VENIU, VENIU: RETORN ALS ORÍGENS
¿Que
ens “emportarem al cor” del cicle de Nadal que acabarà entre aquests dies -altra
vegada en una doble festivitat més de concurrència- entre Epifania (és el dia
de Reis, que no eren Reis sinó Mags) i el Diumenge del Baptisme del Senyor?
Vàrem dir que no hi ha Nadal sense Advent ni cap Advent sense Nadal. Començat
doncs, aquest cicle litúrgic el dia 3 de desembre passat, amb la celebració del
primer diumenge d’Advent. Tot plegat ha passat volant en un mes i escaig. Hem
celebrat les festes i esdeveniments més preclars de tot l’Evangeli,
singularment la vinguda del Fill de Déu, assumint la naturalesa humana, com la
de qualsevol home, verificant-se allò que els savis en diuen la kenosi, paraula grega que vol l’abaixament,
l’anorreament d’un Déu. “Ell que era de condició divina, no es volgué
guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué
la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un homes
qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort...”Aquest és el motiu
central de celebració litúrgica i espiritual d’aquests dies, d’aquest
mes. Aquest és el misteri pregon de l’Encarnació,
un veritable trasbals per la raó humana, només accessible el fet per la fe, que
donem a Déu per Jesús i a tots els primers seguidors de les primeres comunitats
cristianes que a través també d’una passió
i mort que no podem entendre, i d’una resurrecció,
és a dir: un retorn a la Vida ara en V alta, a partir de la vivència
personal i en grups especials dels deixebles cridats per Jesús d’aquesta
presència transcendental que els va permetre de revisitar la vida conviscuda amb Ell i que no havien acabat
d’entendre, tot i que en parlava Ell mateix sovint; ara finalment creient
en la veritat de les paraules profètiques i el retornar a passatges conviscuts, ara El mig entenien i donaven la resposta afectiva i efectiva a tot el
que varen viure sense passar només d’una devoció de deixebles -que no de
creients- el seu viure i dir i fer se’ls va despertar definitivament per FE. Ara Ja Creien en Jesús per FE.
Això
talment misteriós de l’Encarnació
ens ha tingut perplexos i admirats i seduïts de forma que la vida de Jesús va
ser un himne, una proclamació de la veritat de Déu, fet company de ruta
pels polsosos camins d’una terra perduda, però determinantment concreta i
estimada, Galilea; perquè era també la seva. El gran despertador fou la
convicció d’haver-lo recuperat tan seu com sempre i tan diferent per poder-lo
pregar com a Déu i Senyor, ara sense defallença. Qui dieu que sóc jo? Ara tots
a l’uníson -no sols Pere, sinó tots ells- i els que segons la conversa que
Jesús ressuscitat tingué amb els dotze, després d’obrir ulls i cor a Tomàs,
abans recalcitrantment incrèdul que acaba dient, ara amb fe i un amor
sobrevingut: Senyor meu i Déu meu!; i amb aquesta coda a l’episodi-aparició
del Ressuscitat (atenció que ara parlarà crípticament per a tots nosaltres!): “Perquè
m’has vist has cregut? Feliços els qui
han cregut sense haver vist! Cal afegir les últimes frases que Lluc escriu
com a primer epíleg del seu Evangeli: “Jesús va fer en presència dels deixebles
molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que
hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de
Déu, i, creient, tingueu Vida en el seu
Nom”. Jesús amb la Resurrecció implosiona els cels, badats ja per sempre.
A
partir d’aquí comença el nostre cicle litúrgic: Advent-Nadal. Tornem a reformular la pregunta inicial: Que en
quedarà d’haver viscut aquest temps ple de la tendresa, la bonesa i la
dolcesa i la jovialitat (Boff dixit) del Naixement de Jesús a Betlem;
i desitjosament nascut als nostres cors? Perquè commemorar vol dir reviure en
“cor, ànima i coneixement” l’amor de Déu fet proper, accessible, coprotagonitzat
com feu Francesc quan va inventar, fa 800 anys, el pessebre vivent, improvisat i definitivament ofert a la fe pietosa
de tots nosaltres. Encara perviu, malgrat les versions (?) ultramodernistes a
l’ús difús i confús d’avui...
Assajaré de dir el món subjacent en la meva visió d’aquests dies. En primer lloc, Nadal és la manifestació de l’amor tal i tant immens de Déu-Pare, enviant-nos el seu FILL, Jesús, anunciat pels profetes (hem fet un clar i sovintejat recurs a Isaïes durant l’Advent). Manifestació que pren el nom d’Epifania en general i, a més, el d’una Festivitat, la de demà, popularment dita, dia de Reis, perquè a Betlem són citats, cridats inicialment per un bon tou d’àngels els pastors, per significar el destí preferencial de Jesús pels pobres, pels exclosos de tota mena; i pels mags (elit de gent vinguda dels quatre punts cardinals) que simbolitzen el toc d’universalitat com a finalitat de la missió del Messies, Mestre i Rei de tots els pobles; un Rei que ell mateix dirà a Pilat que ho és d’una altre faiçó, res de competències polítiques, rei de les intimitats, del just saber, del tendre reclam a les interioritats, allí on tenim els millors desigs, la saviesa del cor. En la persona de Jesús, home-Déu aprendrem com hem de viure per la paraula, per les actituds, pel tracte exquisit, “benigne i entranyable” d’Ell que ens és mirall de vida renovada. El Vaticà II parlava de retornar als orígens. Els nostres són Jesús, l’home nou i l’evangeli com a estil de vida, com a propòsit vivencial al que ens invita la visita que ens fa suau i convincent al cor, a l’ànima i al coneixement que dirigits a l’estimació de Déu Pare i que ens queda com a herència després de llegir tot el Nou Testament sencer . Nosaltres hem de maldar per arribar a ser persones que s’assaonen directament en la Bíblia. No oblidem que Jesús té com nom Divinal de Paraula que rumoreja al cor dels que saben valorar l’exercici del silenci, de la meditació, de la contemplació, orants constitutivament “a glòria de Déu Pare”. Paraules carregades de sentit i de simbolisme nadalenc: Glòria, al·leluia, Veniu, Adorem. Lloem i glorifiquem, donem gràcies al tall de les successives i creixents comprensions. Deixebles de Maria de Natzaret (noia de poble, pobra), rica de gràcies, meditacions, mestra de la infantesa del que és Mestre, però que feu la criança a partir de les cures maternals de Maria, que hauria de tenir semblances, àdhuc facials, amb les del seu fill, que s’haurien somrigut plaentment tantes vegades -els fills s’assemblen als pares com els testos a les olles-, Maria li va ensenyar la llengua nadiua a Jesús, li va vetllar les tentines dels primers passos, Maria és la primera discípula, la primera cristiana, Maria va ser la que va estimar Jesús més maternalment, entranyablement, més tendrament, més joiosament. Amb més confiança i amb una Fe meravellada, amb la més ferma esperança. I per Jesús, amb Ell i en Ell vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot Honor i tota Glòria per sempre. És en Jesús que tot ho som, tot ho podem, tot ho volem. Per Ell som fills de Déu i compartim la vida de Déu i tota la Gràcia. En Ell hi tenim una relació vital més íntrínseca de la que hi ha entre el cep veritable i les sarments i el raïm. Estigueu en mi Jo en vosaltres. La nostra dignitat personal ens ve pel Baptisme d’Ell en el qual nosaltres morim i ressuscitem ja després actualitzat en el nostre propi, on rebem la condició de fills en el Fill; i per una unió tan pregona que només la comprendrem en la Glòria del Cel. M’emporto la recitació, a més de les oracions usuals: Parenostre, Ave i Glòria, els himnes del Benedictus, Magnificat, Nunc Dimittis, sobretot el Glòria del final de totes les oracions de la Missa, el Sanctus de l’Eucaristia, el “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau” als homes-dones de tot el món, perquè la Redempció, el perdó dels pecats és per a tothom, només cal tenir-ne consciència agraïda (tot és Gràcia) i la restauració del res de l’Àngelus, ressò de l’anunciació. Vaig carregat de tota l’essència: or, encens i mirra, evangèlica! No vull més regal que la gràcia de Déu Pare, Fill, Esperit Sant, això pels segles dels segles. Amén Al·leluia
P. Josep Mª Balcells.
Epifania i Baptisme del Senyor 6 i 7 gener 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada