NO US INQUIETEU PER RES
Fem plena atenció
a no deixar d’atansar-nos a la invitació que ens fa Pau com a punt
culminant del que ens ha anat dient les dues domíniques anteriors i que encara
seguirà, després de la d’avui, el diumenge següent amb la que clourà tota la
Carta que inicialment dirigida als filipencs, avui la litúrgia ens la posa a la
nostra consideració, a la teva consideració ben considerada! Tu ets important
per a Déu Pare!
No us in-quieteu per res. Dues
negacions que ens porten a un afirmació radical en i per la nostra vida
quotidiana. Suposo que aquesta contundent afirmació no és més que unes
afirmacions, ara no de Pau, sinó del mateix Jesús. Ara us les recordarem a
petites batallades que formaran tot un himne a la manera de viure i de conviure
en el quotidià més domèstic. Comencem per
les benaurances que cauen en el propi cor, pausadament, però
parsimoniosament: benaurat tu, benaurat tu... Ding, dong. Donem un pas més.
Anem a Mt. 6, 26-34 que comença amb un “Però
Jo us dic: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant en com
satisfareu les vostres necessitats primordials: menjar, beure, vestir. De seguida
sorgirà l’exemple dels ocells, de les flors, àdhuc de les senzilles herbes del
camp... Déu en té divina cura. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu
i fer el que Ell vol... i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu,
doncs, pel demà, sinó: acudiu a la pregària, presenteu, pacifiqueu,
guardeu, interesseu-vos, practiqueu,, heu rebut, sentit, vist. Tot això sota
l’abraçada del “aquieteu-vos” com a premissa per parlar amb Déu, per percebre
la Paraula de Déu i per comprendre-la, per aquietar-vos a la presència de Déu:
en nosaltres amb la serenor, la modulació del nostre sentir i percebre quan el
dir se sent fluixet i xiuxiuejador... Hi ha en aquest aquietament molta
capacitat oberta, d’interioritat, de contemplació, d’espiritualitat,
“d’entranyabilitat” És com si fóssim infants oberts a la contemplació d’una
mare acollidora, que ens tranquil·litza i ens fa sensibles a allò que ens
suggereix .
Ara
és el bon moment per llegir fructuosament aquest cant de l’”enamorat a
l’enamorada”, aquest himne a la “vinya”, que ets tu. Ves resseguint com fet
amorosament en tu tots els verbs: la cavà, despedregà, la cercà, hi posà una
torre de guarda, hi tallà un cup, i finalment hi plantà ceps escollits (fes un
mirada al capítol 15 de Joan: “Sense Mi no podeu res: Jo soc el cep i tu la
sarment...”) L’enamorada ets tu, enrojola’t!: “Què podia fer per ella que no ho
hagi fet? Cap retret, una benvolença d’ampli radi: Només n’esperava justícia,
n’esperava bondat...
Amb
el redactat de les paràboles sempre hi tenen una doble lectura: com del dret i
del revés, la contrastació amb els personatges als quals es refereix: aquí els
grans sacerdots i notables del poble. I l’ensenyament dels seus deixebles i
d’en ells a nosaltres que en som auditors, receptors intel·ligents que veiem la
part d’ensenyament que en podem treure i que és també propòsit de Jesús. Tant
més és confrontació com més és la invitació que se’ns fa a tots i cadascun de
nosaltres, però ja
personalitzadament.
La vinya ens serà oferta a cadascú, perquè la fem fructificar i les paraules
ponderatives ens han d’estimular a ser persones de fina sensibilitat que saben
percebre la part positiva, que en aquest cas és com un epitalami, un
invitar-nos a bodes, com ho veurem diumenge vinent, on ens espera una altra
paràbola en la que els qui porten la pitjor part som potser nosaltres, si
rebutgem la invitació de l’Amat als Amics.
Com ens costa de fer una lectura dels evangelis i de totes les cartes de Pau que vagi una mica més enllà d’un moralisme com si encara fóssim en els paràmetres de l’Antic Testament! Mireu de llegir molt a poc a poc aquesta lectura segona d’avui, sota l’actitud del “no us inquieteu per res”. Donant-li tota l’amplitud d’onda que suposa viure en quietud d’ànima i d’esperit, tot com dit directament per Jesús o Pau, tant se fa! Això ens passa, si m’ho permeteu, perquè no ens l’hem llegida anteriorment, personalitzada. A aquestes altures del nostre creixement com a orants de la Paraula hauríem de deixar petjades més pregones, com que ens sia impossible només amb la proclamació que se’ns fa en la litúrgia, per més ben llegides que es facin. Les paraules no són per sentir sinó per con-sentir, pervingudes directament a cadascú i que en la celebració de la litúrgia no queda espai per aprofundir, per re-cal-car-la, per fer-la pròpia i personal. Que estem en moments de contra-remar amb uns mitjans (mòbil, ordenador, pantalles de tota mena) que més aviat tot ho fan ràpids i alleugerits de contingut, informació que no in-forma, que no modela, que ho fa “tot a cent” i tira endavant, no t’entretinguis! La Paraula de Déu ens mereix tot el nostre respecte i més quan sol·licita una pregunta i ens demana una resposta pensada, acaronada, feta carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Heu sentit parlar de l’Exercici de la Lectio divina que practiquen els monjos i del sínode sobre la Paraula Verbum Domini del 2010, ai algú em dirà si fa tretze anys, ja no és actualitat! I els evangelis que fa una barbaritat de gairebé dos mil·lennis! És que hi ha una manera d’estar al dia, posant-los en l’ara i aquí, que preconitzen tantes persones assenyades que llegeixen sabent i re-sabent que l’avui el poso jo, no els altres. No heu sentir a parlar dels clàssics? El que té de clàssic li poso jo, sinó jo m’ho perdo. Després de tota l’escandall que he fet a la primera part, per precisament dir-nos que la Paraula de Déu té sempre una novetat per descloure, posada a les nostres mans i en els nostres cors per la caloreta que li posa el cor. Fem atenció a la Col·lecta que ens parla del sobrepuig que conté sempre la gràcia, el toc de l’Esperit: “El vostre amor immens sobrepassa els desigs dels qui us supliquen i concediu-nos allò que la pregària no gosaria demanar. Llegir comprensivament, si m’ho permeteu: comprehensivament que aquesta “H” ja li dona uns continguts plens, més que plens. Demanem d’acord amb aquest “no us in-quieteu per res” de llegir amb profunditat i amb jocunditat allò inesperat que Déu et prepara per obrir futur en la teva capacitat de portar cap a Déu allò menut, allò concentrat que en el dia a dia et vol sorprendre. Si no hi ha sorpresa és que no llegim com cal, amb la quietud d’Esperit, o amb aquesta “pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XXVII 8-octubre-2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada