ADMINISTRADOR BO I FIDEL
Situem-nos en el
context propi d’aquests últims diumenges d`aquest mes i també de finals de l’Any Litúrgic. No podem
obviar el fet de que se’ns sol·licita com una mena de balanç per ambdós
motius. Voldríem afirmar d’entrada que no es tracta de viure’ls com si fossin
un examen i que no entréssim en la conscienciació de que haguéssim de fer com un
acte de donar comptes. Només ens plantejarà la necessitat d’organitzar-nos
per ordenar el nostre viure i conviure d’una forma més planificada de com solem
fer-ho habitualment. La vivència de la vida cristiana ha d’aprendre molt de com
podem ser eficaços en l’obra del nostre creixement espiritual. De la
dimensió del que solem dir postrimeries o ultimitats, és a dir, de veure com
apuntem a donar raó de nosaltres mateixos, sabent que en el nostre viure hem de
tenir visió, propòsit, estratègies d’anar endavant, sabent mitjans i projectes,
per tal d’atènyer uns objectius proposats, cercats i veient-nos caminant amb
monjoies que plantem i anem superant. Si la vida cristiana no té especificades metes
a aconseguir, acabarem per no moure’ns realment i no anar a la bona de Déu (?)
o pitjor, a la deriva(!). Tot depèn, està clar, de com pretenguem el viure la
nostra condició de persones (cridades i vocacionades), amatents a créixer i a
descobrir vessants nous, inexplorats, que donin fil de continuïtat, de
creixement, d’albirar àmbits nous que
propiciïn el goig de viure amb sentit i amb eficàcia. Créixer: això és el tot!
De
la Missa d’avui, en primer lloc, en destacaria la primera lectura que és de la 1a.Carta
de Pau als tessalonicencs. L’hem anat llegint al llarg de cinc diumenges
seguits. En ella Pau fa precisions sobre la mort i la vinguda de Jesús, l’esperada
(!) És el primer document del Nou Testament. Pau va tenir una visió en la què
se li va aparèixer un home que li va dir que anés a Macedònia. La comunitat de
Tessalònica fou la primera que s’estableix a terres del que serà Europa.
Escrita a començaments de l’any 51 dC., a només a espai d’una generació des de
la mort i resurrecció de Jesús! Seria fer-nos un honor a nosaltres llegir-la
tota sencera, perquè d’alguna manera s’inicia l’evangelització amb ells el que
serà temps a venir la urgència nostra d’ara mateix, perquè no és altra
cosa la petició del papa Francesc en la seva exhortació primera del seu papat,
és a dir: “La Joia de l’Evangeli”.
Ens podríem sentir copartícips de les primeres experiències apostòliques de
Pau, seguides ara a gairebé dos mils anys després, per les del benamat Francesc
que són també les nostres pròpies. “Vetllar i viure sòbriament”: seria
saber-nos deixebles de Pau com els de Tessalònica. No hi
afegiré res més, perquè m’estira més el tema de la paràbola dels Talents,
centre de les altres lectures dominicals d’avui. En efecte, Jesús ens situa en
el moment important en què un gran senyor, havent-se d’absentar, confia les
seves quantioses possessions a tres experts administradors, assignant-los-hi
segons les seves capacitats, a un cinc milions, a un altre dos i a un tercer un
milió. Passat un temps que se suposa llarg de forma que els tres haguessin
tingut temps per a administrar-los, són cridats a rendir comptes... Només ens
entretindrem amb els dos primers que han fet produir els havers del seu amo,
tant com n’havien rebut. L’amo lloa la seva gestió i a més de felicitar-los
amplament els dobla la quantitat a administrar. Deixem de banda el tercer que
s’excusa en el rigor del seu amo i en lliura-li la quantitat que li fou
assignada sense ni tan sols haver-ne tret els mínims interessos, el fustiga tot
dient-li que li seran preses les quantitats que havia d’administrar i
l’acomiada no pas de bones maneres... El que ens interessa és centrar-nos en
nosaltres mateixos, en realitat essent administradors de bens no
nostres. Cal insistir en què en tots nosaltres hi ha, només pel fet de venir
a la vida, en la simple consideració de ser humans, no tenim en propi ni la
vida, que ens és donada ni les diverses capacitats i capacitacions humanes en
tots els aspectes globals de la vida. De tot això, només en som administradors.
Cal fer projectes per portar endavant feines, desigs, col·laboracions, etc. Aquest
és el cabal que hem de posar en el millor rendiment. D’això en tenim certament fondes
responsabilitats. A més dotació, més dedicació i més eficàcia. L’home val per
allò que ha sabut desenvolupar. No són tant els resultats, sinó la posada en
joc per allò que podem ser i fer... A això encara hi ha un vessant més, sobreactuant
com a fills de Déu, batejats i amarats de gràcia, que ens dota i esperona a
donar fruits de tota mena. Hem de donar raó de nosaltres, tant d’un punt de
vista personal com social. No podem tancar els ulls a la capacitat de visió per
ampliar àmbits de gestió personal, social, espiritual i evangèlica. A la
paràbola es posa de manifest la confiança de l’amo respecte a tots els
cridats a administrar. Hem de ser decididament actius, previsors, planificadors
als tres terminis que s’estilen en tota governança: a curt, a mitjà i a llarg terme.
Hem de saber què puc fer, què no puc fer, què podria fer, si... Tot això i més
s’hauria de prospectar posats a la feina. La nostra felicitat deriva d’una
impostació personal que pretén “el més i millor possibles”. Això de cara al
mirar-nos en el mirall de la nostra consciència, a la nostra resposta social i
també i no menys en tots els aspectes de la nostra condició de cristians i de
–diguem-ho admirativament- fills de Déu!, amb una crida, vocació, projecte,
estratègies, que no se’ns pugui dir que potser vegetem, sense els al·licients
de responsabilitat i d’efectivitat. Entre els “possibles” tenim l’acció
permanent de la gràcia que “ens antecedeix i que ens acompanya”. Ai, què
estimulant la col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim sempre amb el
goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable , quan us servim
a Vós, autor de tots els béns”. La paraula sagrada de servir hi
primeja. Servir és més un dret que un deure!
Una commemoració a la segona lectura on es fa l’elogi de la mestressa de casa, de la qual tenim entranyats uns records perdurables , motivadors, enaltidors, “lloca” que fa família, “pal de paller” que és l’alma mater de totes les famílies que es van creant al seu entorn. Això ho revalido en moments en què llegeixo coses que hem fan mal al cor. Singles i similars... Ai, famílies que no són “castells per enfilar-s’hi successivament enxanetes i enxanetes, pel goig de tots els que hi fan pinya i folre. Llegiu, llegiu aquest salm responsorial! Què bé que hi lliga amb la primera lectura que ens posa la mare que hem tingut i que seguim tenint, Paraula de Déu! Les nostres referents, sí, re-fe-rents, Salve!! Encara hi afegeixo l’oració sobre les ofrenes: “Senyor, feu que aquests dons que us hem ofert ens ajudin a donar-nos millor a Vós i ens obtinguin la felicitat que mai no s’acaba”. I com a tornada evangèlica: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. Qui està en Mi dóna molt de fruit”. Administradors, ve de ministre, servidor, a molta honra seva, de Déu i nostra!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXXIII de durant l’any, 19, novembre 2023. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada