EL PRE-NADAL I EL PRIMER NADAL DELS ÍNTIMS
Estem
ja a les portes mateixes del Nadal viscut pels Íntims, Maria en
primeríssim lloc i en Josep, el seu Espòs. Maria està ja a pocs dies de
l’infantament de Jesús. Avui, la litúrgia ens porta als grans protagonistes de
l’eclosió del misteri de l’Encarnació. Viuen Maria i Josep estremits la vinguda
del seu Fill en termes d’adoració i de rendiment de cor i ànima, com els
testimonis primordials de l’acolliment i de la relació maternal en Maria
i paternal en Josep. Això, en virtut de les obediències successives: “el sí” de
tots dos en els moments dels aclariments -in nuce- del misteri de l’encarnació
del Fill de Déu que es fa home i, fins i tot, en un naixement igual com el de
qualsevol de nosaltres. En el goig i en l’expectativa de donar a llum el Fill
concebut per “obra i gràcia” del Déu Pare i de l’Esperit Sant. Aquest
Esdeveniment, nodal en tot l’univers té diferents escenaris que es van succeint
per via de fets històrics, d’escenes.
La
primera escena ens ve narrada per Lluc i és la Visitació i Anunci de
l’arcàngel Gabriel a Maria que revelà el Fet de la Humanització de Déu en el
seu si. Subratllem el “no tinguis por” de l’àngel, perquè el Fet comporta la
percepció de la novetat exclusiva de quedar embarassada per l’acció de
l’Esperit Sant que evoca la presència i l’acció de Déu, prefigurats en el núvol
que abraçava l’Arca de l’Aliança allà en el desert. Ara les paraules de
l’àngel són: “Et cobrirà amb la seva ombra” i la conseqüència: “per això el
Fill que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu”. Com visqué Maria aquest
llarg Advent? Com recordaria paraula per paraula l’Anunci de l’ambaixada de
l’Àngel? Qui sou Vós i qui sóc jo? Què significa que jo pugui ser anomenada
Mare de Déu, no sols del Messies? El nom mateix de Jesús preanuncia que serà el
Salvador de tota la Humanitat de tots els temps. Dona assentiment i, en pic el
dona, ja per sempre més serà la meravellada col·laboradora de la Redempció! De
mica en mica va adonant-se de la singularitat de la seva comesa, mirant la seva
petitesa, el seu no res!. Diu i ho sent a partir de les seves entranyes que “es
l’esclava del Senyor”. Estic desposseïda de mi i posada a cor nu a l’acció de
L’Esperit! Que les paraules de l’Àngel, que són les de Déu, que siguin
efectives. Maria es dona com l’Esposa es dona a l’Espòs. Des d’ara ja no serà
ella... Però serà cridada com a mare, cridada a ser creadora del seu
Fill... Un llarg Advent de nou mesos somiant-lo. Per a Déu res li és
impossible. I Déu modelarà el seu propi Fill amb la col·laboració de Maria.
Goig i esperança. Maria dona la paraula eficaç en el Fet més esplendorós que
mai s’hagi pogut ni tan sol pensar, únic amb una validesa de segles i segles...
A mesura que avancen els dies i mesos haurà d’afrontar la comunicació
indefugible de dir a Josep, el seu espòs, la situació que està vivint, perquè
n’és la seva desposada! Maria viu moments de torbació...
Segona
escena plena de perplexitat. Com dir-li a Josep la situació que està vivint,
a ulls vista ja ara. Com li garantiria la veracitat del que vivia Maria,
ostensible ja en el seu ventre turgent. Ara hi ha els dubtes per a la
inefabilitat del que es manifesta en la seva promesa. Els dubtes són legítims,
car la visibilitat de l’embaràs ho fa ostensible. Ell que confiava en la seva
promesa: i si..., i si... i si...Només podrà apaivagar els dubtes existencials,
si hi ha un altre anunci de Dalt, ara en forma de somni: l’àngel li
confirma tot el que Maria li ha fet avinent. És Déu qui asserena el seu esperit
posat en aitals dubtes que ja li feien gairebé prendre la determinació de
desfer el prometatge. La seva honestedat es veurà salvaguardada. Altra vegada
Déu ha de dir-li que “no tingui por”, l’equivalent al dit a Maria. Tots dos
hauran de guardar en el secret dels seus cors aquesta irrupció insòlita de Déu
en tota la seva peripècia humana. Tots dos partícips d’una “realitat” que -tot
i ser tan normal- amaga la Transcendència més transcendent de tot i de sempre! En el projecte pensat pels dos, Déu hi demana
lloc!
Tercera
escena: a pocs dies del desembaràs, com viuen les expectatives del Fet que
serà el Fet més important de tots els succeïts en la rodonesa de la història de
la Humanitat? Aquest pre-nadal com el somien?, com s’hi disposen?, com el
preparen? Naixement en tot igual a tots els naixements naturals, però tan únic.
La setmana abans -com la nostra avui, la litúrgica, però en miniatura- davant
de l’excelsitud del que viuran Maria i Josep. Quin goig els desborda, com
l’esperen davant la divina curiositat de poder pensar com serà el seu rostre i
la seva carona, el seu fer de nadó? Com frisen per poder-lo acaronar i besar...
Aquest és el “suposat, somiat” pre-nadal, viscut amb una intensitat tal que els
hi ha de trastornar tota la seva vida.
Quarta
escena: el primer Nadal de tots, el Nadal dels Íntims, de Maria estrenant
maternitat i de Josep, pare ara també. I descol·locats sabent que els
anomenaran pares de l’Infantó, ignorants del Misteri. Com es meravellen d’un
Nadó que essent el Creador es manifesta creat, infantat per Maria. Quins són i
quins serien els sentiments de la incipient Sagrada Família? Déu en un Rostre
humà, Déu en un mirar profund, Déu en un somriure esplendorós! Com seria la
tendresa de Maria i de Josep, com se’l posarien en braços, com l’acaronarien,
com l’agombolarien? Tenir la Vida entre les mans: això els enlluernaria la seva
vida. Com el contemplarien esbalaïts!
Quinta
escena: Ara ja el posen a la contemplació dels primers adoradors, aconduïts
per l’àngel. Hi passen els pastors, els àngels hi fan les seves cantúries,
després hi passaran els familiars, els veïns i fins i tot hi confluiran uns
mags vinguts de llunyanes terres, en representació de pobles que també volen
ser partícips de la salvació que aquest Infant, de nom Jesús, que vol dir que ve
a salvar tota la humanitat sencera, d’ara, d’ahir i de sempre. Quina grandesa
en la petitesa! Com més excel·lent una més excel·lent l’altra.
Sexta escena: queda ara a disposició de tots nosaltres. De- manem que com Francesc puguem fruir de tenir l’Infant en les nostres mans. No ens hi presentem amb les mans buides, atresorem en els nostres cors tota la tendresa de que som capaços i exultem en la seva presència, fem-nos petits per poder entendre ni que sigui mínimament que Déu s’ha fet humà en la petitesa de presentar-se com un Nadó per poder bandejar les pors i poder ser infants amb l’Infant, per entendre que la grandesa està moltes vegades en les petiteses del quotidià i per veure’l en les carones dels infants i en els rostres esborrats per la indigència i pel menyspreu en què tenim les persones dels altres, que esdevenen Crist, com ho digué i ho visqué el Nadó -fet ja adult- i company de ruta en el nostre caminar presumptament evangèlic com el seu més íntim...
P. Josep Mª Balcells.
4rt. diumenge d’Advent per celebrar l’Esdeveniment dels segles. 18 des. 22 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada