Homilia del diumenge 18/10/2020

ACORRALAMENT  I  DEMOLICIÓ

 Suma i segueix... No podia ser d’altra manera. Després de tres diumenges seguits en què, mitjançant paràboles, Jesús invita instantment a “entrar en el Regne de Déu”, sia amb el símbol de la vinya, sia més delicadament com a banquet de bodes; i amb la persistent recusació dels poderosos, l’staff religiós, que prou que ho veien clar que suposava un viratge de molts graus sobre la manera encarcarada  i insulsa en què havia anat a parar la “pràctica religiosa”, centrada en el culte i en lleis i normes i usos i costums nimis,  controlada per ells... No és, doncs, gens d’estranyar que -com a contra atac- els seus oponents passessin a ordir batalla a camp obert i, encara més, fent ús d’una diplomàcia´, com si ells estiguessin per sobre del bé i del mal. Hipocresia, pura hipocresia! Llegim detingudament com comença aquest evangeli, que Mateu posa a posta tot seguit de la paràbola del banquet. Hi veureu de seguida el verí. Ressalteu l’expressió “plantejaren”. Es confabularen. Li posen insídies de forma que en la presumible resposta a la pregunta que li faran, quedi ben compromès. Com? Políticament, que era sens dubte la pitjor manera de fer-ho... Malèvol exordi solapat: “Sabem que duis sempre la veritat, que ensenyes els camins de Déu; que no actues amb miraments” i sense complaences fora de lloc. Una entrada d’allò més llagotera!

I va la pregunta. Insídia pura: “És lícit o no pagar tribut al César?” Res de preguntes de tipus directament religiós. El volen posar en un dilema: Mal si diu que sí, pitjor si diu que no. Jesús els ha vist a venir i els retorna, amb suprema elegància, el tret baix. Demana astutament que  li mostrin una moneda. Inquireix: Quins nom i figura?  Ja han caigut a la trampa. “Del Cèsar”. I sentencia desarborant la malignitat: “Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Aquí acaba la perícopa llegida, avui. És llàstima que l’evangeli proclamat a la litúrgia escamotegi el verset que clou aquesta escena. Diu senzillament: “En sentir aquest resposta es van quedar sorpresos(!) i deixant-lo se’n van anar”. Només m’he permès de posar aquest signe d’admiració a la paraula sorpresos i, si m’ho permeteu, hi afegiré: i  s’escapoleixen amb la cua entre cames. Caçats al seu parany

 Justament aquesta escena la llegim després a pocs dies de la firma de l’Encíclica del papa Francesc: “Fratelli tutti” en la que exposa a les clares, com hi estem acostumats, el seu pensament social i polític. Sembla que aquest papa té la virtut de sorprendre, sia pel seu bon cor i paraula afable, entenedora per de més i per com posa la misericòrdia al centre de la pràctica de l’evangeli, o bé i ara la sorpresa ve en la forma de parlar sobre la justícia social, i política, en conseqüència. Ell mateix avança en el document, suara esmentat, les lectures que li faran, des de dins (creients) sobretot- de que es posa en política! Arriba a insinuar àdhuc si el titllaran poc menys que de comunista(!). Algú ha avançat que si és maçó(!) Hi ha més fariseus ara que en temps de Jesús, què us en sembla?

 No és ara ni el moment ni l’ocasió de fer una llarga recensió de l’Encíclica. Només, en tot cas -i en això hi vull insistir-: llegim-la, llegim-la i una volta subratllats els aspectes més cridaners i amb una lectura-mirall -en dic- en el sentit de que ens comprometi, de veure’ns-hi implicats, no a nivell de grans línees, que això ja sabem que poc compromet, sinó en l’aplicació pràctico-pràctica en el cada dia. L’home, majorment el cristià, té una ineludible dimensió social i política, ambdues conseqüència de la seva vocació pel bé comú, començant per un mateix i pels seus i teixint xarxa comunitària de fraternitat i de constructors de pau, a tots els nivells... Faré curt, ho sé. Unes 80 pàgines no caben en tan poc.

 Publicada tot just fa quatre dies, les lectures que s’hi han fet, ja porten a la polarització que avui veiem en els mitjans de comunicació. Hi ha un hipercriticisme de la banda de la dreta i des de dins de “casa”. Comentaris a manta...

 Deixeu-me avançar quatre afirmacions d’entrada, bo i demanant-vos que ho comproveu pel vostre compte. En primer lloc, vull ressaltar el franciscanisme de fons i forma. Aquest “sabor a evangeli” que sempre trasllueix. I que ens és tan agradós... En aquest sentit es pot considerar com una continuació de la Laudato síi. La pobresa i els desposseïts són els temes que més sent i que ens demana que -en compartir-los- no quedi només en pur sentimentalisme, al què podem caure en aquests temps de pandèmia que ha arrossegat moltes famílies entre els “descartats”, expressió tan seva!

 Demana una nova humanització de la vida a través de la fraternitat i la comunitat i amistat social. Posa al centre de tot l’entramat social la dignitat de la persona humana.  Aquest és el vector en el qual han de confluir totes les propostes de tipus socioeconòmiques i clarament les polítiques.

 Fa una crítica al neoliberalisme. No és el mercat com a motor fonamental, el determinant en les orientacions socials. No és l’individualisme, clos a  les relacions i cercant només els propis interessos, tendents al fruir fàcil, a una felicitat barata. Està decididament per a un comunitarisme d’arrel humanista i cristiana; en diu la nova via.

Fa una crítica severa contra el neocolonialisme: primer va ser la rapinya als seus propis feus; i ara el deute sagnant en què han incorregut, que no podran mai pagar, perquè els interessos se’ls mengen. Cal una cancel·lació total. Aquesta situació angoixosa porta a tanta migració: per pobresa, per les guerres civils. El dret de assentar-se on es vulgui és primari; i ja veiem com els és extorquit! Lesbos i les CIE que són la vergonya nacional i   internacional. La fam que va en augment, la deshumanització, aglomerats i sense papers ni esperança. Pròfugs d’ells mateixos. Quan de patiment físic, mental, social!

Fa una crida a no deixar que els interessos financers ho envaeixin tot. Cada vegada hi ha més desigualtats punyents. La riquesa es concentra en cada vegada menys lobbis anònims. El consumisme ens marca a tots. Fer gastar per fer produir. És el bucle astringent Un advertiment sobre els mèdia que afavoreixen “el virtual” que es menja la socialització feta de presència  i de contactes socials. Ja l’expressió de “distància social” deguda a la pandèmia és prou cridanera, fora de la lògica prevenció ara donada la covid19.

El bé comú marca finalitat i urgència. No els interessos personals. Queden anul·lats molts dels drets humans: terra, sostre, treball, família, un viure que sigui veritablement humà.  Demana no optimitzar el que tenim sinó fer un tomb social, crear una tercera via. Les ideologies encobreixen mals disfressats. Ja hem vist on arriben els comunismes reals que deshumanitzen... Avui els problemes són globals i per tant les solucions ho han de ser. Demana d’enfortir l’ONU a fi que lligui respostes pràctiques a problemes pràctics i a tocar de mans... Tot el món de la sostenibilitat torna a sortir per fer-nos veure la summa urgència de la crisi climàtica! Cap Estat aïllat pot resoldre els seus propis problemes que ja són comuns i només es poden afrontar amb el diàleg i pactes.

La qüestió potser més novedosa i cridanera és que la propietat privada  que és dret natural, però que és de segon ordre: S’ha de supeditar al dret comú que vol dir que els bens de la terra són per a tothom. I el meu posseir, moltes vegades suposa un desposseir simultani en un “altre anònim”, real però. Es demana una revisió entre el necessari i el superflu. El robar es pot amagar en el fet de tenir. Aquesta és la idea dels temps de la patrística! Cal retornar-hi. Allò meu, no sempre és meu. És la traducció d’Albert Camus: “No puc ser feliç, si hi ha qui no en sigui”.  Aquesta asserció sobre la propietat privada porta a horitzons morals molt llunyans i ens  descol·loca. Aquí s’obre pas tota una ètica humana comuna i també una mística per a alguns de preciosa sensibilitat humana i evangèlica.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 18 d’octubre del 2020   Sabadell