paraules xiuxiuegin els seus secrets més íntims per anar teixint el “sobrellibre” que completa el que tens entre mans i que afegeix el que diu amb el que suggereix. És com un reescriure’l. Anant a poc a poc i teixint un “tour d’horitzó” on queden insinuades i condensades comprensions noves, com si a dues mans re-escrivíssim el llibre, l’autor i el lector. Sembla paradoxal dir que la relectura passa davant de la mateixa lectura. Preconitzo la lectura com una gestació, com una sembra de paraules que esdevenen graner de noves paraules, i d’ignotes significacions. Això també em passa llegint Pau i Joan. Tots dos van tan prenys de sentit i de significacions que seria un menyspreu –una manca de fe en diuen ells- no deixar-se emportar per les seves xarxes pesqueres. Allí on ells calen xarxes,  s’hi treu pesca miraculosa.  Llegir, llegir el diví i l’humà això és viure. “La llavor és la Paraula de Déu, el Sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre...”  Acabem en punts suspensius. No podria ser d’altra manera. Viure intensament és viure més vides i potser millors. Tant de bo en trobeu el secret. Sereu benaurats, paraula d’experiència.

P. Josep Mª Balc

Diumenge XI durant l’any, 13 de juny.   Sabadell