NO NOMÉS
DE PA VIU
L’HOME…
L’evangeli
d’aquest diumenge lliga molt i molt amb el de la multiplicació dels pans del
diumenge passat. Si seguim la lectura “in vivo”, és a dir a partir de
l’evangelista, en aquest cas Joan, veurem que l’un és continuació del relat
en l’altre. Ambdós, continuació i complementació. Llevat de la transició que
conté el passatge en què Jesús camina sobre l’aigua que ara ens distreuria...
Després de no veure’l en el lloc del miracle de la multiplicació aquella gent,
uns d’ells s’embarquen i passen el llac i van a trobar-lo de bell nou...
Jesús
va directe a l’arrel i al moll de l’os del que pretenien en anar-lo a buscar. Recordem
que espontàniament el volien “fer rei”. Els alliçona a no cercar “el
meravellós”, sinó a transcendir el fet, que així esdevé “simbòlic”. Cal dir que
quan Jesús vol subratllar i ponderar el que dirà a continuació utilitza aquesta
frase: “Us ho dic amb tota veritat”. El que dirà, els adverteix a no passar-ho
per alt. Senyal de que no han d’interpretar-ho a nivell de comprensió directa,
sinó com invitant-los a veure-hi més enllà i més endins. Voregem el misteri,
per tant atenció plena! Els diu: “Vosaltres em busqueu per la menja que
us vaig donar: aneu més enllà! Jesús evidentment no ha vingut -per a través de
la seva acció- a sadollar necessitats elementals com seria facilitar pa, sense
guanyar-lo amb la suor del cada dia. Ell va més enllà. On..? De moment
deixem-ho així. Ja reprendrem el fil. Cal recordar, abans, fets semblants, en
paral·lel.
Aquesta
situació ja es va donar també al principi de l’encontre amb “la samaritana”: “Senyor,
li diu, dóna’m aigua d’aquesta que em dius, perquè no tindré més set ni hauré
de venir aquí a pouar”. I té com a resposta , la de sempre: la invita a veure les
coses des d’un altre punt de vista: “Senyor, veig que ets un profeta!”. També ho
posa al descobert, en la temptació al desert: “Fes que aquestes pedres es
converteixin en pa”. Jesús li respon: “No
només de pa viu l’home, sinó de tota paraula
que surt de la boca de Déu... No farà mai fets miraculosos en favor de la
seva persona, sinó de la seva missió. Això ja marca la pauta: és Jesús que ens
invita a descobrir que hi ha altres fams més fondes. Ho descobrirem més tard.
Les que responen a les finalitats del viure’l a Ell, del seu seguiment i de la mateixa
fe. Jesús va situant pregunta rere
pregunta a l’interlocutor en el terreny del misteri, allà on
s’amaga o on es revela una visió nova, més profunda, en una experiència nova
que es viu amb estupor. Vegeu, com Jesús invita a veure les coses, en una
experiència trencadora, entrant en el terreny inefable del misteri, del
transcendent. Això mateix passa en les converses amb Nicodem, amb la
Samaritana, aquí mateix: “Us donaré el pa de Déu que baixarà del cel”. “Així passa
amb el qui neix de l’Esperit”. “Sóc Jo el qui et parla!”.
“Senyor,
doneu-nos sempre d’aquest pa”. Encara no han descobert que aquí hi ha
“misteri”. Mai podien sospitar el que els dirà a continuació; supera de totes
totes un sentit normal. Jesús els diu davant de l’esbalaïment: “Jo sóc el pa
que dóna la vida”. Jo, ell mateix... Quin salt, Déu meu! Misteri i més misteri!
S’han obert les portes que donen accés a un entendre transcendent. De primer, els descobreix que hi ha altres
fams i altres pans! I a continuació, transcendeix a uns estrats, a uns plans, a
unes lectures desconcertants, desconegudes. Aquella gent devia quedar amb l’alè
tallat. Amb Nicodem i amb la Samaritana era una conversa amb el mateix Senyor
per interlocutor, amb una presència que avalava el que deia. Sentir-ho de prop,
a nom propi és una altra cosa que sentir-ho a comprensió oberta; és tota una
altra cosa...
Vull
marcar una transició: A tall del que acabo de dir hi voldria afegir una
experiència viscuda aquesta setmana en curs. Situem-nos: Un grup de persones
grans, més aviat, ens “tanquem” durant una setmana més o menys a la casa
d’Exercicis del Pares Claretians, a Vic. Ja fa anys que ho fem i hi som fidels.
Cada any “estudiem” un llibre en sessions de matí i tarda i, amb conversa
oberta, dialoguem sobre el que hem llegit a fi de compartir el que ens digui:
fent-nos preguntes (?) i ponderacions (!) per posar-lo a la pràctica, cadascú a
la seva manera. Té un vessant experiencial volgut. El llibre d’aquest any es
titula “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada, de la qual en coneixem un
llibre similar, titulat “Monges”. Enguany l’hem llegit del dret i del revés.
Eren catorze persones els entrevistats, ja madurs, d’entre els quaranta i més
grans. Se’ls preguntava sobre com vivien la seva espiritualitat. Sabedors que
l’espiritualitat la poden viure des d’una perspectiva d’evangeli i sense aquest
coixí de fons. Evidentment, els entrevistats són escollits perquè tots ells la
viuen al viu. No solament això, sinó que afirmen que és per a ells un estat
de vida, que és connatural a tota persona humana, malgrat que hi ha
persones que no n’han sentit necessitat fins al moment present... Per a ells és
una dimensió humana de qualitat de vida, de sentiment habitual que té la seva
pròpia dinàmica, els seus propis ritus, les seves pràctiques. Tots apel·len a
una experiència de viure molt a pell de sentir amb el màxim d’atenció en
el concret de cada dia i de cada moment. En tenen consciència, tot i que se’ls fa
difícil de posar-hi nom. És experiència d’una consciència de profunditat, de
plenesa, de goig. Són molt autodisciplinats. Bases: quietud, silenci,
meditació, calma. Hi ha moments reservats a ser profunds, a sentir-se en
comunió amb tot i amb totes les coses, molt lligat a la seva professionalitat.
Són empàtics, acollidors, no classifiquen els altres, els admeten tal com són.
Saben “estar i ser en el que fan”. Són el que fan i fan el que són. Amb una
senzillesa envejable. Tots han fet una recerca de sentit que els ha portat a
fer tota mena d’experiències algunes vinculades amb pràctiques orientals.
Cadascú, decantades experiències, sap què vol i hi és fidel. Deixant oberts,
això sí, els horitzons per a ulteriors vivències. Molts d’ells han cercat
altres persones de similars “recorreguts” i es troben, àdhuc formen grups o
comunitats d’iguals. Són gent que ha cercat referents, que llegeixen llibres de
referència. Hi ha posat la coordinadora una bibliografia de persones que els
han obert els ulls com a mostra de referències de qualitat per poder-hi
espigolar les pròpies. S’hi inclou al final.
Cal
dir que no neguen ni van en contra dels que recolzen la seva espiritualitat en
l’evangeli. Ells han fet el seu propi camí, però potser els ha mancat un
aprofundiment en l’evangeli i sobretot en Jesucrist, com a referent primordial de la seva vida. És una
vertadera llàstima que hàgim d’anar a pouar en experiències de fora, sempre ben
respectables, tot sigui dit!. Tots o molts d’ells no han trobat qui els
orientés dins de l’evangeli. No hi han arribat a trobar la seva autoimatge.
Molts són gent de les generacions dels anys setanta i vuitanta quan la llibertat
no l’havien viscut en la figura de Jesucrist. Encara marcats per una moral
d’obligacions, de dogmes, de pràctiques, més aviat imposades, “de obligado
cumplimiento”. Quan han descobert la crida “a ser, a estar i a fer” segons les
pròpies conviccions, moltes no repensades a nivell de persona adulta, han abandonat
sense haver fet una desconstrucció des de dins. Llàstima, perquè han deixat
allò que encara no havien descobert des de dins. En l’Església ens ha mancat
una iniciació a la vida cristiana
feta a tall d’adults. Ens ha mancat formació permanent i creixent. No ho hem
fet quan més necessitat hi havia. Ara no que sigui tard, però ja la gent que de
veres viu i vol viure amb profunditat, ja s’ha fet el seu camí.
L’evangeli
l’hem de redescobrir cada dia. Ells parlen de despertars, desvelacions,
revelacions. Nosaltres en tenim les nostres. Llàstima una i mil vegades. Jo ho
sento així. L’any anterior vàrem descobrir el llibre de Pablo d’Ors Biografia del silenci. Ara cercarem de
cara a l’any vinent els que ho viuen des de la perspectiva de Jesús i de
l’evangeli. Potser tornarem al molt recomanable: “Amb Déu o sense”. Carteig
molt saborós entre Torralba i Villatoro. Animeu-vos, sorpresa assegurada i de
les bones!
Diumenge XVIII de durant l’any, 5
d’agost del 2018 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada