Homilia del diumenge 29/10/2023

                     CREC  EN  L’AMOR  REBUT  I  DONAT

                                               Fem una radiografia de la perícopa de l’evangeli d’avui, abastant antecedents i mirant de lligar caps. El relat té un substrat que fila endins.

                                               Estem en el capítol 22 de Mateu, per tant molt, avançats en la vida missionera de Jesús. Estem a Jerusalem i les confrontacions van en augment. Successivament hem llegit la paràbola de les noces del fill del Rei que posen en relleu la incomprensible renúncia a participar-hi els qui presumiblement són l’esplet dels Amics del Nuvi. (Recordeu com el nostre mestre Ramon Llull parla dels Amics de l’Amat: això posa de manifest la rellevància de la invitació). Desatenció; més, afront més ben dit, inconcebible. És molt important notar a qui va dirigida la paràbola: als grans sacerdots i als notables del poble. Això fa més denigrant la recusació immotivada; vaja un escarni! Notem també els finals de les paràboles on s’expliciten les conseqüències de la situació narrada. ”Molts són  els cridats, pocs els escollits”. Queden ben galdosos els notables! Quedem, si m’ho permeteu?

                                               Nou atac aquesta vegada de caire polític (corresponent al diumenge passat). Els qui interpel·len Jesús són els fariseus i els herodians que s`havien compromès a matar-lo, ja de bon principi quan recorria els verals de Galilea. Era un arriscat compromís el repte donar resposta per les previsibles conseqüències polítiques... Jesús se’ls “toreja”. I arribem a l’evangeli d’avui: Hi ha una al·lusió a un encontre amb els saduceus que no creien en la resurrecció. Davant la boutade-proposta, Jesús els diu que les Escriptures en van plenes i ja els havia dit que no venia a anular la Llei i els Profetes, sinó a portar-los a un ple compliment (Mt 5, 17). Ara i adés arriba el torn dels fariseus i mestres de la Llei, un d’ells per provar-lo li fa la gran pregunta: Quin és el manament més gran de la Llei? A Jesús li sembla estrany que li faci aquesta pregunta, perquè és el contingut de l’oració matinera de tot israelita: “Shemà Israel”: i a continuació es reciten les paraules del Deuteronomi (6,5) “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot el pensament” i hi afegeix el segon que és del Levític (19, 18): “Estima el altres com a tu mateix”. Molt semblant al primer. Hi afegeix que tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen, deriven d’aquests dos. El primer, afegirà al fet de ser el més gran. Tota l’arquitectura de la moral jueva no podia tenir més bon principi i derivacions. Visió totalitzant: engloba Déu i el proïsme. Visió, endemés,  d’una radicalitat absoluta, significada en els “tot”.                                            Jesús posa com a vèrtex de la nova moral l’amor: primer vertical: descendent-ascendent i després horitzontal. Fent una lectura transversal veurem com l’amor és fa omnipresent d’una manera insistent. Cal però, tenir en compte que l’amor ve de Déu i els amors són conseqüència i derivació de l’amor del Pare, que definint-se com AMOR primer, constituent, que funda la Nova i Eterna Aliança i que prendrà formes i maneres múltiples, totes elles derivades de l’Amor entranyable que Déu ens té. D’ell en pouarem totes les afeccions amoroses que posarem en les persones i el creat.

 

                                               Tot pren principi de l’Amor que Déu Pare Creador ens té i s’ens manifesta. El seu Amor és definitori i constituent. Som engendrats en el si de Déu Creador i el seu amor entranyable és el que ens dotarà d’una capacitat divina per abraçar tota la humanitat sencera i la naturalesa. És el Gènesi el que dominarà tota expressió de relació envers Déu i envers el proïsme i la  mateixa natura entra en les coordenades d’un Amor que es manifestarà en plenitud en la persona de Jesús, narrada per l’evangelista Joan que ens invitarà a experimentar aquest amor diví que dona sentit, propòsit i terme a la nostra vida, vista i viscuda des de Déu. Els darrers papes ens han estimulat a crear una civilització de l’amor. En la seva primera Carta, Joan ens obre un panorama signat per l’amor que estem rebent de Déu i que ens porta a viure’l en tot i per tot. Només cal llegir del capítol 2, 3, 11; 15-17. Del 3, 11-24. Del 4, 7-21. Del 5, 1-5. Tot la Carta primera de Joan és el gran himne de l’amor rebut i donat. Rebut de Déu i donat al proïsme. No crec que res s’assembli en profunditat i pragmatisme respecte de l’Amor.

                                               L’amor em fa un gran respecte. No m’arrisco a pensar que estimo de veritat. Després del nom de Déu no hi ha concepte més instrumentalitzat, més frivolitzat que el concepte amor. Comencem per deixar-nos, sentir-nos estimats per Déu i hi descobrirem com els “tots” a que s’al·ludeix ja en les bases de la moral-espiritualitat-mística experimental en el Deuteronomi ens fan ser humils a tot ser-ho i encara no diluïm el respecte i la vergonya de pensar que sabem estimar, que l’amor és una actitud primordial en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. Això ja m’ho va dir i ben redir en Fromm en el seu llibret sobre l’Art d’estimar que em va alertar que no tot és moneda de curs legal. Ja en el deixar-nos estimar per Déu hi veiem les esquerdes, la superficialitat, la inconsistència, més avui que un pansexualisme rampant ho emmetzina tot i ho fa lliscar per un narcisisme i una ceguera que no ens permet de sostenir un amor que es defineixi com a donació en gran mesura i en petites  mostres de delicadeses i d’exquisiteses. El papa Benet XVI ja ens va parlar del termes que en grec cobreixen l’amplitud del que s’entén per amor: eros, philia i agapè. Tornem a Fromm que només en el pròleg ja ens les engalta, dient: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari,  mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el nivell de maduresa . Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir una  orientació productiva; que la satisfacció en l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament, pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”: Amb aquesta entrada jo em descalço i em considero “aprenentet” només...No cal que hi afegeixi res al què és l’amor ja en termes cristians! Amb quedo anhelant, desitjant, esperant... Diu Joan: “Nosaltres hem cregut en l’amor”. Acte de fe total.                

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2023   Sabadell