dissabte, 8 de setembre del 2012

Homilia del diumenge 09/09/2012 del P. Josep Mª Balcells


TOT  HO  HA  FET  BÉ

                        No sabeu fins a quin punt m’agraden aquestes exclamacions espontànies del poble en veure el poder de Jesús en actiu o bé el d’aquella bona dona que per exalçar el Mestre fa una lloança tan femenina de la seva mare: ¡Feliç la que et va portar al món i la que et va alimentar amb la seva llet! Tot sempre en un ambient de meravella, de no saber-se’n avenir. La d’avui més particularment agradable perquè lloa d’una forma generalitzada la bondat de Déu en Jesús. Esdevé una de les definicions més esplèndides de Jesús. I en conseqüència de Déu. Es parla de la bondat de Déu. I quina millor definició de Déu: Prenc les primeres paraules de la Primera Encíclica del Papa Benet XVI: “Déu és amor” Fa així: “Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules  de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: 1.-la imatge cristiana de Déu i 2.-també la conseqüent imatge de l’home i 3.-del seu camí. A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva  vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un  nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment  amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu fill únic, perquè tots els qui creuen el ell tinguin vida eterna. La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud.... I ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor no és només un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ens ve a trobar”.

                        “En un món en el qual de vegades es relaciona el nom de Déu amb la venjança i la violència, aquest és un missatge de gran actualitat i amb un significat molt concret. Per això, en la meva primera encíclica desitjo parlar de l’amor de Déu, del qual Déu ens omple, i que nosaltres hem de comunicar als altres... El meu desig és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor de Déu”. “L’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental  per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Respecte a això, ens trobem d’entrada davant d’un problema de llenguatge. El terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades, a la qual donem accepcions diferents”.  Ja el  mateix Fromm se’n fa ressò en el seu llibre clàssic: L’art d’estimar”: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari, mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el seu nivell de maduresa. Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir  una orientació productiva; que la satisfacció de l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, FE i disciplina. En un cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament , pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”

                        Per a mi l’amor té la seva manifestació preferent en la bondat. Potser és de les expressions que surten més en el context de la Bíblia, bé sigui  en l’Antic Testament com en el Nou. Només cal repassar i subratllar en els salms totes les vegades en que surt la bondat i, ja d’entrada, es pot veure que és la millor definició de Déu. A tall d’exemple només: “Vós que sou bo, vós que feu el bé”. També a la litúrgia: “Tot el que és bo ve de vós”.  Això té com a complement aquell passatge en que en ser interpel·lat Jesús com a Mestre Bo. Jesús contesta dient que només Déu és bo. Del Pare del cel només en podem  esperar coses bones, són  paraules de Jesús. Ja tot just estrenades en la creació, Déu no es pot estar de dir-ne que són bones, que és l’equivalent a que són belles.  Ja la filosofia parlava dels transcendentals i els anomenava: l’unitat, la veritat, la bondat i la bellesa. I deia que tots quatre són reversibles; és a dir: que equivalen l’un a l’altre. Així Rousseau: “Sempre he cregut que la bondat no era més que la bellesa en acció”. Plató pel seu compte també hi posa cullerada: “Les coses bones són les coses belles”. “Qui és bo en família és també un bon ciutadà” (Sòfocles). Ajunta’t als bons i seràs un d’ells” (Cervantes). “Les ànimes belles són les úniques que saben tot el que hi ha de gran  en la bondat” (Fenelon). Una de ben curiosa, per profunda  i paradoxal que pugui semblar: “Tot acte de bondat és una demostració de poder” (Bentham). Donar un  got d’aigua en canvi d’un got d’aigua no té cap mèrit. La grandesa consisteix a fer el bé pel mal”(Gandhi). “Una part de la bondat consisteix a estimar la gent més que el que es mereix” (Joubert). “Les invencions dels homes avancen de segle en segle: la bondat i la malícia del món continuen essent les mateixes (Pascal); “Onsevullla que hi hagi  un éssser humà, existeix la possibilitat per a la bondat” (Sèneca). “La bondat té dos significats: ésser bo per a tothom i ésser bo només per a alguns” (Aristòtil). I no em tragueu que és fruit de l’Esperit Sant...

                        Torralba afronta el tema ètic en un llibre ¿desmesurat?: Cent valors per viure. La major part dels valors ballen sardanes i fan fàcilment joc entre tots ells. Busco el que m’interessa i és la bondat i no la trobo amb noms i cognoms propis, però de cosins en té la mar: a tall de pròleg i com a bon títol hi posa: Viure i deixar viure. “Viure és un aprenentatge llarg i apassionant que es perllonga al llarg del temps  i de l’espai i que mai no acaba d’arribar a la seva plena culminació. De fet sempre estem en camí i cada moment ens aporta nous materials per reflexionar  i per assumir en la pròpia consciència. Viure és deixar-se interpel·lar constantment per allò que ens aboca l’existència, sigui plaent o sigui dolorós. No sempre és fàcil, però, d’assumir el repte de viure i molt més difícil és viure amb dignitat, és a dir, saber viure lliurement i responsablement... Educar en valors significa ajudar l’educant a descobrir els valors latents en la seva consciència i a donar-los-hi consistència i solidesa a través de l’exemple i del testimoniatge... Els valors es manifesten en les nostres accions i omissions, en les nostres paraules i també en els nostres silencis... Els valors ens ajuden a viure amb intensitat la nostra quotidianitat i, quan vivim coherentment la nostra vida amb els propis valors, ens sentim profundament feliços. De fet, hi ha una estreta relació entre valors i felicitat. La felicitat és, a grans trets, la vida ordenada, l’existència harmònica i equilibrada. Quan no hi ha fractura entre l’home exterior i l’home interior aleshores hi ha transparència. Que és el súmmum de l’ètica al meu entendre...

                        Posats a trobar-hi un lligam he escollit entre el centenar el valor de la benvolença, que Aristòtil la defineix com  el desig de bé per a tots ls éssers, humans i no humans, és a dir un desig que és tradueix en preocupació  pel benestar dels altres. La benvolença es mou en el pla del desig, mentre que la beneficència es mou en el pla de l’acció. No sempre som capaços d’encarnar, en la realitat, els nostres desigs. Pedro Laín Entralgo encara distingeix dues nocions més: la de benefidència i la de benedicència. La primera consisteix a fiar-se de l’altre, mentre que la segona significa parlar bé de l’altre. La benvolença es fa efectiva, realment, quan  el desig es converteix en acció, en paraula i en confiança.

                        Ja fa temps i temps que tragino aquesta covicció: “Només l’amor és digne de fe”. Ara resulta que és el mateix Von Balthasar qui en té un llibre amb aquest mateix títol. Per a mi són altes teologies. El que sí puc dir i amb la més forta convicció és que l’amor és sempre una revelació i, com a revelació que és, només puc entrar-hi a partir de la fe, d’un acte de fe. Tot amor va més enllà de qualsevol raonament i per tant el seu domini és la fe, la que el fa creïble. La confiança com més plena, més pot entrar en l’àmbit de l’amor. Això a tots els nivells: humans, d’amor de parelles, de paternitats i maternitats i no diguem de Déu. Aquella bona gent ho va entendre en la seva exclamació: “Tot ho ha fet bé”. Perquè Déu essent amor per definició només pot fer el bé, més enllà de si hi ha mereixement, que no n’hi ha mai; l’amor és GRATUÏT sempre. Farem la correspondència que puguem, però sempre ens quedarem en estremit deute. Res del que és humà o diví de i en l’amor deixarà mai de ser una pura i deliciosa gratuïtat.

                        Doneu-me una persona bondadosa i ja tinc el millor company per qualsevol camí de la vida...
            Diumenge XXIII de durant l’any, 9 de setembre de 2012  Barcelona