DIUEN, DIUEN... I NO FAN
Atenció
a posar-nos els audífons evangèlics que avui va de reconvencions! Com a introit
(diguem-ne cant d’entrada o confiteor: agafem el salm 50, sobretot els
capellans i similars: ·No m’abandoneu, Senyor, Déu Meu, no us allunyeu. Cuiteu a defensar-me, Senyor, salvador Meu. No costa res dir tot el que
vulgueu, a fe que en tenim els dits pelats: llengua, llavis i paladar i tot!
Aquesta pedagogia no va enlloc.
Predicar amb l’exemple, que ens hauria de sortir, sense voler donar lliçons.
Ens perdem per “alliçonar”, cantant la Cartilla. Amics, els temps han canviat,
ho sabeu prou bé. Encara volem educar amb els criteris d’abans: Diumenge
passat: “No toquis, no diguis, no facis. Us sona això? Això és Antic Testament
pur; i pel que sembla va arribar fins ahir mateix..! El tema és les companyies que freqüentem: la
normalitat avui és campi qui pugui i vulgui. Serem arrossegats. El Cristià -Evangèlic
de veritat- és el que sap que avui anem contracorrent amb esforç i
sobretot amb moltes ganes i... tot amarat del context de la Col·lecta que ja exposarem
de seguida, però us vull advertir perquè em passa a mi... Que si deixo de remar
sense destorbs, me’n vaig irremissiblement cap avall, i si bado molt, acabaré
en l’oceà de la immensitat de misèria i del no res...
La
Col·lecta és l’oració màgica, ho diu tot d’amagatotis i sorprèn als
des-pistats (foraviats!): Parem atenció, amics i amigues: “Déu misericordiós
(no podia començar millor i més evangèlic), que feu als vostres fidels
(ens hauríem de sentir com amadores fidels: l’expressió és reina en els salms!)
la GRÀCIA (ep, que tot és
gràcia i la nostra Mare n’estava plena (no perquè s’ho havia guanyat, per molt
bona noia que era, sinó per l’estimació que Déu Pare li tenia ab origine). La
gràcia... (havíem parat massa de pressa) de SERVIR-VOS d’una manera digna
(què és la dignitat? D’on ens ve? TOT és gràcia) i meritòria (no
m’agrada aquesta paraula que és del més ranci, antic,“menystenible” concepte
(no ens guanyem res; tot és estimable coresponsabilitat;
no m’han de donar res per ser bona persona, per ser digne, honest, no dic
complidor perquè ho esgarriaríem tot plegat: ¿o som amics, o som fills, o som
germans? No entendríem res: no fem pel
“càstig” temut, comminat? Ara estem al Nou, Novíssim (es veu que encara
l’hem d’estrenar?) o No n’hi ha, ni convé de cap manera a l’Antic Testament,
que és el tema a considerar aquest diumenge ¡atents a la jugada! (la primera
lectura: que sintonitza com sempre amb rodonesa amb l’Evangeli del Gran Mateu)
que hauríem de llegir-lo fins al final que cou! I de valent! Acabo la Col·lecta:
els acabaments són la gràcia de les col·lectes, perquè és la nou, el rovell
de l’ou de la pregària. Recordeu que la comencem dient: PREGUEM: i jo en
nom vostre la proclamaré: concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns
que prometeu. Demanem, ben demanat; (si no, seria un entreteniment, que ¡ens
hi juguem el que som i el que voldríem ser! ajudats per la gràcia, s’entén, o
no?) De córrer (sí, córrer; estem sempre en cursa amb nosaltres
mateixos, competint per veure si superem les nostres migrades “marques”, sense
destorbs (d’on poden provenir aquests engavanyaments, sinó de nosaltres
mateixos que ens podem prendre a la “lleugera entrebancadora”, cap (no
gens menys!) als Béns que ens PROMETEU (allò promès és deute
-que dèiem d’infants-. Ara llegim-la d’una tirada i la que s’armarà, ¡si llegim
amb tota l’atenció!
Ara,
va ja contra qui us escriu: aquest Malaquies no ens deu estimar a capellans i
similars. Jo obro camí... “I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de
Mi, si no esteu atents a honorar el meu Nom us trauré el poder de beneir (ep,
que sou vosaltres a perdre-hi allò més preuat que tenim els capellans i
similars: poder alçar les mans i implorar totes les benediccions per a tothom
qui ens les demana i que jo d’ofici les he d’implorar de Dalt (Quina
paraula tan rònega la d’ofici, si la diem d’un servei degut, sí: degut a tots
vosaltres!) Sabeu que nosaltres “hem” de
pregar l’Ofici del Breviari o la Pregària de les Hores, cada dia en nom vostre
i de l’Església Catòlica, ep em deixava Santa i és per definició que és
santa (Tots Sants està aquí a la cantonada: no sé què us van dir el dia 1 de
novembre?) Segueix: “Vosaltres heu
abandonat el camí dret (us hem perdut de vista: on sou, on som? I ara ve la
grossa: “I en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat... Ai, les esglésies cada vegada més esclarissades, ¿perquè
no venen? Han vist que no us donàvem EVANGELI del bo, nutritiu. S’han desnodrit,
cercaven allò d’Isaïes: menja autèntica, ecològico-evangèlica, vins dels que
entusiasmen i enalteixen... I, encara més, continua per a espavilar la nostra
droperia, la nostra impreparació, convertint la nostra “missió” en una ”professió”
de funcionari de finestreta esperant que vinguin, i no sortint!, com ens
demana el nostre benamat papa Francesc... “Heu violat l’aliança que jo havia
fet a Leví: viure només de la bona voluntat dels feligresos. Leví no va entrar
en la distribució de terres, perquè ells havien de servir en el Temple (aquest
s’havia convertit en una finestreta, d’aquelles de ·Vuelva usted mañana). Per
això faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal
com vosaltres heu fet AMB MI, per no haver seguit els meus camins i haver
jutjat amb parcialitat (no donant menjar nutritiu evangèlic, rebaixant les
fites, se’ns ha aigualit l’invent!) Quan les Escriptures comencen per un
interrogant: agafeu-vos que venen corbes!: ¿No tenim tots un mateix Pare? ¿No
ens ha creat el mateix Déu?
“De Pare, només en tenim un, que és el del cel; de Guia només en tenim un, que és el Crist”. Tenim un diumenge del Bon Pastor, ara ens formula el d’un Pastor deficient, suspens! L’Aclamació dóna el to de l’evangeli. Renoi com pica, va en directa! Jesús deia els apòstrofs amb misericòrdia, sí, però posant el dit en la llaga. Mateu enceta aquest capítol ben bé dels últims, el 23, que d’alguna manera fèiea un balanç de com estaven les coses al seu temps! Que no repetíssim la situació que va descriure Jesús: els levites passen de llarg davant del pobre viatger malmenat i deixat de banda que va remoure les entranyes i les butxaques que no tenia (és broma) Si us atreviu llegiu tot el capítol sencer el 23 amb uns set Ai, de vosaltres! Dedicats ara als levites del Nou testament. Jo en sóc un i cerco de veure’m més o menys retratat en les andanades que em couen al cor (ja us ho explicaré algun dia). No vull dir res de cap sacerdot conegut o inconegut. Jo em sento al·ludit i concernit en tantes paraules de Jesús per a despertar els del indicat de clergues i similars. Jo m`ho prenc amb una reflexió que m’arribi. “Us he volgut aplegar com una lloca els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXXI de durant l’any, 5 novembre 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada