ESPERANÇA I GOIG
Intentant
trobar un denominador comú a l’hora d’encetar aquest temps de l’Advent i,
alhora donant una visió cristiana del món nostre (he canviat a
posta “nostre món” per “món nostre” per donar-li significació més real
amb la “realitat” dura que ens toca viure i a la qual hem de donar respostes
precises i concretes, cadascú les seves, amb incidència pràctica amb allò que
veiem, toquem amb mà provident i evangèlica), després de tenir a les mans la baralla
d’opcions possibles, m’he decantat per concentrar-me en un parell de
perspectives fondes i pragmàtiques: Esperança
i Goig. Vull veure-viure aquest Advent-Nadal que, com veieu va amb
un guió - entre les dues celebracions que donen inici i principis a la
nostra convivència-presència-consciència en la nostra aportació al temps
convivencial de l’Advent-Nadal. Les dues donen nom –va d’inicials- a la Constitució
pastoral de l’Església en el
món contemporani. Són Gaudium et Spes, o si voleu l’Spes que genera el
Gaudium. Aquest document és dels més importants del Vaticà II. De pas subratllo
que digui pastoral, el qualificatiu en el sentit d’apuntar a una acció personal, de tipus
pragmàtic en el món nostre, en les coordenades de lloc i temps, el típic:
ara i aquí. El document comença així: “El goig i l’esperança, el
plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota
mena d’afligits, són també el goig i
l’esperança, el plor i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de
verament humà que no ressoni en llur cor. En efecte, la seva comunitat és
constituïda de persones que aplegades en Crist, són conduïdes per l’Esperit
Sant en llur peregrinació al Regne del Pare, i han rebut el missatge de
salvació, amb el deure de presentar-lo a tothom. Per això, Ella es
considera de debò lligada amb el llinatge humà i amb la seva història”. Noteu
de passada, com reformula el mateix intent el papa Francesc en el seu document
programàtic “La joia de l’Evangeli que comença així: “La joia de
l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es
deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit
interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”.
Tornant al document anteriorment citat, vull donar una ullada als capítols que
desenvolupa i en el seu contingut hi trobarem en els accents hodierns, pautes
d’acció i d’identificació, com a creients: L’enumeració només, dóna ja el
ple sentit de la seva importància.
1.- Situació de l’home en el món
contemporani. 2.- l’Església i la vocació de l’home (Dignitat, Drets). 3.- La
Comunitat humana. 4.- l’activitat humana en el món. 5.- El treball de
l’Església en el món d’avui.
Hi ha una segona part que porta
per títol: Alguns problemes més
urgents:
1.- Obligació de
fomentar la dignitat del matrimoni i de la família. 2.- El degut foment del
progrés cultural (Situació de la cultura, avui. Deures més urgents dels
cristians en relació a la cultura) 3.- La vida econòmico-social (El progrés
econòmic. Alguns principis que governen tota la vida econòmico-social). 4.- La
vida de la comunitat política. 5.- Foment de la pau i promoció de la comunitat internacional.
(Obligació d’evitar la guerra. La construcció de la comunitat internacional).
Dates: G. et Spes: nov del 1965, Joia Evangeli: nov 2013; el nostre, ara: 3
des, 2023. Persistència, i més: urgència! del mateix missatge: Som-hi tots en
bona hora i que Déu ens hi beneeixi! Dia que passa, més necessari: Una esperança
ben trempada, que dóna lloc al dia de cada dia!
En els Advents esventats per la roda
del temps: Black Day, encesa de llums, despeses consumístiques. També els
records i enyors infantívols... tot plegat Nadal-sense-Advent, tot esdevingut laïcitzat.
Per a un cristianisme madur que hauríem de tenir i ens els hauríem de plantejar
ambdós amb peu d’esperança i goig, treballats i audaços - si fos possible-; centrats
en l’Encarnació, essent Jesús de
Natzaret el RE-FE-RENT únic (en el
sentit d’aplegar en una globalitat tots els sentits haguts i per haver...)
Premi a qui llegeix aquests dies del cicle d’Advent-Nadal els documents citats.
Bravo per a qui ho faci. No ens podem contaminar per les pors i el negativisme
en relació al futur, que circulen per tot arreu. La negativitat que es respira
s’ha de neutralitzar a base d’una batallera esperança i deixant-nos omplir de
somriures i del goig autèntic que segueixen al bell i ben obrar. Ja ho diu el
cant: “Lluita i espera/, no et deixis
vèncer/, pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la vida/ reneix a la dansa,/ dóna
esperança/ a la teva gent.// És Crist qui camina/ sembrant esperança,/ És Crist
qui s’avança/ i ens dóna l’Esperit./ Si ens dóna la vida,/ primer la perdia;/ ens dóna la joia, / l’amor i la creu”.
L’esperança
és un dels valors més sostinguts per tots els humanismes de tots els temps.
L’han proclamat de mil maneres. És d’una dimensió universal. És coneguda l’obra
del poeta Péguy en “El pòrtic de la segona virtut”: “El que em sorprèn, diu
Déu, és l’esperança./ I no me’n ser avenir./ Aquesta petita esperança que té un
aire de no-res./ aquesta filleta esperança./ Immortal. // De la raça dels
homes./ La fe és una Esposa fidel,/ La caritat és una Mare./ una mare ardent,
plena de cor./ L’esperança és una nena petita de no res/ que va venir el dia de
Nadal.../ I malgrat tot, és aquesta nena la qui travessarà els mons./ Aquesta
nena petita de no-res./ Tota sola portant les altres, la qui travessarà els mons
acomplerts”. Prenent de la segona lectura d’avui tenim la convicció de Pau, un
capdavanter de l’esperança, llegim: “El testimoni que doneu de Crist s’ha
refermat tant en vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu
esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor. Ell us mantindrà
ferms fins a la fi”. I a l’evangeli sentim la veu de Déu que ens diu: “Estigueu
atents, vetlleu”. Res de temences, res de por. Els destrets del món d’avui –i
són tants!- demanen persones coratjoses, plenes d’ardideses, confrontant
pessimismes, negacions de futur, des-animats. Cal repetir la pregària de la
confiança i de l’esperança: Veniu, veniu. Marana ta, Amén veniu, Senyor Jesús”.
Així acaba l’apocalipsi, Així comença en nostre Advent-Nadal. La paradoxa
constant: avui embalsamem les nostres foscors amb un mantell de llumetes i
coloraines. Els regals de no res, fútils, van embolcallats de paper de plata.
Ens posarem a taula el dia de Nadal i Jesús ens hi plorarà... Tot progrés és
fruit d’una fermesa en l’obrar de cada dia. El futur del món és i està en el
present de les aparents menudalles de cada dia. “Quan donàveu... m’ho fèieu a
Mi”. Eureka, aquest és el secret que portem al cor des del dia de Jesucrist Rei
de l’Univers! És o no és?
P. Josep Mª Balcells.
Primera setmana, que no solament diumenge. 1er
d’Advent-Nadal 3 des. 23 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada