NO SOU VOSTRES
A
ben segur que aquesta afirmació contundent ens posarà en alerta, ens sorprendrà
per la seva rotunditat! Si llegim bé la perícopa de Pau a la segona lectura,
encara ens desconcertarà més el context en què se’ns diu el què ens diu. La
llegim dins d’una triple advertència o millor una presa de consciència: No
sabeu que... “els vostres cossos (aquí entenent-ho com la persona entera) són membres del Crist.
L’altre no sabeu: que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant i en el tercer “No sabeu” farà
l’afirmació que no té cap més matisació que aquella sorprenent del principi no sou vostres i hi posarà la raó: “perquè
Déu us ha adquirit a un preu molt alt”, i acaba amb aquesta expressió, que em
té robat el cor, la de glorifiqueu-lo
en la nostra persona; que d’ençà d’aquests dies de Nadal va prenent cos i
presència, àdhuc canora, en la meva vida i que pren relleu en l’himne : “Glòria
a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”, seguit
del cant que es va sentir per part d’un estol d’àngels, quan invitaren els
pastors a prendre consciència de la Bona Nova que ens porta a peus del Nadó, i
amb un goig traspassat al “us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us
donem gràcies per la vostra im-mensa Glòria”. El misteri de l’Encarnació ens ha descobert una nova
visió de l’home, a la qual hem fet referència moltes vegades, que ens l’ha
donada el Concili Vaticà II, (ho repeteixo –excuseu-me la insistència- per la
significativitat que presuposa): “És ben veritat que el misteri de l’home només
s’aclareix de debò, en el misteri del Verb encarnat”. I encara més
explícit: “L’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és Hereu entre
molts germans, rep les primícies de l’Esperit en virtut de les quals és
capacitat a complir la llei nova de l’amor. Per aquest Esperit que és
“penyora de l’herència” tot home és restaurat per dintre, fins a la
redempció del cos!: “L’Esperit
d’Aquell que ressuscità Jesús d’entre els morts, també vivificarà els vostres
cossos mortals, per obra del seu Esperit que habita en vosaltres (Rm 8, 1-11).
Pau en estat pur! Tot això, assumit i pastat, ens retornarà al fet del qual no
en tenim clarícies en la praxi nostra quotidiana, domèstica: “No som nostres”,
dit en positiu: Som de Déu. Actuant aquesta veritat fonamentadora, ens situarem
als antípodes del recentrament en nosaltres, en els nostres narcisismes, en
aquestes voltes a l’entorn del nostre Jo autorreferenciat, malalt, alienat,
sense haver trobat el tu que ens ha de portar venturosament al nosaltres.
Aquest diumenge tan proper al cicle de Nadal encara transpira el millor de l’A.
T. centrat en la frase de Joan Baptista que és com un determinant indicador de
sentit i de direcció: “Fixant la mirada en Jesús, digué: “Mireu l’Anyell de Déu”, fent vàlida la seva expressió de que Ell ha
de créixer i jo m’he de fer petit, jo que no soc digne ni de deslligar-li les
corretges de les sandàlies. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. I el
senyal de que han canviat els temps i protagonismes, es palesa fins a
l’evidència quan els dos deixebles de Joan fins aleshores en sentint això “van
seguir Jesús i Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què voleu?
I aquí comença l’encomanadissa dels primers deixebles, ara del Mestre. Ha
començat el Nou Testament, amb l’experiència dels dos deixebles, un d'ell,
Joan, el que esdevindrà el deixeble preferit del cor de Jesús. L’experiència
devia ser de tal pregonesa que àdhuc en recordaven l’hora en què en van eixir,
transformats i que no podran estar-se d’encomanar el seguiment del Mestre a
altres persones, de primer als seus germans. Joan narra la trobada singular de
Pere, germà d’Andreu, on Jesús li canvia el nom, fent-lo, ja d’entrada, el que
serà qui primejarà el grup de deixebles que creixerà a no tardar. I,
empresonat el Baptista, Jesús comença a missionar la Bona Nova. és a dir,
revelar que el Regne de Déu és tant a prop, que el poden trobar vivent en llurs
cors. Cal subratllar el fet de que és en la intimitat que es manifesta Jesús,
Ho acaben d’experimentar en la trobada singular que hi varen tenir ells dos. L’aclamació
respon a aquesta experiència transformadora: “Hem trobat el Messies. La gràcia
i la veritat ens han vingut per Ell.
Voldria
entretenir-me en la frase que em serveix de títol, perquè convindria anar-hi a
fons. Dita en positiu ha quedat així: Som de Déu. Mireu Déu és amor i crea no
per necessitat, sinó per estendre allò que el defineix. Mai l’amor de Déu és
possessiu, com ho són tantes vegades els nostres. En crear, en donar-nos vida i
missió ens ho dóna, donant-se Ell mateix. Ser de Déu, vol dir que ho som
pastats per Ell i en Ell. És tot plegat un joc –perdoneu l’expressió que bé
s’ho val- un joc d’amor, el seu no posseeix, ans el contrari desarma, ens fa
lliures en la prístina llibertat d’adequar la nostra llibertat a la voluntat de
Déu. L’amor fa entrar en Comunió, fa iguals els qui són diferents. L’amor no
anul·la la persona, la fa més entera i vertadera. Hem sentit que Déu crea
l’home a la seva imatge i semblança: lliures, amorosos, tendres. Som una
permanent mirada amorosa al nostre amor que és Déu-Amor. Que no es dóna, si no
és en la intimitat. Ho hem llegit al salm 39: “i m’heu parlat a cau d’orella”.
La traducció mariana la trobem en Lluc llegida aquests dies nadalencs: “Maria
conservava tot això i ho meditava” Ho repeteix per ben dues vagades en dues
situacions que s’anaven succeint en la seva vida domèstica. Dedueixo d’això que
era una autèntica orant, oberta a la
contemplació. Prenc punt per entrar silenciosament en la primera lectura on se’ns
mostra al jovençà o més petit, Samuel; pàgina que ha il·lustrat tantes vegades
la descoberta que fa el que serà temps a venir un dels Jutges que dirigien el
poble de Déu a través de les seves paraules profètiques. Les paraules dialogals
entre Déu que crida en persona i la resposta de Samuel: “Aquí em teniu, parleu,
que el vostre servent us escolta”. Com prenen relleu les paraules consonants
del salm responsorial: “Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat.
Guardo la vostra Llei al fons del cor. Anuncio amb goig la salvació davant el
poble en dia de gran festa. No puc deixar d’anunciar-la, ho sabeu prou,
Senyor”.
L’episodi de Samuel ens l’hauríem de prendre com una invitació amorosa a intensificar els àmbits de pregària i de contemplació com una de les característiques de “ser de Déu, de no ser nostres”, d’admirar els lligams amorosos que hi ha teixits entre un Déu-Amor i en els qui, essent desposseïts de les nostres alienacions, i consegüentment amatents a girar i mantenir el nostre esguard en l’esguard mateix de Déu. Això és allò que els darrers papes ens han dit i redit: que hem de maldar, en fets més que en paraules, per estendre -vivint-la- no res menys que la civilització de l’amor. El no ser de nosaltres mateixos és una invitació a estendre aquesta nova civilització! Utòpica? Fem la prova consentent amb el Regne de Déu, que és la missió de Jesús. Comencem amb bon peu!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge II de durant l’any, 14 de gener del 2024. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada