SETMANA SANTA: ASSETJAMENT A MORT A JESÚS
Per
sota i a part de la resurrecció de Jesús, Ell va obrint cada vegada més una
visió més profunda de com actua en nom de Déu, a qui anomena obertament Pare,
davant de la indignació dels seus contradictors presos per les (en plural) “tradicions”, que s’han
esclerotitzat en pura -o millor- impura ideologia.
Ara
és l’hora, deia, de fer una lectura pausada de tot l’evangeli de Joan, que en
deien el teòleg, per la seva profunditat que sobrepassa els altres evangelistes
–anomenats sinòptics-; i on es troben les expressions més íntimes del cor de
Jesús. Recordeu que el “Passio” del Divendres Sant sempre és invariablement del
de Joan, alternant-se els altres cada any, amb un de nou. Enguany el diumenge
de Rams-Passió serà el de Mateu que és el que toca, corresponent a l’any
litúrgic en curs. La gran particularitat de Joan és que ens el descriu com els
últims moments de la passió i mort del Rei d’Israel; i la revelació de la “bondat
i l’amor” de Jesús es
veu subratllada per les paraules explícites de la seva reialesa en la conversa-judici
amb Ponç Pilat i sobretot en les “paraules” plenes de grandesa que va dient a
la creu i amb les que clouen la missió acomplerta rebuda del Pare de manifestar
l’amor trinitari i l’esclat primaveral del Regne. Com perdona solemnement com
només ho pot fer Déu i amb aquell “Tot ha quedat acomplert”, com a final d’una
missió: Fer saber que Déu és Amor, que ens estima entranyablement com a fills,
que remet els nostres fardells de misèria i ens omple de gràcia sobre gràcia,
per fer-nos accessibles a un món nou i una terra nova, batejats i remesos en
esperança. Obrint visions i perspectives novadores de què significa viure ja
ara el Regne, saber-nos fills i deixebles i en seguiment obert a Jesús. Ara i
aquí.
Recordeu
si us plau els Crists-Majestat del nostre romànic en els què la corona
d’espines ha estat substituïda per una corona reial. I en el títol que per més
que volgueren que fos matisat per les autoritats jueves va quedar irreescrit
amb un “el que he escrit, escrit queda”: INRI Jesús Natzaret Rei del Jueus.
Crist
és el Sagrament per excel·lència, del qual prové que l’Església en sigui el
Sagrament total (Cos místic de Crist: Jesús n’és el Cap , nosaltres els seus
membres). Llegim al Catecisme de l’Església Catòlica: “Els sagraments s’encaminen
a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos de Crist, a donar culte;
i, com a signe, tenen també la funció d’instruir. No solament suposen la fe,
sinó que l’alimenten , la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per
això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen , certament, la gràcia, però la seva celebració també
prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament
Déu, i a practicar la
caritat. Interessa , doncs, moltíssim que els fidels entenguin
fàcilment els signes dels sagraments, i freqüentin amb més constància aquells
que han estat establerts per alimentar la vida cristiana.” Cita de la Constitució
sobre la Sagrada
Litúrgia , que afegeix: “La litúrgia és el cim al qual tendeix
l’acció de l’Església i, a la vegada la font d’on brolla tota la seva força; ja
que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets
fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església,
participin en el sacrifici, i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la
litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments
pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que
reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en
l’Eucaristia, que encén i porta els fidels a la caritat esperonada del Crist.
Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la
font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist
i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.
En
la litúrgia del misteri Pasqual es re-noven i con-firmen no dic els sagraments
rebuts –ara fa una mà de temps- sinó permanentment actualitzats. No es
repeteixen sinó que s’actualitzen , es fan presents en major intensitat. Tot el
nostre passat de fe i sagraments es fan actuals com si els estrenéssim ara i
aquí.
D’alguna
manera es pot dir que fem en aquests dies sagrats el nostre Baptisme (com a adults)
validant-lo; també d’alguna manera es pot ben dir que re-fem la nostra primera
i permanent primera (!) comunió i re-novem la unció de l’Esperit Sant
(Confirmació i Reconciliació). En definitiva, els sagraments dits de la iniciació
cristiana i de compromís sostingut i calat més a fons, revitalitzats, fets
com si en fos la primera vegada a celebrar-los. Tenim aquesta gràcia i avantatge
de l’’actualització litúrgica dels nostres primers encontres amb la fe, en
moments en què poca cosa podíem entendre i viure(!). La litúrgia ens permet
viure tots els sagraments com és de fet en l’Eucaristia com una vera
actualització. No repetició. Per la fe vivim en un present permanent allò que
ens dóna identitat i actualització del que no férem un dia potser llunyà, sinó
que ara el fem amb més consciència i amb més compromís. Hem de treure la rutina
dels nostres actes rituals i litúrgics, posant-los en un present continuat
i cada dia més perfectible. Aquest és el sentit bàsic i fonamental de la
litúrgia: el que férem, ara ho tornem a fer
de bell nou. Com si fos la primera vegada i ¡ho és realment!
Coda:
No he volgut parlar dels Rams perquè em sembla que han estat redimensionats,
una mica folklòricament. Aquesta festa en espais amplis i fent-ne protagonistes
els infants amb palmes que semblen catedrals i amb llaminadures penjants, estrenant vestidets
primaverals, i fent escombra en la base dels palmons. Està molt bé, però convé
no perdre de vista la significació literalment bíblica. La rebuda dels grups de
pelegrins que se solia fer amb tots els grups que afluïen a Jerusalem per les
festes. També ja més ajustadament evangèlic: l’entrada del Rei-Messies muntat,
segons les escriptures, en un pollí i una vegada més amb la confrontació del fariseus per fer
callar els infants que fàcilment s’agafen on hi ha festa i gresca. “Els infants
hebreus portant rams d’olivera reberen El Senyor i l’aclamaven dient: hosanna a
dalt el cel”. Com sigui: rebuda i contraposició amb els “grans” que no volen
entendre i forçaran una mort que paradoxalment donarà vida i vida plena els que
sabran veure i viure aquestes festes des del misteri de Crist, de l’Església i
també de nostre propi i de tota la nissaga humana: “Hosanna al Fill de David.
Beneït el qui ve en nom del Senyor”.
Diumenge
de Passió i també dit de Rams, 13 d’abril de 2014. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada