divendres, 11 d’abril del 2014

Homilia del diumenge 13/04/2014 del P. Josep Mª Balcells

                             SETMANA  SANTA: ASSETJAMENT A MORT A JESÚS

                     com són el cicle pasqual que enllaça tota la Quaresma i el seu punt culminant la Setmana Santa i el mateix es diu del temps del cicle nadalenc amb  l’Advent i les festes del naixement de Jesús , ambdós cicles relacionats amb els més grans misteris, que al meu entendre, són respectivament la Redempció i l’Encarnació que com en les  composicions musicals hi ha moments de més gran i més alta tensió emocional i espiritual i que porten a sobre de les partitures als pentagrames corresponents la indicació de “fortissimo”. Ara hi som de ple... Cal advertir, em sembla ja haver-ho dit, que no podem separar Quaresma-Setmana Santa amb el final que esdevé principi de la Resurrecció  Ja hi hem entrat pel que fa al cicle pasqual a les lectures d’aquests dies en que sobretot els evangelis, de Joan tots ells, en què es veu –i tant de bo es visqui- aquest anar portant les discussions, millor interpel·lacions, dels jueus, no m’atreveixo a anomenar interlocutors, perquè són uns atacs ferotges a la persona-missatge de Jesús. N’he dit assetjament a mort. És un bon moment per llegir sencer tot l’evangeli de Joan repuntat a cada lectura de l’evangeli de la litúrgia d’aquests dies –no sols diumenges- just des del diumenge IV fins al “Passio” del Divendres Sant. Es descriu un crescendo de la fractura entre el pensament “ultra” de les elits jueves de tipus religiós i els plantejaments de Jesús, que va fent en progressió de contingut cada vegada més dens i més precís sobre la seva divinitat... Aquesta fossa-divisió de posicionament i d’enrolament: uns al costat del “poder” religiós –com quasi sempre passava- i uns pocs deixebles, que tot i no entenent gaire res del què es contrastava, fan costat al mestre després “d’estar amb Ell” (Mc 3, 16) durant uns anys...
                                      Dintre dels que s’anomenen en l’any litúrgic temps forts

                                               Per sota i a part de la resurrecció de Jesús, Ell va obrint cada vegada més una visió més profunda de com actua en nom de Déu, a qui anomena obertament Pare, davant de la indignació dels seus contradictors presos per les  (en plural) “tradicions”, que s’han esclerotitzat en pura -o millor- impura ideologia.

                                               Ara és l’hora, deia, de fer una lectura pausada de tot l’evangeli de Joan, que en deien el teòleg, per la seva profunditat que sobrepassa els altres evangelistes –anomenats sinòptics-; i on es troben les expressions més íntimes del cor de Jesús. Recordeu que el “Passio” del Divendres Sant sempre és invariablement del de Joan, alternant-se els altres cada any, amb un de nou. Enguany el diumenge de Rams-Passió serà el de Mateu que és el que toca, corresponent a l’any litúrgic en curs. La gran particularitat de Joan és que ens el descriu com els últims moments de la passió i mort del Rei d’Israel; i la revelació de la “bondat i l’amor” de Jesús es veu subratllada per les paraules explícites de la seva reialesa en la conversa-judici amb Ponç Pilat i sobretot en les “paraules” plenes de grandesa que va dient a la creu i amb les que clouen la missió acomplerta rebuda del Pare de manifestar l’amor trinitari i l’esclat primaveral del Regne. Com perdona solemnement com només ho pot fer Déu i amb aquell “Tot ha quedat acomplert”, com a final d’una missió: Fer saber que Déu és Amor, que ens estima entranyablement com a fills, que remet els nostres fardells de misèria i ens omple de gràcia sobre gràcia, per fer-nos accessibles a un món nou i una terra nova, batejats i remesos en esperança. Obrint visions i perspectives novadores de què significa viure ja ara el Regne, saber-nos fills i deixebles i en seguiment obert a Jesús. Ara i aquí.

                                               Recordeu si us plau els Crists-Majestat del nostre romànic en els què la corona d’espines ha estat substituïda per una corona reial. I en el títol que per més que volgueren que fos matisat per les autoritats jueves va quedar irreescrit amb un “el que he escrit, escrit queda”: INRI Jesús Natzaret Rei del Jueus.

                                               Crist és el Sagrament per excel·lència, del qual prové que l’Església en sigui el Sagrament total (Cos místic de Crist: Jesús n’és el Cap , nosaltres els seus membres). Llegim al Catecisme de l’Església Catòlica: “Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos de Crist, a donar culte; i, com a signe, tenen també la funció d’instruir. No solament suposen la fe, sinó que l’alimenten , la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen, certament, la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat. Interessa, doncs, moltíssim que els fidels entenguin fàcilment els signes dels sagraments, i freqüentin amb més constància aquells que han estat establerts per alimentar la vida cristiana.” Cita de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia, que afegeix: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, que encén i porta els fidels a la caritat esperonada del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com  a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               En la litúrgia del misteri Pasqual es re-noven i con-firmen no dic els sagraments rebuts –ara fa una mà de temps- sinó permanentment actualitzats. No es repeteixen sinó que s’actualitzen , es fan presents en major intensitat. Tot el nostre passat de fe i sagraments es fan actuals com si els estrenéssim ara i aquí.

                                               D’alguna manera es pot dir que fem en aquests dies sagrats el nostre Baptisme (com a adults) validant-lo; també d’alguna manera es pot ben dir que re-fem la nostra primera i permanent primera (!) comunió i re-novem la unció de l’Esperit Sant (Confirmació i Reconciliació). En definitiva, els sagraments dits de la iniciació cristiana i de compromís sostingut i calat més a fons, revitalitzats, fets com si en fos la primera vegada a celebrar-los. Tenim aquesta gràcia i avantatge de l’’actualització litúrgica dels nostres primers encontres amb la fe, en moments en què poca cosa podíem entendre i viure(!). La litúrgia ens permet viure tots els sagraments com és de fet en l’Eucaristia com una vera actualització. No repetició. Per la fe vivim en un present permanent allò que ens dóna identitat i actualització del que no férem un dia potser llunyà, sinó que ara el fem amb més consciència i amb més compromís. Hem de treure la rutina dels nostres actes rituals i litúrgics, posant-los en un present continuat i cada dia més perfectible. Aquest és el sentit bàsic i fonamental de la litúrgia: el que férem, ara ho tornem a fer  de bell nou. Com si fos la primera vegada i ¡ho és realment!

                                               Coda: No he volgut parlar dels Rams perquè em sembla que han estat redimensionats, una mica folklòricament. Aquesta festa en espais amplis i fent-ne protagonistes els infants amb palmes que semblen catedrals i  amb llaminadures penjants, estrenant vestidets primaverals, i fent escombra en la base dels palmons. Està molt bé, però convé no perdre de vista la significació literalment bíblica. La rebuda dels grups de pelegrins que se solia fer amb tots els grups que afluïen a Jerusalem per les festes. També ja més ajustadament evangèlic: l’entrada del Rei-Messies muntat, segons les escriptures, en un pollí i una vegada  més  amb la confrontació del fariseus per fer callar els infants que fàcilment s’agafen on hi ha festa i gresca. “Els infants hebreus portant rams d’olivera reberen El Senyor i l’aclamaven dient: hosanna a dalt el cel”. Com sigui: rebuda i contraposició amb els “grans” que no volen entendre i forçaran una mort que paradoxalment donarà vida i vida plena els que sabran veure i viure aquestes festes des del misteri de Crist, de l’Església i també de nostre propi i de tota la nissaga humana: “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor”.

                       
            Diumenge de Passió i també dit de Rams, 13 d’abril de 2014. Sabadell