ASSENYADES I PREVISORES
Durant
aquests tres últims diumenges de novembre que es corresponen amb els tres
diumenges que ens resten per cloure l’any litúrgic, any que l’hem dedicat a la
lectura de l’evangelista Mateu, farem la lectura sencera del capítol 25,
dividit en tres perícopes (o trossos). Cal precisar que el següent, el 26, ja
s’endinsa en tot el tragí - pitjor-millor(!?)- o en la tragèdia de la Passió.
Tot el 25 ens parla de dues paràboles (la d’avui que és de les deu verges i la
propera, la dels talents i acabarà amb l’escenificació del Judici Final, que és
com si fos una paràbola més). El context és de la relació de l’Església d’aquí,
que som tots nosaltres, pelegrina, i de les postrimeries que en deien, on va a
desembocar tot el nostre viure humà i les relacions amb el cel-pàtria de
tots els fills de Déu. Tenim el mal costum, derivat de les nostres catequesis
d’antany de centrar-nos religiosament, majorment, sobre el pecat, millor
dit els pecats (en plural que
és la forma de fer-los objectius, separats, concrets, com si la quantitat
-possiblement real- se’ns mengés allò que dona el to envers la qualitat
de l’actitud pecadora d’arrel, que explica el perquè de l’orientació, de
la inclinació de fons al mal. Als pecats hi hem d’afegir l’infern (pecat i infern) que van castrar la nostra religiositat,
entenebrida, que ens va apartar més de la fe per la por, que no pas la
positivitat en la nostra relació amb Déu. Aquesta pedagogia maldestra, més pròpia
de l’Antic Testament que no del missatge redemptor i enaltidor de Jesús en els
evangelis, ens ha marcat enutjosament més que l’estímul encoratjador del cel i la gràcia que ens hi porta.
Hem exagerat les tintes de negativitat en relació amb l’actitud primordial de
Jesús que segons Pau: “On hi ha hagut pecat, més hi ha sobreabundat la
gràcia”. La por és molt mala
consellera, la de que al final “que ens agafi confessats”, la de “tenir els
papers en regla”, la “d’evitar el pecat per no caure (sic!) en l’infern”. Tot
això ja pertany a un passat no certament gloriós d’entendre mínimament el què
significa la redempció i la salvació,
els grans dons permanents de Jesús envers nosaltres. Ens han de tractar
com a persones “grans” que val tant com que no ens minoritzin, adults que ja
han entès el que significa tot l’entramat de l’Encarnació, que ens fa mirar més
cap-al-cel que no pas cap a totes les nostres limitacions i jocs
d’autoenganyar-nos i de anar amb Déu amb criteris del “do ut des”, de regatejar
una redempció per aconseguir meritòriament(!) un final feliç. Estem ja en “altres
temps” en què se’ns fan més raonables totes les nostres desraons no possibles
sinó ben reals. La pedagogia evangèlica ha de comptar amb la desitjada
estima de les nostres persones, la nostra autoestima, perquè si només podem
esperar de nosaltres més que dèficits, que entrebancades, que torçades
inclinacions al mal, sabent que això no és vida i que hem de ser nosaltres
mateixos a ser ponderats, justos, a no cedir a la visió jansenista i
“empecatada” sense remei ni sortida. Així no sortirà cap sant, ¡què sant,
desequilibris mentals! Som pecat però salvats! Val més un cel petit que defugir
d’un infern tenebrós. Que hem estat redimits, senyors meus! I no precisament
perquè hem sigut bones persones; ha estat l’afer propi de Jesús el determinant
de tota la salvació que ens ha estat oferta primàriament. Déu és AMOR, ho tenim
clar? Cal descobrir el goig del perdó i retornar a la visió positiva,
enaltidora, joiosa d’esdevenir pecadors
redimits, Cal obrir el cor i l’ànima
a un saber-nos estimats, empesos a fer el bé i l’amor misericordiós, ajudats
per la gràcia que ens serà preventiva i acompanyadora. El camí del cel és el
cel mateix, és allò que intuïa Antonio Machado quan deia que “el camino se hace
al andar” davant de les derives mentals del “no hay camino” previ. Es fa el cel
pregustant-lo i rastrejant el bon gust de les nostres sovintejades aproximacions! Hem de creure en Déu i també en nosaltres
mateixos o, si no, la cosa no funciona, com ho tenim experimentat de pedagogies
de la por, de les temences, del que “no podrem...”, malversant l’empenta que
ens dona el saber-nos estimats per Déu, malgrat tots els nostres “malgrats”.
Sí, creiem en Déu i també en nosaltres, ajudats per la gràcia prevenient i
previsora i que ens acompanya sempre, tot i no veure-ho, cegats de nosaltres!
David ens és un exemple. Ja sabem com les va “gastar” (adulteri, assassinat i
acceptant la dona d’Uries, després de la seva mort, provocada per instigacions
del mateix David), Perdonat David,
exclama al salm 50: “Torneu-me el goig de la vostra salvació... Ensenyaré els
vostres camins als pecadors, i tornaran a Vós els qui us han abandonat. La
víctima que us ofereixo és un cor penedit: un esperit que es penedeix, Vós, Déu
meu no el menyspreeu”. A la capçalera del salm 50, per indicar la manera
adequada de resar-lo, hi llegim: Dels Ef. 4, 24-25: “Que es renovi el vostre
esperit. Revestiu-vos de la nova naturalesa”.
Tot
això per... donant un cop d’ull i de ment als tres evangelis vinents com aquell
qui llegeix els textos truncats, només en la part estimulant, declaradament
positiva, veient el cel com a terme
de les paràboles de Jesús i deixant en via morta l’infern, a què s’ha al·ludeix
en les segones parts. De les deu noies que surten a rebre l’espòs, tot per
fer-li de seguici o d’acompanyament, agafem-ne només les cinc assenyades i
previsores, que faran de corona i embelliran l’entrada a la sala nupcial de
l’espòs, boda que preludia la festa celestial, bell epinici cantat: “Glòria a
Déu a dalt del cel”. Com si Jesús només hagués dit mitja paràbola, la part
positiva només. Suggereixo de fer el mateix amb la paràbola del talents i amb
aquest meravellós final i judici, fent veure que Jesús es fa present en totes
les obres de misericòrdia davant la meravella de tots els que les practiquen,
ignars de que és el mateix Jesús a qui donen acolliment!
Les paràboles les hem d’actualitzar i personalitzar. Identificats amb les bondats que es fan presents en les paràboles, llegides en la positivitat, encara que hi hagi una negativitat que amb l’ajuda de Déu la podem pedagògicament silenciar, de moment. En l’evangeli d’avui plantegem-nos ser uns més amb les noies prudents, assenyades i previsores. És la forma d’entrar en el banquet nupcial, on l’Església és cridada a ser, estar i gaudir. La nostra vida és una espera i un retrobament amb Jesús ressuscitat, l’espòs que ens introduirà en la seva intimitat, bodes que són el deler més gran del nostre viure i que per tant estarem a l’aguait per secundar el crit de “L’Espòs és aquí, sortiu a rebre’l”. Això es produeix de continu en la vida espiritual de cada dia, en espera de l’última invitació al final terrenal. En sabem el preu i senyal: ser assenyats i previsors. Estar preparats per -en qualsevol moment- rebre’l per gràcia amb el cel com a crida, motiu, invitació, terme feliç, moment de plenitud. Deo gràtias!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXXII durant l’any, 12 de novembre del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada