Homilia del diumenge 25/10/2020

RADICATS  I  FONAMENTATS  EN  L’AMOR

 Atenció a no perdre de vista el context d’aquesta escena evangèlica. Si obrim l’evangeli de Mateu en el capítol 22, 34-40 i en consonància amb les darreres lectures dels evangelis dels quatre diumenges anteriors, posarem en relleu que s’hi transpira una atmosfera d’hostilitat per part dels dirigents religiosos del poble, fins al punt de posar-li a Jesús una trampa per tal de fer-lo posar en evidència. Recordeu l’últim referent a si s’ha de pagar el tribut o no. Eludeix de parlar d’aquest passatge amb els saduceus en relació a la vida posterior a la mort. Queda al·ludida al començament...

 Tornen a confabular i ara escullen com a interpel·lador un fariseu que a més és mestre de la Llei. Ara ordiran el parany en un tema relliscós. Sabem que l’ètica que propugnaven aquests lletrats era un autèntic laberint de manaments, normes, fins a nimietats en nombre superlatiu... La gent senzilla s’hi podia perdre amb facilitat sense distingir el més i millor.

De bones a primeres li fa: Quin és manament més gran de la Llei? No sabem per on anava la perversitat que hi havia en la seva pregunta... Ves a saber si recordaven que Jesús amb anterioritat havia d’haver dit per resoldre qualsevol dubte: “No he vingut a abolir la Llei, sinó a complementar-la”. Jesús contesta amb la més gran obvietat: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots”. I afegí sense pausa. “El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”. Jo em pregunto on havia posat la trampa aquell lletrat, si ja recitaven diàriament en l’oració: “Shemà Israel:”(Escolta Israel) i a continuació recitaven el primer manament. Fins i tot per a fer-ne perenne memòria ho portaven escrit en les filactèries i en unes aplicacions als braços. Acaba així sense més la cosa. Ni un comentari del lletrat ni de l’evangelista. A partir d’aquest fet l’evangelista posarà Jesús a l’ofensiva. Serà Ell qui posarà en evidència a tots els seus antagonistes. Ja ho llegirem diumenges a venir. Hi haurà repic de paraules pujades de to...

 Però sí que seria bo que els comentaris ens els féssim per a nosaltres mateixos. Estem al cor de l’evangeli i serà ben profitós d’anar-hi a fons. Tractant-se de l’amor, jo em quedo perplex i desconcertat. Es pot estimar amb la radicalitat que suposen aquest tots repetits? Siguem sincers i reconeixem la nostra migradesa indescriptible en allò que Fromm en diu L’Art d’estimar! Estimar és el bell somni de les nostres utopies. Sempre quedem per baix, per sota del que en podríem dir de veritat que és “estimació”. D’entrada ja em dono per retut...

 Amb tot, bo i rastrejant  en altres passatges del Nou Testament m’adono sense anar més lluny a l’epístola als efesis -que anem llegint entre setmana- que el possible i real amor a Déu i als germans és un fruit meravellós d’un DO de Déu que segons Joan ens ha precedit i que per parlar d’amor, el de Déu, és no solament primer sinó fundant, originari. Veieu com Pau demana als efesis: “Visqueu” (no són teories, és vida, és pràctica, és vivència); “fermament” (d’una manera consolidada, allò que avui en diuen sostenible). En què? Com?: “Arrelats i fonamentats en l’amor”(rebut, experimentat), del qual n’anem comprenent -de més en més- “l’amplitud, la llargària, l’altesa i la pregonesa” de l’amor de Crist envers cadascú de nosaltres. I per si era poc això, hi afegeix Pau: “que arribem a conèixer la immensitat  d’aquest amor, que sobrepassa tota capacitat de conèixer-lo”. I encara més: “Així (deixant-nos omplir del do gratuït i inefable del seu amor), “així arribareu a la plenitud del creixement (propi, en l’amor de Déu) que és la plenitud de Déu”. (Ef  3, 14-21) I ho rubrica amb un “Glòria a Déu que, amb la força poderosa que ens comunica, pot fer infinitament més que tot el que demanem i son capaços d’entendre”. Glòria a Ell en l’Església i en Jesucrist”.

Més desconcertat encara, després del que acabo d’escriure. Mai havia tingut la sensació d’estar tan lluny, lluny, a les beceroles d’aquest art d’estimar, perquè veig meridianament que abans de donar un pas en l’amor he de reconèixer que sóc antecedentment estimat divinament. Ara entenc unes escorrialles d’allò que diu Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi  “hem cregut”. Déu és amor el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.  Perquè l’amor a Déu serà sempre un acte de FE. Per més que un avanci i experimenti que Déu l’estima i com l’estima, sempre quedarà en l’àmbit de la fe allò que puc experimentar de més, en endavant.  En la simfonia de l’amor el preludi imprescindible i el que va explicitant tota l’entrada de l’orquestra és de Déu. El primer -segons vaig intuint- és “deixa’t estimar per Déu"! i a partir d’aquí aniràs entenent què vol dir estimar. “Déu és Amor” i no pot ser res més que amor que es dona i que regalima amor a desdir. Ara ja en tenim primeres experiències a partir d’un amor que sent i valora i que sintonitza amb el diapasó que dona la nota i cadascú hi afina l’instrument... Inefable. Primera carta de Joan: “Estimats, us escric perquè no pequeu”: el nostre pecat, el més gran i del què no en  tenim gairebé consciència, és que no estimem en qualitat, de veres Déu, que tant ens estima, amb “un amor fidel”... Agafeu la carta de Joan, la primera, i deixeu-vos envair, deixeu-vos amarar, deixeu-vos enamorar de Déu. Tota aquesta carta és per tenir-la permanentment oberta i així deixar-nos-hi eixamorar dolçament. Ara som fills d’amor i encara no hem arribat més que a un mer començament, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és. Tothom qui té aquesta esperança en Ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur”.

No em resisteixo a escriure una pàgina memorable de sant Bernat com a introducció al que podria significar el procés que Déu ha plantat en les arrels i en els fonaments del seu amor envers nosaltres i de l’assaig de poder correspondre a un tal amor. N’havia copiat un paràgraf temps endarrere, però ara el trobo al seu punt més adequat i precís. Delecteu-vos-hi i demaneu de començar a sentir i a viure’l configurant-vos-hi.

“L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell  mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell; el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L’amor és una gran cosa, sempre que entronqui amb el seu principi, retorni al seu origen, s’aboqui a la seva font, per extreure’n contínuament el seu corrent. De tots els moviments de l’ànima, de tots els sentits i de tots els seus afectes, l’amor és l’única cosa en què la criatura, per més que no d’igual a igual, pot correspondre al seu Autor, pot pagar-lo amb una paga semblant. Perquè, quan Déu estima, l’única cosa que vol és ser estimat: sí, no estima si no és perquè l’estimin: sap que l’amor a Ell fa feliços els qui l’estimen”. Després s’endinsa a presentar l’intercanvi d’amor entre l’Espòs i l’esposa i així segueix: “L’amor de l’Espós, és més, l’Espòs, que és Amor, no demana com a bescanvi res més que reciprocitat i fidelitat. Que correspongui a l’amor l’estimada. És que no estimarà l’esposa, si és esposa de l’Amor? Per què no serà estimat l’Amor?”. Aquí no puc entrar, perquè això s’esdevé en la intimitat esponsalici de dos amors que es troben, s’amaren i es perden...“Diréis que me he perdido;/ que andando enamorada,/ me hice perdidiza  y fuí ganada”, diu qui en sap d’aquests encontres.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXX de durant l’any, 18 d’octubre de 2020.   Sabadell