JO SÓC EL PA
DE VIDA ETERNA
Jo sóc és la definició que Déu es va
donar a si mateix, abans de promoure l’alliberament de l’esclavatge en terres
d’Egipte i iniciar el prototipus d’èxode,
punt de referència, primer del poble jueu i després del poble cristià. Després
posa l’article el, definitori de ser -i només Ell- el pa de vida i, a
més, en la significació d’eterna, que vol dir: ja des d’ara i creixent i
perdurable. Solament Déu pot usar aquest llenguatge d’absolut.
Pa de Vida: Quina expressió més plena de
simbolismes i de poesia! Va més enllà d’allò que en diuen “realisme màgic”; és
vertaderament el “realisme sagramental” per als entesos, que hauríem de viure-ho
nosaltres, els creients, homes de fe; que hem posat en Jesucrist, vivent i
vivificador, la nostra més que confiança, l’abandó amorós, que ens
vincula fins al moll dels ossos a la persona de Jesucrist (lloat sia per
sempre!). Pa de Vida: expressió que
vincula el més entranyable símbol de la vida quotidiana, el més a mà, el més
nostre, amb el misteri. Amb pa podem
subsistir, perquè, menjant-lo, mengem més del que sembla. Pa significa taula,
compartir, família, essencialitat, “sagrament de vida” (recordeu el llibre d’en
Boff?). El pa, a més, sota una figuració evangèlica, ens obre l’existència a
horitzons desconeguts. El cor hi somia... És el pa del cos, de l’ànima i de
l’esperit, tot a la vegada! Pa de VIDA magnificada. Eterna, en diu Jesús, que
presagia gustos nous. Ara insospitats. Ara, menjant-lo amb cor de fe, ja tenim
un tast dels “gustos nous” de Déu, sense vels. ¿Quins seran el “gustos de Déu”
en la plenitud? Serà una presència vivificadora, sense necessitat de paraules.
Comunió directa sense ni tan sols el pa com a intermediari. Al cel no hi ha
eucaristia. No la necessitarem. Ja Déu ens assaciarà per l’amor que rebrem i
que nosaltres irradiarem. Em ve i revé el salm 33 que anem trobant diumenge
rere diumenge, perquè ens hi amarem, submergint-nos-hi: “Tasteu i veureu qué n’és de bo el Senyor! (Ja veieu que posant un accent de no
res, l’expressió es fa més profunda i demana el signe admiratiu al final!)
Tornem-hi: “Tasteu i veureu què n’és de
bo el Senyor! Feliç l’home que s’hi refugia!”
L’evangeli
d’avui està ple de contingut. És el nucli dur discriminador del seguiment de
Crist. Estem de ple en el discurs i ensenyament del Pa de Vida.
L’evangelista Joan el posa al mig gairebé de tot el seu evangeli, perquè per
aquest discurs es promourà un abans i un després, perquè provocarà una ruptura total de molts dels seus
deixebles, com ho anota amb gran recança l’evangelista Joan. Dirà fins a cinc vegades: “Qui menja” aquest
pa, qui en menja i beu la meva sang. Desconcert! Barrenats pels dubtes els hi
surt inconteniblement aquest dur: “¿Com s’ho pot fer aquest (noteu el to
despectiu, negador de cap compromís!) per donar-nos la seva carn per
menjar?. Jesús insistirà una i altra
vegada, en la seva AFIRMACIÓ: i a cada insistència d’Ell hi haurà un nou
misteri desvelat: si no, no podeu tenir vida en vosaltres; si no, jo no el
ressuscitaré; si no, no estareu en mi i jo en ell; si no, no viuran gràcies a
mi; si no, no viuran per sempre. Quina manifestació més esplendorosa, més
íntima, més total. L’Eucaristia és el nucli, el punt de convergència de Déu en
el més íntim de cadascú. Divinitzats, transformats, no som nosaltres que
combreguem, és ell qui ens combrega. Perduts en la immensitat de Déu...I-ne-fa-ble!
Aquests cinc diumenges seguits formen tota una mesada
llarga, esplèndida, sobre l’Eucaristia. Encara ens en resta un, el diumenge de
la ruptura de molts deixebles i l’afirmació total i plena de Pere en nom dels
que seguiran Jesús, malgrat que no entendran ni les beceroles del tracte que
Déu ens ofereix en el seu Fill. La FE, per modesta que sigui, la d’ells i la
nostra és l’únic camí de sortida davant de l’esplendidesa de Déu. Ja ho diu la
litúrgia: “Havent estimat els seus, (en l’eucaristia) els estimà fins a
l’extrem, l’extrem de Déu!, no el
nostre, limitat, esquifit, un no res. Ho revalida, com sempre, la col·lecta
d’avui: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen;
infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per
damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que
podem desitjar”.
Amb
raó un dels punts més importants del Concili Vaticà II és la Constitució sobre la Litúrgia. És allí
on ens hem d’anar a abeurar-nos i a assaciar-nos. Tota possible i real espiritualitat cristiana o és
eucarística o no és. Això ens porta a veure les nostres carències, els nostres
oblits. La manca de formació permanent. La primera iniciació cristiana parteix
del baptisme, passa per l’eucaristia i es completa en la confirmació. Això
només la primera! On queda la segona i la permanent, de les re-iniciacions?
He
d’anar forçosament al Vaticà II: Només un tast, una pre-degustació. Si fos
possible llegiu, rellegiu, esbalaïu-vos, submergiu-vos, abismeu-vos en els
números 2, 5, 6, 7, 10, 47, 48, 59,102 i 106. N’extracto uns pensaments, per
tal d’ajudar-vos, pressuposant que no teniu accés directe a aquest document:
- “La litúrgia, per la qual “es
realitza” –sobretot en el diví sacrifici eucarístic- l’obra de la nostra
redempció, contribueix en un grau màxim a fer que els fidels expressin en la
seva vida, i manifestin als altres, el misteri
del Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església, que té
com a característica ser humana i divina, visible i enriquida amb dons
invisibles, fervorosa en l’acció i lliurada a la contemplació, present al món i
, malgrat això, pelegrina; i tot això de manera que en ella, l’humà estigui
ordenat i sotmès al diví, el visible a l’invisible, l’activitat a la
contemplació, i el present a la ciutat futura que busquem. Per tant, la
litúrgia, mentre cada dia edifica els qui són dintre, a fi que siguin temple
sant en el Senyor i mansió de Déu en l’Esperit, fins al complet desenrotllament
del Crist, i al mateix temps els enforteix admirablement per predicar el Crist,
també així presenta l’Església als qui són fora, com a senyera alçada entre els
pobles, perquè sota d’ella s’hi reuneixin els fills de Déu dispersos, fins que
es faci un sol ramat i un sol pastor”.
- “Déu que “vol que tots els homes
se salvin i arribin a conèixer la veritat”, després que en altre temps havia
parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, quan
arribà a la plenitud dels temps va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit
per l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, com
a metge corporal i espiritual, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva
humanitat, en la unitat de la persona
del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist, “es
realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la
plenitud del culte diví”.
Aquesta
obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb
les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí,
sobretot amb el misteri pasqual de
la seva benaurada passió, resurrecció, mort i ascensió gloriosa. Per aquest
misteri pasqual, “morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la vida”.
Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós
que és tota l’Església”.
- “Per tant, igual com el Crist fou
enviat pel Pare, també Ell envià els apòstols, plens de l’Esperit Sant, no
solament a predicar l’Evangeli a tota criatura i anunciar que el Fill de Déu,
per la seva mort i resurrecció, ens havia alliberat del poder satànic i de la
mort, i ens havia transportat al Regne del Pare, sinó també a realitzar l’obra
de la salvació, que anunciaven, pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels
quals gira tota la vida litúrgica. Així tots els homes són empeltats en el misteri
pasqual del Crist pel baptisme morts amb Ell, sepultats amb Ell,
ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen:
Abbà, Pare, i, d’aquesta manera,
esdevenen els veritables adoradors volguts pel Pare. Semblantment, sempre que
mengem el sopar del Senyor, anunciem la seva mort fins que Ell vingui. Per
aquest raó, el mateix dia de la Pentecosta en què l’Església es manifestà al
món, els qui acolliren la Paraula de Pere, foren batejats. I prenien part en
l’ensenyament dels apòstols, en la fracció del pa i en les pregàries...,
lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Des de llavors , l’Església mai
no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es
referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es
fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies “a
Déu pel seu do inefable” en el Crist Jesús, a lloança de la seva glòria”, per
la virtut de l’Esperit Sant”.
- “Per realitzar una obra tan gran,
Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot, en les accions litúrgiques. És present en el
sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “essent Ell mateix el
qui es va oferir en la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”,
com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència
en els sagraments, de manera que
quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva Paraula, ja que
quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures és Ell mateix qui
parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja. Ell que
prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig
d’ells”.
De
fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els
homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva
estimadíssima Esposa, que la invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al
Pare Etern.
Amb
raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de
Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa
la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos
Místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceixen el culte
públic íntegrament”.
Per
això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos
que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia del qual no es pot
comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l ‘Església”.
- “Els sagraments s’encaminen a la
santificació dels homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu;
i, com a signe també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó que
també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això,
s’anomenen sagraments de la fe. Donen,
certament, la gràcia, però la seva
celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia,
a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat.
Interessa,
doncs, que els fidels entenguin fàcilment els signes dels sagraments, i
freqüentin amb més constància aquells que han estat establerts per alimentar la
vida cristiana”.
- “La litúrgia és el cim al qual
tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada,la font d’on brolla tota la seva força;
ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat
fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església,
participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.
D’altra
banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els
“sagraments pasquals”, “un sol cor, en la pietat”; demana que mantinguin vivent
allò que reberen per la fe, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes,
en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esponerosa del Crist.
Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de
la font, i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en
Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres
obres de l’Església”.
- “La importància de la Sagrada Escriptura en la celebració litúrgica és cabdal. Les lectures que es llegeixen,
i que són explicades en l’homilia, i els salms que es canten són de
l’Escriptura; les pregàries, les oracions i els himnes litúrgics estan amarats
de la seva inspiració i atmosfera, i les accions i signes reben d’ella el
significat. D’aquí que, per procurar la renovació, el progrés i l’adaptació de
la sagrada litúrgia, cal fomentar aquell afecte suau i viu de la Sagrada
Escriptura, del qual dóna testimoni la venerable tradició dels ritus, tant
orientalñs com occidentals”.
- “El nostre Salvador, a l’últim
Sopar, la nit en què va ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del
seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la
Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església,
un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal de
unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima
s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.
- “L’Església, doncs, intenta, amb
cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a
espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en
l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per
la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a
Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament
per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes,
per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè
finalment, Déu sigui tot en tots”.
Diumenge
XX durant l’any, 19 d’agost del 2018.
Sabadell
P.S.: El Papa
Francesc ha fet unes admirables catequesis sobre la Missa. Han estat publicades
per diverses editorials. Un en donarem notícia més endavant. No us les perdeu.
El llenguatge del nostre papa és molt llegidor. Fem-li aquest honor en
llegir-les i aprofundir-les. Gràcies, de part seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada