MOU, SENYOR, MOU LA MEVA ÀNIMA…
És, és
una autèntica llàstima que entre nosaltres parlem de la “tradició”, llegida en
minúscula i en plural, molt d’acord amb l’evangeli d’avui, que ben mirat en fa
una lectura ben poc airosa, àdhuc carregosa que respon de ple a l’ambient que
es mal respirava en temps de Jesús. Li retreuen a Jesús que els seus són ben
poc curosos de les nímies i plurals tradicions que afecten al viure menut
quotidià: que si rentar-se les mans, que si els atuells, que si purificació va
i ve. Els arqueòlegs desenterren petits museus de paramenta, tota ella
destinada a les innúmeres purificacions. La resposta de Jesús és ben
contundent. Atrafegats en tal multitud
de prescripcions rituals, tot això ens pot distreure d’un tema del qual no en parlem
gairebé gens i que és dels més importants de forma que de la Tradició n’hi ha tota una Constitució
del Vaticà II, que vol dir que és un dels quatre temes més rellevants del Concili.
No
som una religió de Llibre, com potser
hem pensat més d’una vegada. És ben explícit Benet XVI quan explicita que “La
Paraula de Déu es transmet en la Tradició
viva de l’Església. La Sagrada Escriptura , l’Antic i el Nou Testament,
és la Paraula testimoniada i divinament inspirada. Tot això ens ajuda a
entendre per què en l’Església es venera tant la Sagrada Escriptura ,
tot i que la fe cristiana no és una “religió del Llibre”: el cristianisme és la
“religió de la Paraula de Déu”, no d’una paraula escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu. Per consegüent, l’Escriptura ha de ser
proclamada, escoltada, llegida, acollida i viscuda com a Paraula de Déu, en el
si de la Tradició apostòlica, de la que
no es pot separar. En efecte, acabarà dient Benet XVI: “La Paraula de Déu
que se’ns dóna en la
Sagrada Escriptura com a testimoni inspirat de la revelació,
que juntament amb la Tradició viva de l’Església, és la regla suprema de la
fe”. Tot a l’Església va començar per la Paraula (diguem-li el Verb o el
contingut d’aquesta Paraula que és la Revelació). No teníem ni amanuenses, ni llum ni taquígrafs.
Tota la relació del Déu del Nou Testament, l’originària, es fonamenta en la
revelació que feu Jesús en fets i paraules que van ser conservades , pura oralitat evangèlica, d’una manera
en que l’essencial es va preservar en la
seva puresa verbal i de comunicació. No és gens estrany: així es conservava la
saviesa en aquells temps. Pau és ben explícit: “Us lliuro us entrego, us faig
arribar) allò que he après per tradició. Li han dit, li han, més que dit, proclamat i ell l’únic que fa és
transmetre-nos-ho a nosaltres. I no és pas una minúcia: és la mateixa constitució
de l’Eucaristia. (I Co 11, 23 – 26)
L’Esperit
Sant és el garant de l’autenticitat de la transmissió que se’ns fa de la
revelació de Déu en Jesucrist. Diu, darrerament, Benet XVI “No es comprèn
autènticament la revelació cristiana
sense tenir en compte l’accció de l’Esperit Sant. Això té a veure amb el fet de
que la comunicació que Déu fa de si mateix implica sempre la relació entre el Fill
i l’Esperit Sant dels qui Ireneu anomena precisament les “dues mans del Pare”.
L’Esperit Sant no deixa de ser sempre viu i actuant ja en la vida de Jesús i
que, a més, serà enviat i farà professió d’ensenyament i de “recordador”de tot el que Jesús havia
dit, i ho anirà portant a la veritat plena. Ell és la veu de la Tradició viva
que anirà explicitant i portant a una
més aprofundida comprensió de la revelació feta per Jesús. Ell “desvelarà” els sentits amagats i
necessaris perquè a tot temps el “present de Déu” es presenti en la seva vivor
i eficàcia. L’Esperit Sant guiarà des del principi perquè el contingut
de vida que és la Paraula pugui ser entesa i aplicada a les successives
situacions eclesials. “Tots seran ensenyats per Déu”, llegíem fa poc. I això és
el que succeeix de continu a l’Església viva. Hi ha un treball de “penetració”
en la Paraula de Déu i és una meravella perquè ens fa viure l’essencialitat viva de l’Església.
Estic content i àdhuc meravellat d’aquesta presència, guiatge, orientació de l’Esperit
Sant. Jo crec –ho dic bast, bastot- que al pobre Esperit Sant el fem servir ben
poc; amb dues revolades de colom i una llengua de foc, jo no en tinc pas prou.
Cras error. L’Esperit Sant està tan viu com ho està el mateix Jesucrist i el
Pare. No és un “complement” ni un florit ornament. És guia, és company d’equip
de recerca, és l’animador de la vivesa de tot plegat. Tot es mou per ell, tot és vida per Ell, tot es
somou a ventada segura. A l’eucaristia
diem que sigui ell no el pobre rector ni el mn. els qui ens expliquin les
seves batalletes evangèliques. Es diu a la litúrgia: “Envia el teu Esperit Sant
Paraclet sobre les nostres ànimes i fes-nos comprendre les Escriptures
inspirades per ell”. També hi afegim : Oh,
Déu, Salvador, t’implorem en favor d’aquest poble, envia sobre d’ell l’Esperit
Sant; el Senyor Jesús el visiti, parli a les ments de tots i disposi els cors
per la fe i acondueixi les nostres ànimes vers tu, Déu de les misericòrdies”
D’on es pot veure amb claredat que no es pot comprendre el sentit de la Paraula
en l’Església si no es té en compte l’acció del Paraclet en l’Església i en el
cor dels creients”. (Vaig repuntant paràgrafs de la primera part de la Verbum Domini. )
El
Concili Vaticà II recorda també que aquesta Tradició d’origen apostòlic és una
realitat viva i dinàmica que va “creixent en l’Església amb l’ajuda de
l’Esperit Sant”; però no en el sentit de que canviï en la seva veritat , que és
perennne. Més bé “va creixent en la comprensió de les paraules i de les
institucions transmeses” amb la contemplació i l’estudi, amb la intel·ligència
fruit d’una més profunda experiència espiritual, així com amb “la predicació
dels que amb la successió episcopal reberen el carisma segur de la veritat”.
És
bo com senyala Benet
XVI que la Sagrada
Escriptura , tot i la seva multiplicitat de llurs formes i
continguts, se’ns presenta com a realitat unitària. En efecte, “a través de
totes les paraules de la sagrada escriptura , Déu diu sols una paraula, el seu
Verb únic, en el qui ell es diu en plenitud. Ja deia Agustí: “Recordeu que és
una sola la Paraula de Déu que es desenvolupa en tota la Sagrada Escriptura
i un sol el Verb
que ressona e la boca de tots els escriptors sagrats”.
Què
lluny, què lluny estem d’aquestes disquisicions sobre les tradicions amb que
van “embolicar” el sentit profundament religiós digne d’un Déu que no està per
“futeses”, menys quan aquestes a judici de la gent s’han pervertit en futeses
sagrades, que no solament no van ni
venen, sinó que distreuen de les coses essencials que són poques i a les que hi
hem de dedicar tota la nostra sol·licitud. “Mitjançant el do del seu amor, l’home
superarà tota distància i ens converteix en els seus “partners”, portant a
terme així el misteri nupcial entre Crist i l’Església. En aquesta visió, cada
persona es presenta com a destinatari de la Paraula, interpel·lat i cridat a
entrar en diàleg d’amor mitjançant la pròpia resposta lliure”. “Déu ens ha fet
a cadascú capaços d’escoltar i de
respondre a la Paraula divina. L’home ha estat creat en la Paraula i viu en
ella; no s’entén a si mateix si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula de Déu
revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament
cridats per gràcia a conformar-nos amb Crist, el Fill del Pare, i a ser
transformats en Ell”.
Dit
emblemàtic: “En aquest diàleg amb Déu ens comprenem a nosaltres mateixos i
trobem respostes a les qüestions més profundes que nien en el nostre cor”.
Avui
no vull entrar en el tema de l’ètica i la moral. Abastament
en parlen en Torralba i en Villatoro en el recent llibre Amb Déu o sense. Ja en tinc prou en rematar (?) tot aquest tema
menor, que es pot fer desmesurat, el de les banalitats de les tradicions que, ben mirades al petit
microscopi de tenir més llarga visió o perspectiva, no solen donar per més de
¡dues generacions! Ja veiem que no tenen cap importància. Són com diu molt bé en Villatoro convencions no conviccions.
Deixem-ho així, la cosa no dóna per més.
Diumenge
XXII de durant l’any, 2 de setembre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada